Zurich i l'amor mercenari (MG)


Maria Guilera (Foto: Tomoo Gokita)
–És que hi ha coses nena, que si les expliques sembla que no puguin ser, que són de pel·lícula.
Estàvem allà ella i jo, assegudes a la terrassa del Zurich, voltades de turistes amb la taula plena de cerveses buides i que s’obrien la camisa o es treien els tirants de la samarreta. Feia una calor espantosa i li hauria suggerit a la meva amiga que anéssim a dintre, on hi havia aire condicionat, però no gosava fer-ho perquè estava a punt d’explicar-me, jo ja ho veia a venir, l’episodi més dramàtic de la seva vida i no era qüestió de trencar-li el fil.
–Et juro que mai m’ho hagués imaginat. El Jose em semblava un noi tan tímid, tan innocent…
Va fer un glop llarg de cocacola i va buscar un mocador dins de la bossa. Se li havien començat a  humitejar els ulls. Jo vaig allargar la mà per tocar la seva i, sense  adonar-me’n, vaig arrossegar unes restes de patates xip que van anar a parar a la seva pitrera, que gairebé reposava damunt la taula. Sempre havia estat molt exuberant, la Tere, però amb tot el tema del divorci s’havia engreixat i ara allò era una cosa que cridava l’atenció.
–Perdona, li vaig dir.
–Tu vas venir al nostre casament, va dir-me. Te’n recordes com m’abraçava sa mare? Era un no parar de dir-me, he guanyat una filla, no he perdut un fill, no. He guanyat una filla. La mala bruixa.
Es va mocar discretament i es va eixugar les primeres llàgrimes.
–Vols que entrem?, vaig preguntar-li. Em feia una mica de vergonya com ens miraven els de la taula del costat. Però ella va fer que no amb el cap.
–L’endemà mateix del casament vam sortir de viatge de nuvis, anàvem a Paris. Com que la sogra tenia uns cosins a Valence va dir que si no ens feia res, vindria amb nosaltres per fer-los una visita. Eren els únics parents que no havien estat al casori, ell està molt fotut… Bé, això no importa. El cas és que vam sortir tots tres, ella amb una maleta molt més gran que la meva. I mira, ja em va fer mala espina -aquí la Tere va fer un cop de puny a la taula i van trontollar els gots- que la molt guarra s’assegués al davant. I allà, ben escarxofada, va i em diu: Ai Tere, tu ja el tindràs a partir d’ara, deixa’m el meu nen unes horetes més. No te importa, ¿verdad Jose? I ell, l’imbècil, va i li fa un petonet a la galta.
La meva amiga va moure el cap a banda i banda i va esbufegar. Jo no sabia què dir-li, però a mi també tot allò em feia pudor de socarrim.
–Quilòmetres i quilòmetres al darrera d’un seat coupé, amb els genolls a tocar de les tetes, marejada com una mona. I ells dos vinga cantar sarsuela.
Va sospirar mentre treia de nou el mocador, ara per eixugar-se unes gotes de suor que li queien pel front.
–Sisplau, jefe!
La Tere va cridar el cambrer que s’estava dret a la porta amb la safata agafada amb les dues mans. Els cambrers del Zurich encara vesteixen camisa blanca i pantalons negres i són dels pocs que quan els crides, encara et senten. Va venir de seguida i es va quedar al costat amb un somriure.
–¿Qué va a ser?
–Tu vols una altra cocacola, nena? Perquè jo ara mateix em prendria un vermutet.
El cambrer va dir que era molt bona idea i que en tenien un de Reus que ens agradaria molt.
Vam estar una estona sense dir res fins que va tornar amb dues copes amb glaçons i un platet d’olives. Va servir el vermut amb un gest molt professional i al marxar va dir: Ya verán como les gusta.
Vam alçar les copes lleugerament, com si brindéssim, i ella de seguida va reprendre la història.
–Doncs ara ve el pitjor, noia, no t’ho creuràs. Vam arribar a Valence, vam dormir els tres a casa dels cosins i l’endemà al matí, la molt, la molt… puta, perquè no li puc dir d’altra manera, ens diu, o vaja, li diu al seu fill, que li faria tanta il·lusió conèixer París, que amb els seu difunt marit mai no hi havien anat, sempre deixant-ho per més endavant, lligats per la parada del mercat i estalviant pels estudis del fill. Què et sembla? No és xantatge emocional, això?
