Temps d'esbarjo (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Alex Colville)
―Quan era una nena, moltes vegades m’havia imaginat que algun dia descobriria alguna veritat amagada dels meus pares. A vosaltres, no us havia passat mai? ―va preguntar la Teresa.
Les mestres estaven assegudes al voltant de la gran taula de la sala de professors. Era l’estona d’esbarjo i la del cafè. Durant aquesta mitja hora sempre coincidien els de primària amb els de secundària. Habitualment es disposa de poc temps i sovint s’aprofita per enllestir feines pendents i, per això de vegades es respira un aire d’activitat  frenètica i d’altres, inexplicablement, tot és encalmat i tranquil. Pel gran finestral, que dona a la pista esportiva, es veuen com corren, salten i es persegueixen grups de nens i de nenes. A vegades les converses que es produeixen a la sala de professors poden estar tan allunyades de la vida escolar com un pingüí ho està del desert.
―Potser això ens passava perquè no ens podíem creure que els nostres pares fossin tan simples, oi? ―va explicar en Gabí que acabava d’entrar a la sala i no va poder evitar escoltar a la Teresa.  Ell sempre disfressa les explicacions sota l’aparença d’una interrogació.
En Gabi és el professor d’ètica i costa saber quan diu les coses de manera seriosa o està provant de prendre-li el pèl a la mestra de primària.
―Sí. Crec que tens raó. No em podia creure que tota la vida de la meva mare es reduís a fer de mare ―. La Teresa era una mestre antiga de l’escola i, de tan acostumada com estava a adreçar-se als nens del cicle inicial, el seu parlar reproduïa una cantarella alegre i optimista. ―Pensava que, algun dia, descobriria en el fons de l’armari un feix de cartes d’un remitent enigmàtic i desconegut.
La porta de la sala de professors es va obrir i dues nenes vestides amb bata d’uns set o vuit anys van entrar duent una safata de cartó tan gran que l’havien de transportar entre les dues. A sobre hi havia una gruixuda i esponjosa coca tallada a daus.
―Portem això. La mare n’ha fet una pels mestres ― va dir una de les dues nenes, una d’un ros escandinau que portava una bata de quadrets vermells.
―Moltes gràcies, Paula ―va dir la Roser, la mestra de psicomotricitat que estava asseguda al costat de la Teresa. ―Quants anys fas, bufona?
―Vuit! ―va dir amb cara de triomf.
Aleshores, com si tots els mestres que estaven a la sala s’haguessin posat d’acord, van dir alhora:
―Queeee gran!!!
Hi havia un to sorneguer que va fer que mentre deixaven la safata sobre la taula miressin els professors que no coneixen amb cara de suspicàcia. Un cop van marxar de la sala, un allau de mans es va abraonar sobre les porcions de coca.
―Les fa la seva àvia, que va treballar molts anys a la pastisseria de la plaça de la vila, i les fa boníssimes ―va explicar l’Enriqueta, que era una de les secretàries.
La maquina del cafè expedia cafès, tallats i caputxinos emetent un brunzit característic. Les monedes que retorna la màquina dringaven al caure al calaixet. En Gabi brandava una porció de coca en una mà  i un cafè a l’altra.
―He de deduir que mai vas trobar les cartes? ―va reflexionar i preguntar alhora mentre va asseure’s entre la Teresa i la Marta.
La Marta fullejava la Vanguardia, però sense prestar atenció a les notícies. Ella és professora de literatura castellana i semblava més interessada en trobar alguna notícia concreta al diari que en llegir-lo per informar-se. De sobte el va tancar, com si hagués trobat la resposta a la pregunta d’en Gabi.
―Per mi sempre ha estat un secret saber d’on treia el meu pare tota la paciència i el bon humor que sempre ostentava amb les seves tres filles i els meus dos germans ―va dir. ―Mira que els nois les feien grosses!...I les noies déu n’hi do! N’havíem fet de l’alçada d’un campanar! Ara bé, només el recordo veritablement enfadat una o dues vegades en tota la nostra vida.
Per un moment la màquina del cafè semblava aturada, els nens eren al patí i uns instants de tranquil·litat s’escampaven per la sala.
―No us sembla que el misteri més misteriós dels pares és la seva pròpia condició: per què són pares? ―pregunta en Gabi, pren un glop de cafè i abans que ningú altre respongui torna a parlar. ―O per què no van preferir no ser-ho?
La Teresa, que és molt austera, també havia sucumbit a la temptació de la coca de l’àvia de la Paula. Mastegava un tros.
―Ara que ho dius em fas pensar en una cosa que em va passar fa uns dies ―va explicar la Marta.  ―Vaig anar a veure’ls a casa. Ja sabeu que el meu pare tota la vida va treballar al banc i, malgrat ja fa anys que està jubilat, ell sempre ha vestit com si hagués d’anar a treballar. Un senyor de cap a peus. Sempre ha fet goig veure’l acabat d’afaitar, amb camisa i corbata.
―Tot el contrari de la meva mare que no hi ha manera que es tregui una descolorida bata d’estar per casa i el davantal ―va dir la Teresa que ja s’havia cruspit la cosa.
―Va ser una sorpresa desconcertant trobar-me al pare vestit amb bermudes ―va continuar explicant la Marta. ―Mai, mai l’havia vist amb pantalons curts. Veure’l per primera vegada, amb vuitanta anys amb bermudes va ser una sotragada. Va ser com si hagués descobert que el meu pare fos una altra persona.
―No és tan estrany. No us sembla que els vells volen crear-se la il·lusió  de que són més joves vestint com adolescents? ―va preguntar en Gabi.
―Sí, és veritat el que dius però no és això el que vull dir ―va aclarir la Marta. ―Va ser com una revelació: de sobte vaig descobrir que el meu pare era una persona desconeguda per mi i que l’única cosa que sabia d’ell era que havia estat el meu pare però no sabia cap altre cosa.
El Gabi va escurar el got de cafè. Les confessions de la Marta havien deixat a tots pensarosos.
―Mai vaig trobar les cartes, per descomptat ―va explicar la Teresa. ―Tot i que ja fa vuit anys que va morir el meu pare i la mare ha perdut bona part de la seva prodigiosa memòria, jo també tinc la sensació que no ho sé tot d’ells. Conserven una part misteriosa i desconeguda.
―Els silencis són més enigmàtics que les paraules ―va sentenciar en Gabi que per primer cop no havia formulat una pregunta. ―Són aquests silencis el que un entén quan adquireix la condició de pare. Una forma de reconciliar-se amb el passat ―continua sentenciant en Gabi.
En aquell moment es va sentir un timbre llunyà que indicava el final de l’esbarjo. Arriba a la sala de professors una remor del ramat que retorna a les aules.
La veterana Teresa es mira a la jove Marta.
―Tots nosaltres som transparents, tot el que pensem, projectem  i vivim ho exposem, ho pugem o ho enviem. Estem permanentment a l’aparador.
―Com les noies d’Amsterdam! ―interromp en Gabi.
―Suposo que sí. Tothom sap on hem passat les vacances, el que hem sopat, fins i tot  han vist l’ecografia del nostre fill abans de néixer. D’ells, dels pares no sabem pràcticament res. El secret de la seva vida passa tant desapercebut que sembla que no existeixi perquè està disfressat d’un ordre natural, com el creixement de les plantes o la rotació dels planetes.
La porta de la sala es va obrir sobtadament. Va aparèixer un noi dels primers cursos de secundària amb la cara vermella com un pebrot. Va cridar:
―Gabi, corre, vine, ... jo no he fet res ... la Georgina ha caigut per les escales.  
De sobte la sala de professors es va buidar.

Un baño de amor y una ducha de odio (MG)

Maria Guilera
-Al indepe ese de arriba cualquier día le dejo en la puerta toda la mierda que tira al patio. Me tiene hasta los mismísimos.
Eso dijo mi marido mientras yo trajinaba con el niño. Guille es muy nervioso, costaba desvestirle. Pateaba enérgicamente contra mi estómago para librarse de mí, se escapaba a gatas y cruzaba la cama con una temeridad que me erizaba la piel.
-Cariño ¿has preparado el baño?
No contestó. Seguí escuchando sus amenazas contra el vecino, el que solía tirar las colillas a nuestro patio y golpear cacerolas a las diez de la noche durante un cuarto de hora exacto. El que tenía una enorme bandera estelada colgada en su balcón.
Dejé al nene en la cuna y fui a llenar la bañera. Costaba dar con la temperatura adecuada, los grifos estaban muy cascados y había que emplearse a fondo para conseguir que girasen. Escuché el gimoteo de Guille y supe que se convertiría en un berrido en cuestión de segundos.
-¿Qué le pasa al niño?, dijo mi marido asomando la cabeza.
-Tráelo ya, el agua está a punto.
Le introdujo despacio en la bañera, primero un pie y luego el otro. El niño se calmó en seguida. Chapoteaba, reía, echaba fuera uno a uno los patitos de colores y esperaba que nosotros los devolviéramos a su hábitat natural. Le gustaba la espuma del jabón y ni el champú en los ojos le molestaba. Chupaba la esponja e intentaba beber el agua en la que había hecho pis con evidente placer. A su padre y a mí nos enternecían esos minutos de juego.
De pronto, un estrépito inusual anunció la caída en el patio de un objeto no identificado. Guille se asustó y empezó a llorar con desconsuelo. Mi marido salió al patio y regresó rojo de rabia.
-¿Qué ha sido, qué ha sido?
-Ese impresentable, gritó él, ese hijo de su madre, que ha tirado una cesta de pinzas de tender, por lo menos cien.
-Se le habrán caído, hombre.
-Caído, caído… ya verás cómo le enseño yo a que no se le caigan más.
Agarró la ducha, giró el grifo del agua fría a tope y tiró del flexo hasta casi arrancarlo de la pared para conseguir que llegase hasta el patio. Al momento escuché los gritos del vecino.
-Pero tio, estás boig o què? Que no n’hi ha per tant, home!

Mi marido regresó empapado, dejando un reguero de agua por el piso.
-Yo me he mojado, vale, pero a él le he dejado peor. No le ha quedado ni la tierra de los tiestos. Y la estelada no veas, chorreando.

Yo respiré hondo y Guille dejó de llorar. Su padre le pasaba la esponja por la espalda y cada vez parecían los dos más relajados.

Participación ciudadana (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Erwin Olaf)
Yo iba por la calle. Quiero decir: aburrimiento. Un cartel en el portal. Reunión informativa: plan de contaminación acústica, proyecto de mercado provisional, reforma de la calle Tal y de la plaza Equis… Si aburrimiento, por qué no. Participación, proximidad, barrio… Asuntos de interés. ¿Soy ciudadana o no soy ciudadana? ¿Me aburro o no me aburro? Voy.

Miércoles. Subo escaleras. Centro cívico, sala de reuniones. Sillas vacías. Segunda fila, mujer sentada. Pelo de peluquería; peluquería reciente. Falda corta y tacón, cincuenta años un poco arrugados. Me siento más atrás. Llegan dos mujeres más, juntas.

Si son las 20.11 y convocatoria a las 20.00 en punto, ¿gran pinchazo? O bien... semejante pandilla de tardones. ¿Qué esperabas, puntualidad alemana? ¿Masas? ¿Hombres? Hoy no Barça-Madrid. No Betis-Getafe. No baloncesto, balonmano, fútbol sala… ¡No deporte femenino! ¿Masas? Vacío. Debe de ser normal. Poca concienciación. 

