Impacte (VH)

Vicenç del Hoyo
—T’has fet mal?
Vaig sentir una veu masculina que m’interrogava.
—No et moguis. Millor que no t’aixequis. El casc t’ha protegit el cap.
Era un senyor d’una cinquantena d’anys. Anava vestit de negre.
—No s’amoïni, no em podria moure ni que volgués. Crec que m’he trencat per dins. No sé on és la bicicleta. La pot recollir?
El senyor em mirava de la vora. M’agafava les cames per ajuntar-les. Els pantalons s’havien estripat a l’alçada del genoll.
—No et preocupis per la bicicleta. No sembla que li hagi passat res. Has tingut la mala sort de relliscar amb la sorra del revolt. Com et notes l’esquena? Has picat amb el cap?
Jo havia decidit agafar-me un dia lliure a la feina per provar de desconnectar de la tensió dels darrers dies. Feia unes setmanes que notava que tot se’m feia costa amunt, tot em resultava feixuc. No tenia paciència per a res. Una inquietud  indeterminada em provocava no trobar ni satisfacció ni plaer en cap activitat. Havia pensat que agafant la bicicleta i pujant a Collserola trobaria una manera de distanciar-me de tot el que em causava angoixa i, d’aquesta manera, creia, la podria dominar o almenys disminuir-la.
—No. Millor que no et moguis. És més segur. Tens fred?
El senyor de negre parlava amb molta seguretat. Semblava que la seva professió fos recollir individus estimbats amb bicicleta.
—Fred, no. Tinc un esqueixament intern. És com si per dins fos de vidre i tot s’hagués fet miques.
Em va posar un coixí sota el cap que havia fet plegant el seu abric.
—Fa tres anys, amb una moto, vaig tenir un accident semblant. És l’impacte. Ja ho veuràs. No serà res.
Vaig sentir l’udol d’una sirena. Era una ambulància. Va parar allà mateix. Van aparèixer un noi i una noia vestits de groc. No van preguntar gaires coses. Em van palpar cames i braços. Van tenir cura que mantingués el coll quiet. Em van posar una mena de collarí que me l’immobilitzava. Amb pocs moviments em van posar sobre una llitera i de seguida em van tenir dins de l’ambulància.
—La bicicleta s’ha de quedar aquí —va sentenciar el noi de groc.
En un altre moment m’hauria preocupat per trobar una solució però en aquelles circumstàncies havia perdut l’interès per aquell objecte amb rodes. El feia responsable dels meus mals actuals. Si hagués frenat de debò, no hauria sortit volant en agafar el revolt de la carretera. El senyor de negre va dir que ja la guardaria ell fins que jo pogués anar a buscar-la. Em va escriure el seu número de telèfon en un paper i me’l va posar a la butxaca.
—Et durem a Bellvitge —va explicar-me la noia—. Vols que truquem algú?
La pregunta em va desconcertar. Jo no volia que avisessin la meva parella. Em vaig adonar que en cap moment havia pensat en ella. Més aviat m’havia preocupat per la feina, per com explicaria a la directora que no podria anar a treballar durant uns dies. Potser des de casa podria avançar alguns informes i projectes. Intuïa que no podria caminar, hauria de fer repòs uns quants dies. No volia ser un entrebanc per als companys del despatx i provocar que la meva feina se l’haguessin de repartir entre tots. No havia patit gens per ella. Era com si no existís. No havia recordat fins a aquest moment que el proper cap de setmana teníem un hotel reservat al delta de l’Ebre. Volíem anar amb bicicleta vorejant la tancada i arribar al Trabucador tot observant les aus.
El llum de la sirena il·luminava la llitera on estava lligat, l’enrenou de l’ambulància em resultava llunyà. Vaig arribar a escoltar com el conductor parlava amb la seva acompanyant.
—Jo crec que està borratxo. Mira que no recordar el número de telèfon de la seva parella! Per això ha caigut.

1 comentario:

  1. Como se dice en Argentina, “de golpe y porrazo” la vida se trastoca. Y no solo por las heridas ostensibles. Lo que era presumiblemente un amor se cae. La sorpresa es mayúscula, creo, para el accidentado. ¿Por qué en ese instante? ¿El shock lo despierta? ¿Lo cambia?
    Muy muy interesante.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar