Paisatge somiat (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: John Vink)

T’agradaria passar la tarda al museu?, em vas preguntar,  i jo et vaig respondre que m’aniria molt bé, ja que havia de fer un text creatiu per l’escola i contemplar quadres sempre em deixa amb un ànim peculiarment predisposat per deixar volar la imaginació. Era l’exposició d’un pintor francès molt influent i no gaire conegut al nostre país. Vaig descobrir que se’l considerava un fill bastard i anònim de l’impressionisme, un infidel progenitor del fauvisme que havia pintat, al final de la seva vida, algunes peces que anticipaven l’expressionisme. Havies de fer una memòria de l’exposició per una assignatura de la facultat, em vas explicar. Havies decidit fixar-te en el tractament que feia l’autor sobre els paisatges industrials. Els volies comparar amb els paisatges rurals. T’interessava la paleta de colors, afirmaves. Especialment tota la gamma de vermells, marrons, colors oxidats. Jo no entenia un borrall del que m’explicaves però no me n’adonava, al contrari, creia que ho comprenia perfectament i establia connexions entre experiències viscudes molt allunyades, entre la infantesa a l’extraradi de Barcelona i les fàbriques del Prat del Llobregat on anaven a treballar molts dels adults del bloc on vivia, entre la ferralla rovellada i els troncs  d’arbres podrits, entre els bassals que es produïen al carrer de casa i les postes de sol. M’explicaves que, a banda de la gamma de colors, també hi havia un altre element important, el traç del pinzell. Deies que els pèls del pinzell dansen sobre la superfície del quadre. Assenyalaves passetes curtes, petits saltirons, llargs derrapatges sobre el llenç. A mi em va captivar un quadre que havia convertit l’aigua del port en un prat verd ondulant, com si fos un mar agrari. També s’hi veia l’esquelet de les grues del port que fan servir els estibadors. No hi apareixia ningú, cap individu. Tot i que la imatge era de ple dia el paisatge estava desert, com si fos un diumenge o l’hora de dinar. Passàvem d’un quadre a un altre lentament, a vegades tornàvem a veure una obra ja vista però que al contemplar una de nova volíem tornar a recordar. Vam descobrir que el pintor tenia més temes estivals que hivernals. Vas assegurar que determinat quadre estava pintat a l’hivern malgrat el contingut era estiuenc. S’havia fet servir una pinzellada trèmula del fred de l’hivern per pintar un tòrrid paisatge mediterrani, m’explicaves assenyalant uns intermitents blaus escombrats que representaven el cel. Un paisatge somiat, em vas dir i jo m’imaginava un prat nevat on tu i jo ens poguéssim arrebossar amb flocs blancs, executat amb la pinzellada inequívoca del tòrrid estiu. La meva imaginació pintava altres quadres, teixia escenes de nosaltres com a protagonistes en futurs vespres inexistents. Després d’aquella tarda ens vàrem trobar altres cops però cap altre em va estimular tant la imaginació com aquella estona al museu.