Una de las dos de atrás: ¿sabe usted si se suspende? Yo: ni idea. La de la falda corta y el pelo arreglado: pocos carteles, egoismo, la gente, pasota por naturaleza... La otra de las dos: miren, miren, ahí viene ella.

Ruth Santacana. ‘Tu alternativa’, ponía en los carteles. Vago recuerdo de foto. Mejor en persona: más carácter, más personalidad. Yo te voté. Mayo 2015, cómo olvidar. Uf: separación, muerte de papá, operación de rodilla... Mayo 2015. Paro y crisis. Vuelco electoral. Pero qué importa, mejor calladita.

La alcaldesa: Hola, guapa. A la del pelo y la falda. Beso y beso. Qué bien te queda. El pelo. Gracias, gracias. ¿Mejor tu niño? Ahí ahí. A las demás: es que nos conocemos, nosotras. Sonrisas. Gracias por venir. Un vistazo a la sala. Pero hoy no parece… Perdón por el retraso. En fin, ¿y en el bar, aquí abajo? Sí, decidido, aquí abajo, jajaja. Qué corte. Y las dos que van juntas: nosotras, si no hay reunión reunión, mejor nos vamos. Qué corte, más corte. Solo tres.

Tres birras. Cómo hablan. Ahora tú, ahora yo, ahora tú, ahora yo. De vez en cuando: no te cortes, maja, nosotras somos muy bla bla bla. Cuatro hijos, la alcaldesa. Mi admiracion. ¡Cuatro hijos y un marido cirujano! Responsabilidad. El mismo instituto las dos, vacaciones compartidas. Próximo destino: Dubrovnic. Si conversación particular, ¿qué vas a decir? Yo tímida. Muda.

La de la falda: Aquí, donde la ves, Ruth Santacana, una mujer tranquila. Paciencia, paciencia, paciencia. Risas. ¿Que queréis, joderme la reforma del mercado? Oooom. ¿Movilizar urbanización? Oooom. ¿Fuera del gobierno? Jajaja. Ooooom. Si el tema es política urbana, qué interesante. Cosas para después contar. Yo tímida, muda. ¿Infiltrada? Y el pueblo, mejorando, a la vista está: reasfaltado, charanga, casal de la tercera edad, banda de música, senderismo... Que sean tres más. ¿Y tú? ¿Yo? Sí, tú, ¿Vida laboral? ¿Yo? Nada. Administrativa. Un trabajo muy digno, un trabajo muy digno. Qué, ¿otro sitio? Vale. Coche, carretera, kilómetros.

Bailar pegados es bailar. Quiero decir: karaoke. Voz de alcaldesa. Nada mal. Tú bailando en tu volcán y a dos metros de ti bailando yo en el polooo. Yo tímida, corte. ¿Un whisquy? Mujer, un día es un día. Vale. Tres, que sean tres. Igual que baila el mar con los delfineees. Y ahora, con todos ustedes… ¿Quién es? Soy yo. ¿Qué vienes a buscar? A ti. Ya es tarde. ¿Por qué? Y tú, chica, ¿por qué? ¿Por qué... qué? Música, ruido, uf. ¡¡¡Por qué viniste!!! ¿Mercados? ¿Ruido? ¿Calle Equis? Nooo. Democracia, participación, barrio… ¿Aburrimiento? Mejor calladita. Democracia, participación, barrio… Risas, jajaja. Vete, olvida mis ojos, mis manos, mis labios. Que no te desean. Estás mintiendo ya lo sé. Mujer, suéltate, coge el micro. Calladita, sonrisita, ¿mareada? Si karaoke, micrófono. Si micrófono, cantar. Para bailar esto es una boomba. Para gozar esto es una booomba. Para meniar esto es unaAsí me gusta. Chin chin. Hombres, mujeres. Bailar bailar bailar. Suavecito para abajo para abajo para abajo suavecito para arriba para arriba para arriba sensual un movimiento sensual. Jajaja. Jajaja.  

