Paranys de la memòria (MG)

Maria Guilera (Foto:Robert Doisneau)

Ja fa uns anys de la mort dels pares, però encara mantenim  algun contacte esporàdic amb els que havien estat els veïns de tota la vida. M’han trucat de bon matí per comunicar-me la mort del senyor Mateu.
–Nena, només és per fer-vos-ho saber. Al barri en quedem tan pocs dels que érem … No cal que vingueu, esteu atrafegades amb la feina i les criatures.
He deixat el telèfon a la tauleta de nit i m’he tornat a tapar amb els llençols. Quina mandra.

El senyor Mateu havia tingut una botiga a la cantonada del nostre carrer. Quan pujaven la persiana quedava un espai obert a la petita vorera transitada sobretot per dones que anaven al mercat. A la dreta venien llegum cuit i a l’esquerra el bacallà. A les meves germanes i a mi ens hi enviaven sovint a comprar mongetes seques o cigrons. De vegades amb un pot per posar-hi el suc i escalfar el llegum, d’altres ens feien una paperina amb paper d’estrassa. Camí cap a casa, si era en aquest darrer cas, tant elles com jo picàvem cigrons, encara tebis, i deixàvem que la pasta se’ns fongués a la boca. Ho fèiem amb prudència, d’un en un, perquè es tractava d’allargar la delícia i també que no es notés gaire.
Encara al llit, em semblava tornar a notar el gust a la boca. La sensació era tan intensa que vaig llevar-me per rentar-me les dents.

De bon començament no havia tingut la intenció d’anar al comiat d’aquell pobre home, però sense saber ben bé per quina raó vaig canviar de parer i vaig trucar les meves germanes. A quarts de dotze ens trobaríem a casa, hi aniríem juntes. Encara tenia temps d’esmorzar tranquil·lament i deixar la casa arreglada. Mentre ho feia, seguia pensant en la nostra infància, en l’escala del carrer Tordera, els veïns de cada replà, les botigues del barri. A poc a poc, s’afegien imatges als detalls inicials. El record més clar era el del dia que vaig ensopegar quan ja havia pujat fins al segon pis i era gairebé davant la porta de casa. Duia el pot d’alumini amb les mongetes cuites i una mica de suc i al relliscar van anar totes per terra. Em vaig imaginar l'esbroncada que estava a punt de caure’m al damunt i, per arreglar-ho, amb la mà estesa vaig arrossegar les mongetes del replà fins al pot que descansava al graó de sota. Però abans que hagués acabat la feina es va obrir la porta i la figura de l’àvia, amb el davantal i la mañanita lila damunt les espatlles, va semblar-me una aparició. Va fer un xiscle. Marededéusantíssimasenyor!, va dir. Llavors va sortir la mama.
–Quin desastre, que patosa ets filla meva. Porta, porta això.
Vam entrar al pis. Jo deixava les petjades enganxifoses per tot el passadís i seguia la mama, que va llençar les mongetes a les escombraries mentre jo plorava amb molt sentiment.

Al cotxe, mentre anàvem al tanatori, la meva germana petita m’ha dit que va ser talment així com jo ho explicava, però que no m’havia passat a mi.
–Com que no?
-Vaig ser jo, qui va relliscar. I va ser a mi que em van caure les mongetes pel replà. Ara nena, si tu, com sempre,  vols ser la protagonista, a mi no em fa res, eh?

Com pot ser que encara noti les mans brutes de suc de mongetes i les llàgrimes rodolant-me galtes avall. Què ha fet el temps amb la parada de bacallà i llegum cuit, amb la imatge del senyor Mateu i el seu davantal blanc, amb l’olor inconfusible que sentia només travessar el carrer, amb la meva mà petita sentint l’escalfor de la paperina.
Quins paranys tan misteriosos atrapen els records o, de vegades, són lladres dels records dels altres.