La Tere alçava la veu a cada glop de vermut de Reus, i ara ja ens miraven els de les taules de més enllà.
–I ell què va dir?, vaig preguntar ben baixet a veure si s’adonava que estava cridant. Però res.
–Eeell? Eeell?
Va buidar la copa amb dos glops enormes. Gloc, gloc.
–Doncs mira, el que va fer aquell fill de sa mare va ser mirar-me amb ulls de vedella degollada i arronsar les espatlles amb un somriure condescendent com volent dir: Li portem, no? I és clar, jo per aquí ja no hi vaig passar.
Es va recol·locar el pitram, que bellugava al ritme de la seva indignació, i va cridar de nou al cambrer.
Jefe, li va dir, jefe, dos més de Reus!
Jo vaig protestar, encara en tenia la meitat, però ella no va fer-me cas.
–Em vaig plantar, Marieta. Em vaig plantar i la sogra es va quedar a Valence. Però el Jose, si l’haguessis vist! De morros tot el viatge.
Eren gairebé les dues i seguíem allà. La plaça Catalunya semblava treure foc i a mi els ulls se’m tancaven, mig marejada pel sol que guanyava terreny sota les veles de la terrassa i sobretot pel tercer vermut de Reus. Ella ja en duia un més que jo, i hi sucava patates xip, una cosa que jo no havia vist mai fer. M’havia explicat el primer any del seu desastrós matrimoni, i jo ara ja sabia que la sogra se’ls havia instal·lat a casa, al pis nou,  i que moltes nits cridava el Jose perquè tenia terrors nocturns. Es veu que el difunt marit se li apareixia als peus del llit i li deia que se sentia sol i volia que ella anés a fer-li companyia. També vam saber -jo, els clients de les taules del voltant i el cambrer- que el Jose va acabar posant una cama turca al costat del llit de sa mare, i també que aquella gossa fastigosa li havia trencat el mirall del rebedor amb cornucòpia i tot, una antiguitat valuosa de la família, i que reia com una boja escridassant-li: ¡Siete años de desgracia, ja ja ja, siete años de desgracia!
–Anem cap dins, Tere, vaig suplicar. No puc més.
–Espera, espera, que ja acabo. El pitjor de tot, va dir mentre s’alçava aferrant-se a la taula i, malgrat tot trontollant força, el pitjor de tot és que la mala bèstia aquella, que ni vull dir-ne el nom, em va escopir a la cara que el Jose s’havia casat amb mi gràcies a ella, que el seu fill mai no s’havia enamorat, però que va seguir els seus consells de mare com sempre feia i va demanar-me per sortir. Vam festejar tota la carrera, to-ta la car-re-ra nena,  cinc anys i el MIR, només per aprofitar que el meu pare tenia consulta i jo n’heretaria els pacients. Chúpate esa, em va dir la vaca burra. Que ella mai m’ho hagués confessat, va afegir, però amb aquesta ximpleria meva de voler divorciar-me i ser tan desagraïda, te n’adones?, jo desagraïda, volia que sabés tota la veritat, perquè per culpa meva tots serien desgraciats. El Jose, mi hijo el doctor, com deia a tothom,  es quedaria sense consulta, jo sense l’únic home que m’havia aguantat perquè es veu que sóc egoista i dolenta. I ella, una persona que només volia el bé de tots, portaria tota la vida al damunt la pena de veure el seu fill roto para siempre.
La Tere es va girar amb fúria i se li va petar un botó de la brusa. Els clients de la terrassa, fins i tot els de taules allunyades, que havien seguit el crescendo d’aquella història tot i que molts no entenien la llengua però es veu que intuïen el drama, van alçar-se de les cadires en un aplaudiment col·lectiu.
El cambrer es va apropar a la Tere i li va oferir el braç. Van caminar amb elegància fins a l’interior de la cafeteria acompanyats per bravos i altres crits d’admiració.
Jo vaig recollir el botó de terra i els vaig seguir.

