Setembre (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ilan Ben Yehuda)
La platja al setembre ja no és veritable platja, ni que faci sol. T’exposes nu d’una manera desafiant: crema si pots, penses reptant-lo. Desitjaries notar el pes dels raigs solars sobre la pell i com aquests fan pujar la temperatura. Però el sol és com un forn de gas quan s’està a punt d’acabar la bombona. Passa l’estona i allò no s’escalfa. Mires el disc solar directament i ja no són necessàries les ulleres fosques per filtrar els raigs ultraviolats.
Just al costat ha arribat una parella jove. D’aquests que no necessiten encara tenir fills, però ja fa temps que van estrenar l’amor. Tenen els cossos tatuats, com la majoria de persones de la seva generació. Exhibir el cos i els tatuatges o els tatuatges i el cos. Formen un binomi inseparable. Com serà el cos quan el tatuatge sigui vell i estigui desgastat? O a l'inrevés.
He decidit capbussar-me. El que més m’agrada de la platja és el mar. La sorra és el complement inevitable, no necessari. Notar el punt de sal del mar com qui tasta el filet de morro de bacallà en remull. Rememorar altres platges i altres mars a través del gust del mar. L’aigua no s’ha refredat encara. Potser és el moment de l’any en què l’aigua està més calenta. L’aire tebi que pentina les onades encara el fa més càlid i acollidor. Esdevenir un suro abandonat sense oposar resistència al vaivé.
Quan decideixo abandonar les humides llepades de les onades els puc mirar cara a cara. Ella està mig abraonada a sobre d’ell. Una de les seves cuixes està entre les dues cames d’ell. Els tatuatges d’ell i ella es parlen i complementen. Dibuixen noves figures, a partir de les que cadascú té escampades pel seu cos. La mà d’ella està estesa, les ungles estan pintades d’un vermell fosc. Els dits són prims, llargs i agafen alguna cosa que el banyador blau turquesa d’ell cobreix. Els meus ulls busquen interpretar els plecs de la tela blava.
Així que m’estiro a sobre de la tovallola miro, mort d’intriga, dissimuladament però sense contenció. Des d’on soc jo, el banyador ha adquirit la forma d’una ampla vela que amaga el pal major.
I les cares?
La cara d’ella està amagada, enterrada darrere de l’espatlla d’ell. Però la mà té la certesa d’unes carícies cegues. Ell està de cara al sol, com jo, esperant una escalfor que no acaba d’arribar.

No hi ha núvols però sí una prima xarxa de teranyina que sembla la responsable que el cel no sigui del tot blau. Unes orenetes creuen el meu camp de visió. No em sorprèn no veure les ordinàries gavines fent sentir els seus gemecs.
Tant ells com jo volem retardar el màxim l’arribada de la tardor.

Llevar la contraria (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Alec Soth)
Aunque ya había amanecido, no se podía entrar aún a desayunar. La habitacion del motel había resultado más cómoda de lo esperado. En el maletero, dentro de una bolsa, encontró una manzana que habían comprado por la mañana en un colmado, en el pueblo de las casas de madera. Era una manzana pequeña, roja, demasiado dulce para su gusto. 
Se desperezó y acomodó la espalda en una columna, cerca de la entrada del comedor, y desde allí dirigió la mirada a su habitación. Sobre el dintel, en un triste letrero de chapa podía leerse en letras negras el número 103. Arriba, en el pasillo del primer piso -un pasillo exterior de rejilla metálica-, en pijama y zapatillas de pana abiertas por detrás, un japonés fumaba tranquilamente. Parecía estar mirando al cielo.
Qué lástima haberse dejado la cámara en la habitación. Esas escenas aparentemente banales que nacían de los ratos muertos, poder atraparlas sin haberles prestado demasiada atencion, constituía uno de los pequeños placeres -secretos no, pero sí ciertamente íntimos- que asociaba con la experiencia de viajar. Aunque solo fuera por llevar la contraria, por llevarle la contraria a no sabía muy bien quién. 
A lo lejos, un pitido anunció el paso de un tren. Un larguísimo tren de mercancías con vagones de vivos colores que le hizo pensar en los contenedores de los puertos. No había ningun cubo de basura a la vista. Lanzó al suelo, unos metros más allá, el corazón de la manzana. Ahora el japonés miraba hacia el tren con la misma cara de aburrimiento. Seguía fumando. 
Desde donde estaba, cerró el maletero y, como si hubiera recibido un aviso, se encaminó hacia la entrada del comedor, donde una mujer negra y gorda estaba abriendo la puerta. Había huevos duros en una bandeja, mermelada y pan para tostar. También varios tipos de fiambre, no muy apetitosos. En un rincón, a la derecha, le alegró ver la máquina de café. Cogió del dispensador un vaso de plástico y apretó el botón. Vertió dentro del vaso un poco de azúcar y salió. 
Al otro lado del aparcamiento, un coche pasó a una velocidad impropia de la hora y del lugar. Imaginó unas cuantas fotografías que un día cualquiera pudieran haber aparecido en casa, en la carpeta menos esperada del ordenador. La empleada del motel -con su uniforme de rayas- fregando el suelo tras el desayuno. Las tostadas dibujando en un desenfoque su movimiento al salir empujadas hacia arriba. Los restos de la manzana junto a la rueda de un coche. El número 103. Al parecer, el japonés había regresado a su cubículo. Nadie más parecía haberse despertado aún.

