Herència (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Anuchit Sundarakiti)
―Si us plau, faci el favor d’acompanyar-me!  ―li ordenà el dependent de la llibreria a l’home de la gorra grisa.
Aquest va fer cara de sorprès.
―Jo? Per què? ―va dir deixant el llibre que tenia a les mans sobre la pila que hi havia a la taula―. Que passa alguna cosa?
El treballador de la llibreria era un noi jove i prim amb unes ulleres d’estudiant universitari. Gesticulava de manera seca i enèrgica.
―Vingui amb mi al despatx i li ho explicaré ―va dir el noi i es va posar darrera de l’home tot barrant-li el pas i ensenyant-li el camí cap al fons de la llibreria―. No posi les coses més difícils o hauré de cridar els de seguretat.
L’home de la gorra grisa es va gratar el cap. Va alçar la gorra deixant veure una closca pelada com la d’un ou.
―Està equivocat. Jo no he fet res incorrecte.
La llibreria estava composta de diverses sales de grandària desigual però totes amplies. Cada sala estava dedicada a un o dos temes: poesia, història i economia, teatre, filosofia. Era una llibreria universitària amb vocació d’especialista. A primera hora de la tarda la majoria de les sales eren desertes. Només es podia veure algunes persones d’edat avançada amb cara de lletraferits.
L’home de la gorra grisa va començar a caminar en la direcció assenyalada. Al seu darrera va sentir:
―Si no ha fet res, no té perquè amoïnar-se.
No semblava que estigués preocupat, de fet, no semblava algú que fos fàcil d’intimidar. El seu aspecte era el d’una persona que ja havia traspassat el zenit de l’existència però no es podia dir que fos un vell. De gestos elàstics, malgrat que tenia un posat un mica encorbat. Duia una jaqueta llarga i fosca. A l’esquena carregava una voluminosa motxilla de color verd militar.
Van avançar per la Literatura Nòrdica i Centreeuropea,  l’Ensenyament d’Idiomes i l’Autoajuda fins arribar a l’Art i Cinema. Asseguda al taulell d’aquesta secció hi havia una dona d’edat madura. Estava introduint dades a l’ordinador.
―És aquest l’home del que li he parlat, senyora Ferrer.
La dona va alçar la mirada amb cara encuriosida per escrutar l’ànima de l’home de la gorra grisa. Es va alçar i se’n va anar caminant i d’aquesta manera va obrir el pas a la breu comitiva fins arribar a la porta d’un petit despatx que hi havia al costat. Fent-se a un costat va deixar passar els dos homes.
―Ara obri la motxilla! ―va ordenar el jove llibreter.
L’home va descarregar la motxilla sobre la taula i es va encarar al depenent.
―No em fa res ensenyar-vos el que conté la motxilla ―va dir―. Però estàs equivocat.
Va afluixar les corretges de la motxilla i va obrir una cremallera deixant veure els lloms d’uns quants llibres. Potser s'hi veien una dotzena.
―Veu el que li havia dit, senyora Ferrer? Tot ple de llibres.
La dona duia unes ulleres baixes, de les que es fan servir per llegir de la vora amb una cadena daurada penjada al coll. Mirava el contingut de la motxilla per sobre de les ulleres.
―A la seva edat, segur que no en té necessitat ―La dona es va quedar mirant fixament la cara de l’home de la gorra―. Si, ja pot riure!
L’home de la gorra grisa va treure tots els llibre de la motxilla i els va deixar sobre la taula del despatx. Ho va fer amb un gest delicat i considerat, dipositant els llibres com si fossin objectes valuosos.
―No s’ofengui si em veu riure, és que em fa gràcia la situació.
L’home de la gorra grisa va descordar-se l’abric i d’una butxaca interior va fer emergir tres llibres i de l’altra banda de l’abric van aparèixer dos més. Tots els va apilar delicadament sobre  la taula. Aleshores, se’ls va mirar i va somriure.
―Vosaltres us penseu que jo vinc a prendre llibres, a robar-ne. Esteu totalment equivocats.
El noi es neguitejava i es retorçava les mans.
―Jo l’he vist altres tardes. Sempre ve a l’hora que la llibreria és buida. Es deu pensar que aquí ens mamem el dit.
L’home de la gorra grisa va estendre els llibres sobre la taula.
―Són vostres aquests llibres? Els heu trobat a faltar?
Dona i noi van mirar per primera vegada les portades, els títols i els autors dels llibres. Eren llibres que semblaven nous però un examen més atent permetia reconèixer que eren edicions d’una altra època, quan, per exemple, Daniel Gil o Enric Satué seduïen els lectors amb la seves originals portades. Algunes editorials ja feia anys que havien desaparegut.
―No vinc a robar llibres­ ―va pronunciar robar amb un to llastimós―. Faig tot el contrari, vinc a deixar els meus estimats llibres entre els joves volums d’aquesta època. Em sembla indigne imaginar que la meva biblioteca hagi de desaparèixer en mans de desaprensius llibreters de segona mà o, encara pitjor, que se la quedin drapaires a preu de paper i cartró.
L’home de la gorra grisa es va dur la mà a la gorra, i se la va treure. Va sorgir la lluenta closca. En el cap no hi havia cap cabell, només un borrissol irisat. L’alopècia era completa però no era natural. Semblava el resultat produït per algun agressiu tractament mèdic.
―No sé el temps que em queda. Els llibres ho han estat tot per a mi. No tinc cap record feliç de la meva vida que no estigui d’alguna manera lligat a un llibre, a les idees d’un autor, a les paraules pronunciades per algun personatge literari. Per aquesta raó no puc abandonar-los com aquells que obliden el gos a la benzinera. Només puc imaginar dos llocs escaients per la seva vida futura. Una és vivint una vida funcionarial entre els llibres d’una biblioteca pública. L’altra, la que és preferida per mi, és viure una segona joventut, entre els llibres vius d’una llibreria activa.
Al despatx es va fer el silenci. Cap dels llibreters gosava moure’s.
―Què serà d’ells quan jo no hi sigui?
L’home de la gorra grisa es va encaixar la gorra al cap, va tancar les cremalleres de la motxilla. Els llibres romanien escampats sobre la taula del despatx. Ell semblava a punt de marxar. Semblava que tot ja havia estat dit.
―Nosaltres els cuidarem com si fossin nostres. Pot anar tranquil.
El noi i la dona de les ulleres van veure marxar l’home de la gorra. No el va tornar a veure mai més.