Meteorología (VA)


Vicente Aparicio

Soy una mujer sensible con arrebatos de machote. Me crié como la hermana de enmedio de una familia con cinco hijas. Mis padres, a quienes echo de menos como una burra, eran personas casi tan buenas como caóticas. No era impensable, en casa, encontrarse la crema dentrífica dentro de unas zapatillas, si no en las dos, y nunca se buscaban culpables. Así que nos partíamos el pecho. Pero en cuanto pude me largué con viento fresco, aprovechando la tristemente verídica excusa de haberme enamorado.

El amor, que en un primer momento me pareció inmensamente inmenso, me duró menos incluso que el dinero. Por mis bolsillos vacíos, y en especial por mi dura cabeza, tropecé varias veces en muy similares piedras. Y como siempre fui un libro abierto, mis hermanas disfrutaron como bellacas arrojándome unísonas broncas cada cierto tiempo.

Víctima de un temprano desencanto y de los chichones, me casé de blanco con un muchacho bien plantado, pero con serios problemas de riego. Viva la puntería. Un sábado soleado, mientras me dirigía con mi flamante carrito al mercado municipal, descubrí que se dejaba medio sueldo, el suyo y el mío, haciendo rodar luminosas frutas ante sus ojos miopes en una máquina tragaperras. Bum.

Pero la vida, queridas personas que atendéis a mis vulgares desgracias, solo camina hacia delante, como seguramente no hace falta que os explique precisamente a vosotras, y cuando quieres darte cuenta ya tienes a un par de seres humanos revoloteando en torno a tu cada vez más redondeada figura ensuciando pañales, suspendiendo ocho por trimestre como si estuvieran fielmente facturados a tu viva imagen y semejanza y diciendo mamá, necesito pasta para la disco, ¿entiendes?

Y cuando estás a punto de salir de excursión con un tipo con cara de simio con quien una ex amiga te recomendó salir sí o sí, el ludópata te llama por teléfono con voz de moribundo experimentado para avisar de que no va a poder llevarse este fin de semana a los niños por mucho que digan el juez y los papeles. El muy cretino, dios me perdone si existe, ha vuelto a caerse del andamio. El parte médico no deja dudas: tampoco esta vez mis hijos van a quedarse huérfanos.

Por un momento mi yo más chungo se alegra por dos veces. Una: porque a superpapá le está bien empleado, qué cansancio de persona, qué inmadurez, qué mal beber, qué poca estabilidad. Y dos, porque le da a una mucho menos apuro, dónde va a parar, dejar plantado al cara de simio con tan socorrido pretexto.

Tres o cuatro días después del accidente, como quien dice, amaneces siendo la suegra de una community manager que convierte de la noche a la mañana a tu primogénito en una especie de peonza orgullosa de sus giros, más o menos por las mismas fechas en que tu segundo retoño se muda a Berlín con un punkie medio arrugado y equivocado de época.

Y como te has quedado jodidamente sola, porque tus padres ya solo pueden sonreír desde dentro de las fotos y tus hermanas solo se acuerdan de levantar el teléfono cuando tienen alguna desgracia que contar, a ser posible con todo lujo de detalles; como no aguantas más los gritos de los programas del maldito corazón y tu oronda figura se va a quedar, como no espabiles, esculpida en el sofá, te dispones a cometer el penúltimo error de tu ya nada desdeñable currículum. Apuntarte alegremente a un taller en el centro cívico. Para conocer gente.

