Si es plau, pots obrir la porta? (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ian Howorth)

—Si us plau, pots anar a obrir la porta? —va dir la mare. Tenia vuitanta-set anys però conservava la capacitat auditiva intacta.
—Jo no he sentit res, però ara ho vaig a mirar —vaig respondre.
Quan vaig agafar l’aparell de l’intèrfon tenia l’esperança que no contestés ningú.
—Podeu obrir? Portem la compra del Condis.
Uns minuts més tard van trucar a la porta. Un noi alt i esprimatxat duia una voluminosa caixa blava de plàstic  que devia contenir moltes coses a jutjar per la cara d’esforç del noi.
—Deixa-la aquí. Ara l’entraré a dins.
El noi no em va fer cas.
—Normalment deixo la compra de la senyora Amàlia a la cuina. —I sense esperar resposta va entrar al passadís fins arribar a la cuina.
—Que no es troba bé, la senyora Amàlia?
Vaig buscar la cartera i li vaig donar un bitllet de cinc euros.
—No, només que està una mica constipada.
El noi va agafar el bitllet i el va dipositar sobre el marbre.
—La senyora Amàlia ja sap que no puc acceptar diners. Vostè deu ser l’Eduard, oi? —va preguntar —. L’arquitecte! —Tampoc ara va esperar resposta i va continuar. — La senyora Amàlia em parla de vostè i m’ha explicat que està treballant en un hotel nou que s’està construint davant de la Pedrera.
No sabia què respondre. No podia imaginar quina mena de conversa podia arribar a mantenir la meva mare amb aquest noi desconegut de menys de vint anys.
—La seva mare acostuma a preparar un pa de pessic molt bo. Ella sempre que em veu, diu que estic molt prim i que necessito alimentar-me. Mai em deixa marxar fins que no n’he menjat almenys dos talls.
El que m’explicava el noi em va fer sentir estrany a casa meva. De sobte em vaig sentir lluny, molt lluny d’aquelles quatre parets en què havia passat la infantesa, dels carrers del barri en els que havia començat a donar les primeres passes.
—Si la vols saludar, pots entrar a la saleta. Està asseguda al sofà mirant la televisió.
El noi es va adreçar passadís enllà fins arribar a la porta de la saleta de la televisió. Va trucar a la porta i va anunciar-se.
—Hola, senyora Amàlia, soc en Gerard, el del Condis. Sembla que no li senten bé aquests freds de la tardor, oi?
La mare va posar cara de no saber de què li parlava. Actuava de manera afectada, com si la situació fos normal. Això encara ho feia més artificiosament esperpèntic.
—Una pregunta Gerard, has portat el meu xampú? Aquest matí me n’he adonat que s’està acabant.
El noi se sentia com si fos casa seva, o això semblava.
—Hi ha de tot, com sempre. Ja sap que el senyor Amadeu acostuma, més aviat, a posar coses de més que de menys.
Jo em sentia com en una obra de teatre, però com a públic.
—He de marxar, senyora Amàlia, que avui tinc molts encàrrecs encara per portar.
A la porta del carrer el noi es va acomiadar.
—Espero que es millori la seva mare. Sembla que té una mala salut de ferro.
Amb aquest original comiat l’actor va desaparèixer de l’escenari i l’obra es va acabar. Hauria aplaudit però vaig sentir una sensació de buidor i de pèrdua que no experimentava des del dia que em van acomiadar de la feina.
Vaig anar a seure al costat de la mare. No em va fer gens de cas. Tenia la mirada perduda en l’horitzó de la televisió.
—Mare, per què t’has inventat que soc arquitecte?

El centro del mundo (VA)

Vicente Aparicio (Foto: Magdalena Berny) 
Él nos ha traído a ver la piedra. Dice que la piedra es el centro del mundo y que ha vuelto a casa solo para traernos aquí.
-¿Como la descubriste, papá? -pregunta Alfredo.
Papá -qué raro, llamarlo así- no responde a las preguntas. Es un hombre callado, por lo que se ve.
¿Dónde estaba, todos estos años? ¿Qué pasó? ¿Por qué ha vuelto, en realidad?
Yo no creo que exista el centro del mundo, y menos aquí.
-¿Por qué no ha venido mamá? -pregunta Alfredo-. Le hubiera gustado mucho este sitio.
Es bonito, el paisaje. La tierra es rojiza y el cielo, muy azul. La vista se pierde a lo lejos y todo está en silencio.
Hay piedras por todas partes. ¿Por que tendría que ser esta y no aquella, o la otra? 
Si giro un poco la cabeza, un rayo de sol apunta justamente a la que él dice. 
Si yo fuera Alfredo creería que el sol señala el centro del mundo. Que papá ha vuelto, y que se ha hecho esperar porque tenía que descubrirnos este tesoro. Que ahora todo será mejor.
Yo miro la piedra sin ladear la cabeza.
-¿Qué te pasa, Juan? Estás rojo -dice Alfredo.
-Vámonos, por favor -respondo-. Si no, llegaremos de noche.
Él ya nos da la espalda y camina hacia el coche. Alfredo trata de darle alcance. 
Echo a correr con todas mis fuerzas. Lejos de la piedra, lejos de ellos. Pero... ¿adónde?