Conversa (MG)


Maria Guilera (Foto: Phillip Toledano)
A la 322, just al davant del taulell de les infermeres, el seu germà li diu que el pare sembla força tranquil.
“A veure si aquesta nit et deixa descansar. No et faci res demanar ajuda, són molt agradables, aquesta gent”.
Li fa un petó distret sense gairebé mirar-la als ulls. Potser se sent malament per dedicar només una horeta al pare i deixar que ella es carregui la feina.
La Tere s’apropa al suero com si fos una experta en controlar la gota que cau, arregla el llençol arrugat i s’asseu a la cadira del costat. El pare té els ulls oberts, però no mira enlloc. Ella sí que l’observa amb atenció. Qui li hauria dit mai que podria mirar-se’l tan seguit i tant de prop sense que li fes por. Fins i tot li toca les mans, li passa una gasa mullada pels  llavis ressecs, li pentina els quatre cabells que li cauen damunt el front com quan era jove. Ara l’home s’ho deixa fer tot, tan mala bèstia que havia estat sempre, emprenyat per no se sabia què.
Des que l’han ingressat pot, la Tere, fantasiejar amb la idea d’un pare afectuós que de petita l’asseia damunt els genolls, arri arri tatano, i abans d’anar al llit li feia petons a la galta i li acaronava les trenes. 
S’alça per recollir l’entrepà que ha portat de casa  i des dels peus del llit metàl·lic li busca la mirada, vol obligar-lo a veure-la i no ho aconsegueix. Se sent com un paper transparent, incapaç de cridar l’atenció de qui voldria.
Entra un noi amb bata blava a desplegar el sofà i convertir-lo en el llit de l’acompanyant.
-Aquesta nit el tenim serè, oi?
Ella somriu sense dir res i arronsa les espatlles. Quan el noi surt, desembolica el seu sopar i, abans de fer el primer mos, fa un gest cap al cos immòbil com dient, “que en vols?” i li sembla, per un instant, escoltar la veu eixuta del pare, “Això no és sopar ni és res, posa’m plat i coberts a taula, com tota la vida”.
El pa està ben sucat i l’embotit saborós, la Tere s’arrapa al petit plaer de cada nit i respon “Doncs mira, no hi ha sopa, ni lluç arrebossat, ni la taronja pelada. Aquesta nit pa amb tomàquet i llangonissa per a tots”.  Ell fa una mena de gruny i gira el cap, com si hagués sentit les paraules tan sols pensades.
“No t’enfadis, va home. Ja ho sé que vols sopar calent, com tota la vida. Mai ningú no t’ha portat la contrària. Però potser ara, que ja no et veu ningú més que jo, podries tastar això tan apetitós i penedir-te’n de no haver-ho fet abans”.
Li apropa una molla a la boca, però ell manté els llavis premuts. Tossut fins al final, pensa la filla, i li retira just abans que un truc a la porta anunciï la infermera, que entra i controla els tubs que baixen per tot arreu i la bossa de l’orina i li posa una nova bossa de suero
“El segon plat” diu baixet i amb un somriure abans de marxar.
Altre cop el pare gira el cap i la Tere creu que, a la seva manera, menysprea el bon humor de la infermera, perquè a ell res no li fa gràcia, pensa que la noia és una poca-solta, com tot el jovent.
Es fa tard, segueix sense bellugar-se i la filla aprofita per entrar al bany, rentar-se les dents i posar-se el pijama perquè això sí que no pot fer-ho, despullar-se davant seu.
Quan torna a l’habitació, se’l mira. Potser sí que aquesta nit podran descansar tots dos i no hi haurà crits ni renecs, ni es voldrà arrencar res, ni desempallegar-se de les seves mans com si li fessin fàstic. S’hi apropa i li fa un petó a la galta. Se’l queda mirant una estona. Respira serè, com un home amb la consciència tranquil·la.
El sofà es prou còmode, sap que es despertarà sovint però mentre es tapa amb la manta se sent bé i acluca els ulls  com si es disposés a dormir al costat d’un pare que vigilarà el seu son i no al contrari. Per això la sorprèn la veu de la infermera de nit avisant per l’intèrfon el metge de guàrdia. Són les cinc de la matinada. S’alça i es posa la bata. 
“Pot sortir un moment?” li demana la infermera. 
Es queda asseguda a una butaca de fora, veu l’anar i tornar de personal sanitari i no pensa en res. El metge se li apropa i li dóna la notícia. La Tere truca el seu germà. No li cal dir res, ja s’entenen.
Encara sola dins l’habitació pensa “Sort que ahir vam parlar una estona, oi pare?”