Se llama qué más da cómo se llame y tiene el puto defecto de bailar como si fuera del mismo Caribe y de cumplir en la cama como si tuviera la edad que tiene, y te dices qué coño, nena, y le abres las puertas de tu modesto hogar, y abres todas las ventanas, que corra el aire, y le pones una vela a la santa que sea que sirva para concederte un regalo, un regalito, uno pequeño, incluso breve, un regalito que tú juzgas razonable y hasta merecido mientras intentas no pensar en cómo te duelen las piernas.

Y justo el día en que tus dos hijos te escriben un whatsapp casi a la misma hora para desearte felices fiestas y larga prosperidad, embargada por la emoción lo mandas al chino a por servilletas para ponerle un toque de color a la cena. Cuando vuelve más tarde que pronto en seguida adviertes, con esa sabiduría de meteoróloga de la vida que has adquirido como la pertinaz repetidora que siempre fuiste, que se avecina tormenta.

La punzada de dolor es real y la sonrisa que te dedicas a ti misma, también. Tiene narices, a estas alturas, tener que volver a descubrir lo gilipollas que eres.

Entre la noche y el día (MS)


Texto y pintura: Mónica Sabbatiello

Abrí la puerta de una patada y ahí seguías, Bruno, en bermudas, despatarrado en el sofá. Mirabas no sé qué en la tele, como si nada hubiera ocurrido. Otra vez te golpee, te grité y exigí. Quise sacarte mentira por verdad. Pero nada. Gusto amargo. Y salí.

Me lavé la boca en el baño de la estación de servicio. No quería que mi hija notara el aliento. A las ocho se marchaba para cumplir su turno de noche en la fábrica. No me dejaría a mis nietos si olía a alcohol.

Se fue tranquila. Preparé la cena. Hasta les canté. Los niños no notaron que cada tanto me doblaba en dos. Se durmieron entre cuentos. Cuando Vea regresó cansada, la casa olía a limpio. Le serví un submarino, con la leche muy caliente.  Me miró de arriba abajo mientras con la cuchara apuraba la disolución del  chocolate. Estás muy delgada, observó.  Sí, sigo el consejo del médico -le mentí-, para aliviar la artrosis de las rodillas.

Me puse el abrigo y pasé por el cuarto de los pequeños, para deleitarme durante un momento con ese milagro que asoma en sus caras dormidas.

Enfilé por la carretera. Pensé que era la hora ideal para irse de este mundo. Entre la noche y el día. Con la suavidad de la luz del rosicler.

Otra vez un pinchazo en el abdomen. La botella de whisky se fue al suelo y debió encontrarse con alguna otra, porque subió un entrechocar de cristales. Clin clin clin. De la guantera saqué la petaca.

Cuando descubrieron la enfermedad estaba muy avanzada. Solo me esperaba dolor y destrucción. Para evitarle problemas a mi hija, vendí  lo poco que tenía  para  contratar un final indoloro y rápido. Hay una organización que lo hace. Y Bruno, en vez de cumplir con su palabra y pagar el servicio, como estaba acordado, se lo gastó.  Cabrón.

Llegué a lo de Walter, mi amigo uruguayo. El sol ya doraba la mañana. Era conserje de un pequeño hotel. Me recibió con un par de sonoros besos, un café y la llave de su cuarto, donde guardaba las escobas y a Mendieta, al que le gustaba hacerse un ovillo sobre mi vientre. Me sumergí en esa cama aún tibia abrazada al gato. Y en un tranquilo duermevela visualicé el amanecer del día siguiente. Enfilaría hacia el norte por la ruta de las rompientes, y en la curva brava me lanzaría con el coche sobre el mar, a volar, a toda velocidad.

Espero que Vea piense que fue un accidente.