OSL-Airport Gardermoen (VH)

Vicenç del Hoyo
Assegut en un dels sofàs de l’aeroport, amb les cames sobre la petita maleta amb rodes contemplo com s’afanyen alguns viatgers. Els més apressats gairebé corren esporuguits, altres es desesperen fent cua davant de taulells buits, sense que hi hagi ningú per atendre’ls. Els altaveus demanen per un tal mister Pomodoro en tres idiomes. La porta d’embarcament trenta-tres és a punt de tancar i el vol a Bremen partirà en breus moments.
Podem trobar gent tan estranya en un aeroport! —divago mandrosament—. Alguns només es fan visibles quan he d’agafar un avió. Em resulta impossible imaginar-los duent una vida fora d’aquestes parets de vidre. No puc creure que visquin una existència normal en un immoble modest d’una ciutat anònima.
També veig persones assegudes aquí i allà, cadascuna concentrada en les seves coses. Uns llegeixen pantalles, diaris o llibres; altres carreguen l’ordinador o el telèfon asseguts al costat de l’endoll. La majoria no es preocupa pel que passa al seu voltant. És com si aquesta sala formés part de casa seva. Una dona amb uniforme blau cel arrossega un carretó amb molts compartiments. Buida papereres, recull amb una escombra deixalles caigudes a terra. També eixuga petits bassals de líquid vessats de begudes amb un motxo que fa emergir del carretó.
Diuen que un aeroport és un no-lloc. En un no-lloc hi ha no-persones, em pregunto. Hi pots passar moltes hores però no s’hi pot viure. Només esperar. Però el que jo veig ho contradiu. Tot és harmònic, res desentona. Sembla un món en una altra vida però no hi ha cap món en què algú no pugui sentir-se foraster. Totes les vides són especials i rares.
Jo mateix soc un exemple. Sé que hi he d’anar però no hi voldria anar. Han passat nou setmanes des de la darrera vegada que vam estar junts. Són moltes i poques. Si et desesperes per estar amb ella són moltes. Dos mesos poden esdevenir tota una època per una parella d’enamorats.
Els altaveus tornen a demanar per mister Pomodoro. Hi ha un to de desesperació en la last call.
Per altra banda, la darrera cosa que necessito és pressa. He passat tota la vida corrent. He fet moltes coses i totes amb presses. La infantesa, els estudis elementals, la universitat, l’Erasmus, l’estada a l’empresa i ara quan per fi sembla que he trobat la persona que sembla que ha de ser la meva parella, aleshores, el temps s’atura. Ella a Oslo i jo a Barcelona.
Sembla fet a propòsit. El pas més decisiu necessita temps per a ser donat.
Per fi apareix un noi vestit amb l’uniforme de la companyia al taulell i la cua comença a prendre vida. Les formigues avancen fent rodar maletes.
Quina vida vull dur? Una relació virtual a través de l’Skype o una tangible vida a Noruega. Ella no pot abandonar el seu país, almenys els anys vinents. Té un fill petit i, de moment, no pot i no vol separar-lo del seu pare.
Estic segur que no ho sé. Aquests dies a Oslo em serviran per comprovar com bateguen els nostres cors quan són a la vora.
Han obert la porta d’embarcament seixanta-quatre. Destinació: Oslo. Apareixen grups de persones que s’arrengleren ordenadament una darrere l’altra. És molt fàcil diferenciar els que anem de viatge allà i els que tornen a casa.
Puc provar de demanar trasllat dins de la meva empresa a Escandinàvia. Tenen una divisió a Göteborg. Sempre estaré més a la vora. Podria viatjar cada cap de setmana. Però, què faré en una ciutat desconeguda? Serà un no-lloc i esdevindré una no-persona?
L’hostessa m’agafa la targeta d’embarcament, la passa pel lector electrònic i em desitja un bon viatge.
Si quan ens trobem la relació ens anés malament, tot seria més fàcil. Valdria més que no estiguéssim bé. Però he d’estar atent a les meves sensacions i sentiments. Res és repetible, ja que tot és únic. Si prenc la decisió més important de la meva vida precipitadament puc ser un desgraciat la resta. Però ser feliç no pot ser tan difícil. La felicitat no pot demanar tant de sacrifici. O sí?
Per fi, lliure de la maleta m’assec al seient que m’han assignat. De moment, no hi ha ningú més a la filera.
Ara sé que no ho sé, però potser aviat sabré el que no voldria saber.
Sense saber per què apareix un nom al meu cap: mister Pomodoro.