Primers divendres (MG)


Maria Guilera (Foto: Bruno Jesus)
Havíem de sopar amb els sogres, com cada primer divendres de mes. En lloc de misses, deia ell, una taula ben parada, que d’hòsties ja n’he rebudes prou, a la vida.

Em tocava fer-ho a casa i havia sortit tard de la feina, tenia mal de cap i vaig discutir amb el Carles per una tonteria. –Saps què et dic? Que aquest ritual del primer divendres em té ben tipa. Els teus pares són un parell de jubilats amb una senyora que els endreça la casa. Però jo treballo de vuit del matí fins quarts de set, arribo feta un nyap i no en tinc cap ganes, de ficar-me a la cuina. Que ens convidin al restaurant, tio, que ells poden.
En Carles no va dir res, però va fer aquella cara de màrtir que li conec tan bé. Vaig agafar el cistell i al sortir vaig fer un bon cop de porta.

Al mercat, gairebé totes les parades havien abaixat la persiana, era tard. No havia pensat en cap plat i el que veia no era gaire inspirador. Estava rabiosa i cansada, tant de bo pogués anar a ca la mare, estirar-me al sofà i que fos ella qui em demanés què em venia de gust per sopar i deixar-la fer mentre jo m’endormiscava. Llàstima que pobreta ja no hi fos. Qui em consolava a mi, eh? Qui?
Vaig passar pel davant la parada dels Desgraciats. Els dèiem així, amb en Carles. Eren una parella de germans d’aspecte brut i amb el peix malendreçat , que no tenien gaire més clients que els restaurants xinos que els compraven caps de lluç i morralla. Damunt una fulla d’enciam de plàstic reposaven uns escamarlans ensopits. M’hi vaig apropar decidida, empesa per un absurd sentiment de venjança, i els vaig assenyalar.
–Quants en té?
–Només aquests, van contestar tots dos alhora.
Amb el cap, vaig fer un gest afirmatiu.
–Vinga va, possi-me’ls.
Els anaven comptant mentre els deixaven damunt un paper a la balança.
–Just, dotzena i mitja. Li va bé?
Vaig treure el moneder mentre agafava el paperet amb el compte. No em podia creure que fossin tan barats.
–Que són congelats?
–No, no… i ara.

