De què el vol? (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Hakan Yasar)
—Què serà?
El cambrer es desesperava davant del client. La llarga barra era plena de persones impacients a l’hora d’esmorzar. La meitat de la barra estava ocupada per un expositor semicircular que contenia entrepans apilats segons el contingut i la mesura. Tots eren de pa cruixent acabat de sortir del forn. També hi havia una part on s’acumulaven els brioixos farcits, els croissants i ensaïmades llustrades amb pols de sucre.
—Quins entrepans teniu? —va preguntar el senyor després de mirar amb deteniment el contingut de l’expositor i tota la resta de la barra.
—Calents?
El cambrer tenia preparada a la seva banda de la barra una llarga filera de platets blancs, tots ells amb una cullereta i un sobre de sucre amb el nom del bar: Oasi, escrit en lletres sinuoses com si fos fum de color verd. A la màquina de fer cafè que tenia al seu darrere hi havia dues tasses de cafè amb llet que compartien doll i un cafè sol en un altre doll. El cambrer, impacient, es va girar ràpidament, va agafar la gerra de la llet i va abocar-la a les tasses grans i, agafant amb traça els platets, els va servir als clients escampats a la barra. Quan va retornar al costat de la cafetera va agafar el mànec del recipient que conté el cafè i mentre feia el gest repetit centenars de cops cada matí de picar i repicar al calaix perquè caigués el marro de cafè, es va retorçar sobre la seva espatlla i va preguntar:
—Ja ho ha decidit?
El senyor havia agafat un paper plastificat que estava entaforat dins de la caixa que contenia els tovallons de paper i l’estava estudiant amb deteniment. En realitat era un llibret de dos fulls que el senyor obria i tancava i donava la volta buscant on continuar llegint la llista iniciada a la primera plana.
—Una aigua freda, si us plau.
El cambrer va carregar els dipòsits de cafè molt i després els va encaixar en l’orifici de la cafetera. Va agafar dues tasses primes i altes i les va col·locar sota el broc. Després va prémer un interruptor encès de color blau. Mentre rajava el cafè gota a gota dins de les tasses obria la porta de la nevera que hi havia a l’altra banda de la barra. Va agafar una ampolla de plàstic transparent i va desenroscar una mica el tap sense acabar de treure’l. Quan li va posar l’ampolla d’aigua davant del senyor va deixar al seu costat un lluent got alt de vidre.
—Res més?
El senyor va mirar directament als ulls del cambrer durant un instant, després va mirar els plats d’un grup d’homes que compartien una taula. Mirava com si busqués alguna cosa. Finalment va parar els ulls a sobre d’un plat que contenia un entrepà a mig menjar d’algú que estava al seu costat, a la barra.
—Vol un entrepà calent de bacon?
El senyor es va mirar al cambrer detingudament. Tenia una cara il·lusionada i alhora decebuda. Va beure un glop d’aigua fresca i va tornar a mirar al cambrer amb ansietat.
—Ja sé de què el vol! —va exclamar triomfalment el cambrer—. De salsitxes!
El senyor de l’ampolla d’aigua li va picar l’ullet. Va somriure innocentment i va agafar el diari. El va començar a llegir per la darrera plana no fent cas de tot el soroll que hi havia al bar.
De la finestra de la cuina va aparèixer la cara de la parella del cambrer.
—Ja saps que esmorzarà avui, el senyor Font.
El cambrer que estava despatxant entrepans i cafès va contestar:
—Avui ha estat més difícil que altres dies. El vol de salsitxes.
La dona, a dins de la cuina va posar dues salsitxes de porc a la planxa, al costat de filets de llom i rodanxes de bacon que fumejaven i omplien d’olors la petita cuina. Mentre girava les salsitxes perquè es fregissin per totes les bandes i posava els panets oberts sobre la planxa perquè es torressin amb el greix del que es fregia va pensar:
—Si em passa algun dia a mi el que li passa al senyor Font no podria treballar aquí. El cervell és un òrgan estrany. Com és possible poder oblidar tots els noms dels menjars i conservar la gana?