Cristal (VA)

Vicente Aparicio (Foto: Christine von Diependroek) 
Tres días antes de que nos casáramos me tatué en la espalda tu bello nombre. Fue mi regalo de boda y tú lo recibiste -lo sé- con el fuego del amor iluminando tus ojos.
Después pasaron muchas cosas.
Hoy seguimos teniendo en común dos hijos que han crecido y unos cuantos álbumes de fotos.
Un día, mientras te esperaba cuando ya se había hecho demasiado tarde, una copa de vino resbaló de mis manos al suelo y se hizo añicos.
Me arrepentí durante largo tiempo de haber barrido los cristales para que no los vieras. Algo más tarde, uno de aquellos fragmentos -minúsculo y persistente- se te clavó en la planta del pie y dejó dos huellas de sangre selladas en nuestro parqué.
Tu mirada fue una evidencia tan violenta que la siguiente copa aterrizó en el suelo de forma deliberada -pero en tu ausencia.
El arrepentimiento siempre volvía. Si tú llegabas tarde y yo sufría, vale que tú me mintieras -era lógico-, pero por qué tenía que esconderme yo. ¿Por qué siempre barrer?
En cierta ocasión, animada por la insólita duración de una tregua, cometí el error -y mira que lo sabía- de pedir amistosas explicaciones.
¿Qué hacías, cariño? ¿Dónde te metías? ¿Por qué nunca me contabas nada?
Tu respuesta fue un largo silencio. Un movimiento de cabeza, un 'no' vehemente y hasta despreciativo.
Pienso desde entonces que en realidad hice bien. Que no merecías ver aquellos cristales en el suelo. Que no merecías siquiera que esos cristales te lastimaran.
Es una conclusión triste. Al fin y al cabo, en alguna parte tienen que estar aquellos viejos álbumes.
Hoy soy feliz en otra vida, muy distinta. Conservo grabado en la espalda tu feo nombre. No pienso borrarlo jamás.


Nena i nina (MG)

Maria Guilera (Foto: Andre Torres)

La senyora que ha vingut tants dies a fer forats aquí, a posar cordills per terra i a fer fotografies, m’ha explicat qui ets i ara ja ho sé tot de tu.
Tens la meva edat, però ets més baixa que jo i et vas morir d’un cop al cap. Potser vas caure, li he dit a la senyora, i ella diu que això no se sap, però que podria ser. Et van enterrar amb la teva nina i estaves dins l’àmfora de fang, just sota el gronxador que el meu pare em va posar al pati del darrere l’estiu passat. Et van enterrar molt abans que el pare pengés el gronxador a la branca del pi, abans que el pi fos alt i fins i tot abans que el plantessin. M’ha dit la senyora que ni tan sols hi havia la casa dels avis, aquí, i això que els avis són vells. Que tampoc existia el carrer de l’Era perquè en aquest lloc no hi havia carrers. Això no ho entenc.
Tu ets aquí amb la teva nina al costat des de fa tant de temps que no el puc comptar, però casa teva era on ara hi ha el cine i el supermercat. Aquí a casa dels avis era un cementiri i m’ho crec perquè a més de dir-ho la senyora ho han dit a la televisió.
Com et deies? Això no ho sé, però puc triar un nom de la llista que m’ha deixat la senyora. Els que més m’agraden són Gal·la, Adriana i Patrícia.
La teva nina s’assembla a tu. No com ets ara, que només tens ossos, ets un esquelet sense ulls, ni galtes ni cabells. La nina la van fer com si fossis tu i porta una cinta al front i un pentinat com el que de vegades es fa la meva germana gran, amb un serrell curt enganxat.
Ara t’explicaré com et van trobar. Van ser els paletes que arreglaven la bodega perquè feia molta pudor d’humit. Ells van foradar el terra i quan van veure l’àmfora l'hi van dir al meu pare, que va avisar la meva tieta que treballa a l’Ajuntament i va venir amb tot de gent. L’avi va dir “ara sí que l’hem feta bona, adéu bodega”.  Van venir periodistes i em van fer una foto al costat teu. La mare els va donar permís perquè a casa no els fa res que tothom em vegi la cara.
Saps què em passa? Ara ja no m’agrada sortir al carrer a jugar perquè penso que a sota està ple d’àmfores i a mi no m’agraden els cementiris. I quan vaig al supermercat m’imagino que la teva habitació devia estar a la banda de la carnisseria i que la teva mare devia cuinar a sota d’on hi ha les neveres amb els formatges i els iogurts. M’agradaria saber si també tenies un pati amb gronxador com el meu abans que et descobrissin. Se’m fa un embolic al cap quan estic caminant amb el carro pels passadissos del súper i penso que sóc a casa teva i tu has estat tant de temps a la meva. Per si de cas em faré un tatuatge com el de la meva germana que posi Núria, el meu nom. Potser alguna nena em trobarà i així sabrà com em dic. Però no, no és bona idea, la carn desapareix. Millor que li escrigui a la meva nina al braç.

