Penedit del que no va passar (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Antanas Sutkus) 

A la Isabel la vaig conèixer el darrer any de l’institut. Era una noia discreta, de les que volien passar desapercebudes. Potser per això vaig trigar un any a adonar-me de la seva presència a la classe. Era molt més bonica del que semblava. Vestia de tal manera que la roba la protegia de la seva bellesa natural. Tot i que semblava callada i silenciosa va ser ella la que un dia em va dir:

—Fas alguna activitat els dimarts i dijous en acabar l’institut? Jo he de fer temps abans d’anar a classe de francès i busco algú per estudiar una estona abans d’agafar l’autobús per anar a l’acadèmia directament, sense passar per casa.

El to va sonar tan natural que em va semblar que no preguntava per mi, sinó que si coneixia algú per compartir una estona de companyia. Tot i això, em vaig oferir com a voluntari per uns quants dies. Jo, en aquella època, procurava tenir el màxim de temps lliure i mai hauria concebut la possibilitat d’anar a estudiar, fos el que fos, després de sortir de l’institut. Així que tenia tot el temps del món.

D’aquesta manera, aquestes dues hores setmanals, una el dimarts i l’altra el dijous, van constituir la primera activitat extraescolar a la qual em vaig inscriure en la meva vida sense saber-ho.
El primer dimarts ens vam quedar a l’aula d’estudi de l’institut. Vam obrir les carpetes, vam escampar els apunts per sobre de la taula. De seguida ens vam adonar que aquell entreteniment era molt poc satisfactori i que era molt més divertit parlar i passejar pels carrers del voltant de l’institut.
Amb ella vaig aprendre algunes coses que m’han acompanyat tota la vida. Potser no van ser moltes però sí que van ser les primeres i van constituir la inauguració del primer trajecte de la vida d’adult. Recordo totes les pors i prejudicis amb els quals arribava a aquella edat, producte de la mala educació rebuda i del context repressiu en què es feia viure als joves. Veig aquells anys com el negatiu d’una fotografia que hauria de revelar-se anys més tard. Aquella era una edat de confusió i incertesa i a les palpentes buscàvem criteris nous i certeses refrescants. Volíem desfer-nos d’un estil de vida que no consideràvem nostre.
—Vols seure a aquest banc?
Amb ella vaig aprendre a fer un petó de veritat. I si dic aprendre, és perquè no va sortir la primera vegada. Experimentar per primer cop una llengua intrusa a la pròpia boca implica un calidoscopi de sensacions tan gran que només pots tancar els ulls i concentrar-te per no espatllar el moment. Cal una llarga estona de pràctica fins que dues llengües que no es coneixen generin prou confiança per convertir un petó en un petit viatge al fons desdoblat d’un mateix.
D’aquesta manera, la xerrera de les primeres setmanes es va convertir en el silenci inevitable de les exploracions de la nostra geografia vital. A vegades, quan tornava a casa, em notava els llavis encesos, inflats i vermells. Arribava a casa sense recordar res del trajecte que havia recorregut des de l’institut.
La nostra relació no va passar de prometedora. Ens vam convertir en uns experts en abraçades i petons. La resta va quedar per descobrir. No és que ella fixés límits a les nostres exploracions però hi havia una barrera que ens era impensable de saltar. I de la mateixa manera que va començar va finalitzar. A finals de juny es va fer innecessària l’espera a l’institut i jo vaig donar per finalitzada l’extraescolar. Havia perdut la il·lusió.
Durant alguns anys vaig penedir-me d’haver-ho deixat, de no haver pogut continuar la relació. Pensava en tot el que podria haver compartit amb la Isabel, si haguéssim continuat la relació, en tots els descobriments que podríem haver fet junts. Aquest pensament a vegades em mortificava. Per això fantasiejava en buscar un nou contacte i retornar amb ella però mai vaig gosar agafar el telèfon i marcar el seu número.
Alguns anys després vaig arribar a la conclusió que el que no volia era experimentar  un penediment d’haver-me penedit d’haver-ho deixat. Era una mena de metapenediment. És per això que no tinc cap notícia d’ella.

Operación Basura (VA)

Vicente Aparicio (Foto: Rui Palha) 
Mario es un niño nervioso. Cuando oscurece, su madre le hace bajar la basura. Es una actividad de riesgo. Más allá del umbral del edificio existen peligros -algunos de ellos reales- que le obligan a repetir cada noche un ritual.
El primer tramo de escalones lo baja de dos en dos, no muy deprisa, y a partir del rellano de los vecinos nuevos, el ritmo de sus pasos decrece drásticamente y su longitud se alarga en una zancada de hasta cuatro peldaños de una vez. Son, hasta abajo del todo, veintiocho escalones contados y recontados: catorce y catorce. Los seis últimos los cubre Mario de uno en uno, demorándose teatralmente en ellos, y entonces sale disparado corriendo, atraviesa el vestíbulo a toda velocidad, abre la puerta, la aguanta con la mano izquierda y con la derecha lanza la bolsa de la basura al montón que a esa hora a empezado a tomar ya forma de montañita.
No se entretiene ni un segundo antes de volver a cerrar la puerta.
El camino de regreso se inicia cuando, todavía víctima del sobresalto, echa mano a su bolsillo y saca las llaves. Con la punta de un diente de la más redondeada -la de la puerta de arriba- recorre el irregular dibujo de un surco ascendente que, con el paso de las noches, ha ido acentuándose sobre la superficie de yeso sin que nadie en la escalera haya descubierto al culpable, aún.
Mario repasa mentalmente los momentos más significativos de su siempre audaz aventura: vamos-allá, paso-doble, rellano, cuatro-juntos, de-puntillas, sprint, puerta, bolsa-vaaa, re-puerta, llave, rayasube, timbre...
Siempre es su madre quien primero reaparece.
-¡Mi chocolate! -dice Mario con aires de héroe recién regresado al hogar desde su nocturna odisea. La Operación Basura ha finalizado con éxito.
Desde la forma quebrada de la llave, dentro del bolsillo, pequeños fragmentos de yeso rascan la yema de los dedos de Mario, un niño nervioso. Pulgar, índice, pulgar, índice. Uña.