A casa, els vaig posar sota l’aixeta amb repugnància. Els faria a la planxa, amb un bon raig de conyac que ho mataria tot. Segur que acumulaven porqueria de les capses de peix que hi ha a terra, les que s’emporten els darrers que arriben a preu de saldo.
En Carles estava de bon humor. Havia comprat formatge per la raclette i parava la taula.
–Mira nena, una bona amanida, patates al caliu i la raclette. No cal que facis res, ja veuràs que bé soparem.
Quan va veure els escamarlans es va posar encara més content.
–Fantàstic, d’aperitiu! Vaig a posar l’Albariño a la nevera.

L’endemà al matí em va trucar la meva sogra, tota atabalada.
–Nena, el papa està fatal. Ja li deia jo, que no mengés tan formatge. És que aquest home no té aturador… tota la nit al water.
Va lamentar-se una bona estona.
Quan vam penjar el telèfon, jo tenia un nus a la gola. No els havia ni tastat jo, els escamarlans. En canvi ell, pobre, amb quin afany xuclava els caps mentre a mi se’m regirava l’estómac.
Això és ser mesquina. No em trec de sobre el càrrec de consciència.


Lo que sé del barro (o Amanecí en tus brazos) (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Michele Masullo)

Se llamaba L y vivía en la otra punta de la ciudad. Para llegar hasta su casa yo tenía que recorrer entera la línea marrón del metro y atravesar después un descampado. Un lugar lleno de peligros. Pasaba miedo, no lo voy a negar, pero qué me dicen de lo que esperaba al otro lado. L era una auténtica diosa de los suburbios.

Para alcanzar mi recompensa, no había manera de evitar aquella gran extensión de terreno. Unos animalillos escuálidos, de mediana altura, correteaban nerviosos por entre los matojos mientras yo avanzaba a buen paso tratando de pasar desapercibido. De vez en cuando se detenían y clavaban en mí una mirada intimidatoria que me helaba la sangre.

Llegaba al límite de la zona urbanizada lleno de arañazos -y hasta algún mordisco-, con el corazón desbocado y los bolsillos vacíos. Tenían por costumbre aquellas bestezuelas -después, es curioso, no he vuelto a verlas nunca, salvo en algún documental- meter las manos en los bolsillos de los transeúntes para hacerse con sus pertenencias, como esos monos que roban gafas de sol, sombreros y teléfonos móviles a los turistas.

Pero lo más molesto de todo era el barro. Grandes charcos de lodo negruzco y maloliente acompañaban mi trayecto por aquel lugar inhóspito que me dejaba, no obstante, a las puertas del paraíso. Las suelas de mis bambas quedaban copiosamente embadurnadas y dejaban a mi paso pringosas huellas en las aceras del barrio de L, en el que comenzaba a atardecer -yo solía ir a verla al salir de la universidad.

Ella me recibía vestida con un chándal de confección sencilla que escondía -solo provisionalmente- un cuerpo menudo perfecto como la mayor de mis ambiciones. Su primer beso era distraído, pues la prioridad inmediata de L era hacer que el barro de mis zapatillas desapareciera, una tarea a la que se aplicaba a conciencia.

-No soportaría verte salir de mi casa con el calzado sucio -me decía.

Utilizaba el secador y un cepillo y qué se yo cuántos productos y útiles de limpieza. Las rociaba con agua -incluso amoníaco- y finalmente las tendía en la pequeña galería a la que se accedía desde su habitación.

-Aquí mi padre no sale nunca -sonreía.

Aún no he hablado de su padre. No recuerdo de él sino que era un antiguo policia al que habían expulsado del cuerpo por algún asunto feo del que nunca llegué a conocer los detalles -de aquel hombre, en realidad, lo que más me interesaba era evitarlo a todo costa-. En el mueble del comedor había una fotografía en la que se le veía vestido de uniforme, muy serio.

Después de las bambas, L se ocupaba de mis heridas. Me hacía llevar a su habitación desde el comedor la estufa de butano y luego me pedía que me desnudara y me tumbara en la cama -en la cabecera había un póster de los Hombres G-. Desaparecía unos instantes y luego regresaba con el botiquín en las manos y una arrebatadora sonrisa que yo recibía como el milagro que era. No hay ni una pizca de exageracion en las palabras que elijo. Verla moverse de una manera tan medida y apacible por aquel modesto piso de delgados tabiques a aquella hora, cuando la habitación comenzaba a teñirse de reflejos dorados y el día alcanzaba la fatigada hora del balance, constituía un regalo del destino que bajo ningún concepto nadie en su sano juicio hubiera sido capaz de despreciar -y menos aún, un pimpollo como yo-. Sus manos eran de algodón. La felicidad hacía que de mis ojos brotaran lágrimas silenciosas.