Sopar de compromís (MG)

Maria Guilera (Foto: Monica Ekiert Jezusek) 
La meva dona i jo som de poc parlar. Fa tants anys que estem junts que potser ja no cal; jo li sé els pensaments i ella endevina els meus abans que jo els tingui.
La nostra ha estat una vida sense ensurts, tot el que ens ha anat passant era previsible. Després de casar-nos van arribar els fills, tres, un cada dos anys, i van anar creixent mentre jo treballava a la fusteria i ella ajudava sa mare, que era modista. El gran es va casar i de seguida van venir els néts. La mitjana va seguir el mateix camí i també va tenir un parell de criatures. Ens veiem sovint, tot i que viuen afora. La petita ha tingut amics, que diu ella, però nosaltres mai n’hem conegut cap. Ens explica alguna història dels seus viatges, li agrada bellugar-se i se’n va lluny, a llocs que jo busco al mapamundi i em semblen a l’altra punta de món. Per això tant sa mare com jo ens estimem més que ho faci acompanyada, que no vagi sola. Tant se val que sigui amb algun amic, això ara ja no espanta ningú.
Ens vam jubilar alhora fa un parell d’anys i no ens va costar passar totes les hores del dia junts. La meva dona és més sociable que jo i em va convèncer per anar a caminar amb altra gent un parell de cops per setmana. També l’acompanyo al mercat i això em distreu força. Tot el que fem és, com deia, previsible. 
Ahir al vespre vam tenir una conversa llarga. La filla petita ens va dir, així de cop i volta, que portaria un noi a sopar.
–Vull que el conegueu perquè és molt possible que me’n vagi a viure amb ell. No és segur –va dir– però gairebé. 
Ens vam asseure al balcó per decidir què li faríem per sopar. Nosaltres som d’amanida i peix a l’estiu i de sopes i peix a l’hivern. És un costum i no ens compliquem la vida. Però aquest noi que potser serà el nostre gendre, o potser no, és argentí.
–Als argentins –li vaig dir a la dona– el peix no els agrada. Hem de fer carn.
Vam estar d’acord que havia de ser de primera qualitat. 
–Així i tot –va contestar-me–, no serà com la d’ells. Ja ho saps, que és la millor del món.
Ho havíem vist en un reportatge del programa
Cuines Viatgeres que fan a la televisió i no en va quedar cap dubte. Allà tot ho celebren amb asados i es veu que es llepen els dits.
Vam concloure que era millor no intentar fer la competència a la carn argentina. Estàvem en un carreró sense sortida. No li podíem pas donar truita de patata, el xicot havia de notar que el convidàvem amb afecte i tampoc podíem fer quedar malament la nena.
–No res de conill de bosc ni perdiu escalivada. Per a un sopar fa de mal digerir -vaig rumiar en veu alta.
–Si fóssim a l’hivern faria escudella i carn d’olla, que em surt molt bona, ja ho saps, però amb aquesta calor…
Les temperatures no baixaven malgrat que érem als inicis de la tardor i encara sentíem el piular de les orenetes de sota la teulada, que deixaven el viatge per a més endavant.
–A veure -se’m va ocórrer-, si el volem tractar com si fos de casa, per què no fas un pa amb tomàquet?
Avui hem parat taula entre tots dos. Hem fet cas a la nena i no hi ha estovalles blanques ni tampoc la cristalleria. Al mig, una fusta amb bull blanc i negre. El pernil l’hem posat en una safata a banda, el millor que he trobat a la xarcuteria. De l’armari de dalt de la cuina he baixat un estri que mai no hem arribat a estrenar, és un pal de fusta amb una mena de branquetes clavat en un suro. Hi diu “Record de Camprodon” i hi hem penjat el fuet i la llangonissa. El pa el sucarem just abans de sopar, que no s’assequi, i l’amaniré amb oli. 
–Amb el de Siurana, sobretot. No t’equivoquis.
Són quarts de nou i sembla que tot està a punt.
–Ara només faltaria –diu la dona amb cara d’espantada– que aquest xicot fos d’això, com en diuen… vegano. 
M’ha ben fotut.