Buenas noches. Gelocatil. Coche. Participación, minifalda. Boomba. Whisky, ruido, alcaldesa. Proximidad. Semáforo. Aburrimiento, cartel, aburrimiento. Corte. Administrativa, separación. Oooooom. Pimpinela. Llave, 2015, mareo. Pasillo. Camiiita.

Aigua de pluja (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Francesco Sambo)
Mai, gairebé mai, em passa. Despertar-me és un moment sense transició. És com si no existís el món dels somnis. Al matí, obro els ulls i torno a connectar amb el món tal com el vaig deixar quan vaig tancar les parpelles la nit anterior. Per a mi, dormir no és anar a cap altra dimensió, ni establir contacte amb un altre jo, o amb una part del meu jo amagada. El món dels somnis és una porta habitualment tancada, és la foscor buida dels ulls tancats. Si aconseguís obrir la segellada porta, crec que descobriria una paret de rajoles que barraria el pas. 

Però avui ha estat diferent. M’he vist a mi mateix estirat sobre un dur sòl, respirant amb dificultat. Amb molt d’esforç era capaç d’atrapar molt poc aire. Em sentia com si estés sota l’aigua, agafant un glop d’aire amb intermitències, cada cop més llargues. Era la solitud del final? Escoltava el gemec i la ranera que anunciava la fi. Patia convulsions, com un llenguado acabat de pescar a la coberta d’una barca. Experimentava una opressió a la gola, com la d’una vàlvula espatllada que es nega a obrir. 

D’aquesta manera he anat prenent consciència de mi mateix. Un mal m’envoltava per tot el cos, en forma de llençol entortolligat, em travava les cames, els braços i m’escanyava el coll. A poc a poc he emergit del fons de la mar dels somnis. Alenades d’aire beneït han entrat als pulmons. He pogut desfer la trena en què havia esdevingut el llençol. Els braços els tenia adolorits però alliberats i, això, m’ha tranquil·litzat. De tant voltar sobre el llit, havia quedat atrapat a la xarxa del llençol. 

Tan bon punt he notat que emergia de l’oceà dels somnis, he sentit l’espetec un tro perllongat. Les cortines del balcó obert voleiaven i ha començat a caure una pluja llargament captiva. He sortit i l’aigua de la pluja ha netejat l’enganxosa suor. Era freda i ho he agraït. Al nostre país, el món s’allibera quan cau la nostra pluja. No sé si és l’olor d’ozó, com em va explicar una vegada un il·luminat, o l’alegria de les gotes quan es fragmenten per esdevenir perfum, però es produeix una aroma inconfusible. Eau de pluie. 

I, d’aquesta manera, una tronada d’avui connecta amb un xàfec de la primavera passada i aquesta amb una setmana de tempestes d’un estiu de l’adolescència passada de campaments a la Molina, una estada inseparablement unida al descobriment d’un nou sentiment: el de ja no formar part de res, el d’adonar-se’n que tot està per fer i el de saber que ja s’han començat a escriure les primeres ratlles. 

El que no he pogut explicar-me és què feia dins de la dutxa. No he sabut trobar cap sentit que l’aigua sortís a raig de l’escarxofa del bany. Les olors eren tan reals. Eau de pluie. El pijama amb què anava vestit era xop per l’aigua que em regalimava pel cos. Què feia allà sota, amb l’aixeta d’aigua freda oberta a tot drap? Era una fantasia onírica? M’he posat la mà a la butxaca del pijama i ha aparegut una pinta oblidada. He tingut la temptació de pentinar-me, si no fos perquè fa quinze anys que no tinc ni un pèl a la closca. He agafat aire. Eau de pluie. Potser ha estat això. 

Gairebé mai em passa. Però avui he viscut en el món dels somnis.