Renunciar (VH)

Vicenç del Hoyo
—Una de les possessions a les quals hauríem de renunciar és a la de sentir vergonya. La vergonya ens debilita, ens fa fràgils, vulnerables, i tendeix a fer baixar l’autoestima de qui la pateix.
És dijous al vespre. Els dijous no acostuma a passar res d’especial ni a la meva vida ni a la televisió. He ensopegat amb un canal on una tertuliana es dirigeix a un públic favorable. Apareix un primer pla d’un noi jove prim i amb barba arreglada. Veiem els ulls clars, fixats als de la conferenciant. És una mirada de confirmació acompanyada d’un gest d’assentiment.
—No hem de ser nosaltres els responsables d’infringir-nos un atac que ens limiti. La vergonya és un pes que tendeix a fer-nos naufragar. Desvia l’impuls espontani inicial. Ens paralitza.
Tot i que he fet pressió sobre el botó del comandament a distància, la tertuliana continua a la pantalla. Potser la pila està gastada, penso. Adreço el comandament en direcció a la televisió però no reacciona. És insensible al comandament i als meus precs. Però a la pantalla s’ha produït un canvi de tertulià. Apareix un senyor de més edat, amb cara de cansat i amb un posat d’estar fora de la conversa. Vestit amb senzillesa. Amb els ulls inflats i, a sota, uns plecs foscos pronunciats.
—No podria estar en més desacord amb ningú com amb tu —comença a dir—. El que ens falta avui en dia és una mica més de vergonya. Som una societat desvergonyida. Cada dia que passa es baixa un esgraó més de l’escala dels desvergonyiments. Allò que mai ningú hauria imaginat que podria arribar a passar, quan ens llevem l'endemà descobrim que sí, que s’ha pogut baixar un esgraó més en la manca d’escrúpols i d’atreviment desvergonyit. I el més trist és que no passa res, que no hi ha cap conseqüència. Res és transcendent. No esclata cap indignació veritable.
El senyor que parla ho fa com el que dona classe a adolescents i sap, amb tota seguretat, que no escolten, que podria repetir idèntica classe fins a l’eternitat i que tindria el mateix efecte que si no ho hagués explicat mai. Parla serenament i té una mirada indirecta, amagada darrere dels vidres gruixuts de les ulleres. Parla, però ho fa sense fe.
Per un moment m’alegro que el botó del comandament no hagi funcionat. No és que m’agradi escoltar aquestes declaracions tan pessimistes, però les prefereixo a d’altres. Trobar algú més desconsolat que un mateix és una forma de sentir-se reconfortat. Ara el canal ha canviat. Sembla que ho ha fet tot sol, però en realitat, soc jo que continuo prement el botó del comandament sense adonar-me’n. Llàstima! Necessitava un bon xàfec de desencís, i aquell vell professor estava disposat a oferir-me'n un bon raig.
Ara apareix el Coliseum de Roma. És un matí d’un dia clar. Una veu en off reflexiona sobre els canvis que s’han produït a la ciutat, la convivència de les parts modernes amb les restes antigues. També parla sobre ell mateix. Va assegut a dalt d’una vespa de color groc. Només li veiem l’esquena. Sembla que veurem monuments i altres ruïnes des de dalt d’una moto. No acabo d’entendre si el narrador troba confort en visitar edificis que perduren d’altres èpoques o si ens vol mostrar el que som capaços de veure de la nostra.
Decideixo que és el moment d’anar a la cuina i preparar alguna cosa per sopar.