Amors pagats (VH)


Vicenç del Hoyo
—No has notat res d’estrany? Des de principi de setmana sembla més tranquil —va dir l’Albert.
Estava assegut al sofà amb els peus sobre la tauleta baixa. La TV oferia imatges de cotxes que corrien per serpentejants carreteres hivernals i travessaven boscos d’avets nevats. No hi havia so. La Marga era a la cuina feinejant però, de tant en tant, s’aproximava al sofà i passava la ma per la llarga cabellera de l’Albert i deixava un platet amb alguna exquisidesa per menjar.
—Ara que ho dius, sí, està menys inquiet. Potser comença a fer-se gran —va dir la Marga abans de tornar a la cuina a remenar el sofregit.
L’Albert admira l’activitat de la Marga. Li costa d’entendre com algú que és professora de rítmica totes les tardes en el gimnàs, és capaç de dedicar-se a passejar per tot el perímetre de la llar, entrant i sortint de totes les habitacions, quan arriba a casa. Ell, que està tot el dia assegut davant d’un ordinador, quan entra per la porta del carrer no té més esma que per estar estirat al sofà.
—Potser és la nova noia. No creus? —pregunta l’Albert mastegant una carxofa arrebossada.
A la TV es veu un cotxe que ha sortit de la pista de terra i gel i s’ha estimbat entre uns arbres. El públic, que està enfilat dalt d’un petit turó, baixa per espitjar el cotxe i retornar-lo al camí.
—La Carlota és una noieta bufona i activa. L’hauries de veure al gimnàs. És infatigable —va explicar la Marga oferint-li una primíssima làmina de parmesà sucada amb pesto punxada en un escuradents—. Autèntic parmigiano-reggiano, amor meu.
—Mmm, boníssim —va dir l’Albert amb cara d’entès—. Quan hi has anat, si no has tingut temps?
L’Albert li va passar la ma per l’esquena, per sota de la samarreta, per acariciar una pell suau sobre una musculatura tonificada i treballada.
—No sé què m’agrada més?
La Marga ja tornava cap a la cuina quan es va girar.
—Com que no saps què t’agrada més? —va dir fent una ganyota amb l’escuradents buit—. Et menjaràs el rostit però la resta ni ho provaràs.
A la TV han alentit la imatge i es veu com un cotxe salta un metre per sobre d’un canvi de rasant abans de tornar a tocar terra. Repeteixen la seqüència.
—Crec que el deu portar fins a Montjuic i amb les pujades deu quedar baldat —va explicar l’Albert—. Hi ha alguna cosa més per picar? De sobte m’ha entrat una gana voraç.
A la cuina s’encén l’extractor i el brunzit s’escampa per la casa. L’Albert té la temptació d'apujar el volum de la TV per tapar el soroll de la cuina, però pensa que les explicacions dels locutors són molt pitjors que el so del rotar d’un motor elèctric.
—Penso que la Carlota se l’estima molt. Està totalment enamorada —va dir la Marga mentre deixava sobre la taula un bol amb escopinyes i un altre amb patates de xurreria.
L’Albert va abraçar les cames de la Marga de tal manera que va quedar travada.
—Quines idees més bones que tens! Jo sí que t’estimo de veritat. L’Albert va fer caure la Marga al sofà per poder-la retenir amb els braços—. No com la Carlota al Bruno.
El gos, al sentir el nom va alçar-se de la catifa que tenia assignada al costat del sofà i va fer un breu lladruc. La Marga va acariciar el cap del gos que va començar a remenar la cua.
 —I tu, també t’estimes la Carlota? —va preguntar la Marga al gos.
En Bruno notava una excitació però no sabia a què responia. No hi havia cap símptoma de que l’haguessin de treure de passeig.
—Sí. Els dos estan enamorats l’un de l’altre —va dir l’Albert a l’orella de la Marga—. Ell de les passejades que li permeten fer per la muntanya, ella dels 50 € que li donem cada setmana.
La Marga li va fer un petó als llavis. Després se’l va quedar mirant de fit a fit.
—I jo, de qui estic enamorada?
A la TV un cotxe es va estavellar contra un enorme avet.