L corría entonces las cortinas y ponía en el radiocassette una cinta de Rocío Dúrcal -no es fácil de comprender que una persona así pudiera tener unos gustos musicales tan discutibles, pero debo ser fiel a la verdad, ni que sea por respeto a su memoria-. El caso es que, después de todos estos años, escuchar la voz de la que fue llamada la reina de las rancheras todavía me hace temblar de emoción.

Yo me volví a meter
Entre tus brazos.
Y me querías decir,
No sé que cosa,
Pero callé tu boca
Con mis besos
Y así pasaron muchas
Muchas horas.

A las nueve llegaba su padre -siempre a la misma hora- y, mientras ellos cenaban y veían la tele desde el sofá, yo permanecía escondido dentro del armario empotrado de la habitación de L, debajo de la estantería en la que ella guardaba sus muñecas. Comprenderán que, llegada cierta hora, yo no pudiera aventurarme a regresar a mi mundo -pues hubiera tenido que transitar a oscuras por aquel pesadillesco solar-, y comprenderán mejor aún que prefiriese permanecer resguardado en aquel templo, en espera de que los brazos de mi diosa volvieran a ofrecerme el más dulce de los cobijos.

Al amanecer, preciosa aún, ella me despertaba con sigilo. Traía las bambas, ya completamente secas, e introducía en el bolsillo de mi tejano, que reposaba sobre una silla, un monedero con algunas monedas dentro, por si pudieran serme de ayuda en el camino de regreso. Su padre, ahora lo recuerdo, había empezado a sacarse algún dinero vendiendo productos de cuero en una feria. Tendrían que haberlo oído roncar.

La vuelta a casa resultaba siempre algo más placentera. Mis testículos estaban alegremente vacíos y el olor de su cuerpo -que en cierto sentido también era mío- me acompañaba de camino hacia el metro como una protectora capa de optimismo. Por las mañanas, las posibilidades de topar con los animalillos disminuían drásticamente -quizá estuvieran soñando-, aunque también a aquella hora hube de lamentar algún percance. El barro, por otra parte, volvía a impregnar mis zapatillas, pero a mí ya no me importaba tanto, porque iba con la mirada alta y clavada en un cielo que me saludaba con ecos de ranchera.

Mis padres, a diferencia de ustedes, no quisieron comprender nunca la situación. Quiero decir que recibí bronca tras bronca de mi severo progenitor, a quien la reiteración de mi conducta hizo ir elevando progresivamente el tono de voz y la gravedad de las amenazas. Y también tuve que enfrentarme, y eso fue mucho más duro, a la callada desaprobacion de mamá -y a sus bostezos de noche en vela, y a sus nervios de punta-, quien a pesar de su natural afectuoso, depositaba mis bambas aún sucias a la entrada de mi cuarto, en el suelo, y nunca hizo el menor amago de averiguar la causa o la profundidad de mis heridas.

No sé por qué L no quería verme en otro sitio que no fuera su casa. Nunca se lo pregunté. A pesar del descampado, a pesar de aquellas extrañas bestias, a pesar de los rasguños, a pesar del barro... yo no podía oponerme. Éramos jóvenes, y las canciones aún no nos dolían en el estómago.

El último día que estuve en su casa, me dijo que no iba a poder volver, que no iba a ser posible. Llevaba un ojo morado. Su padre había descubierto manchas de mi semen en la colcha. Por primera vez, al pasar por el descampado no sentí miedo, y eso que esta vez sí que era de noche. El dolor me lo impedía.

Ella había dejado impolutas mis bambas y me había llenado un monedero de billetes. Yo quise protestar -¿de qué iba a servirme ya el dinero?-.

-No digas nada. Ya te hemos hecho bastante daño.

Después me dio un último beso. Un beso de despedida y de puro amor. Cuando lo recuerdo, no puedo dejar de llorar, lleno de gratitud. Mi diosa todavía vivió un par de años más, pero yo ya no volví a verla. No me dejó elegir, y sé que lo hizo por mí.

Hoy el metro llega hasta muy cerca de la que fue su casa. El descampado es un parque con suelo de caucho por el que pasean algunos tipos duros. Chavales, a fin de cuentas, que exhiben un pearcing en la nariz, los brazos tatuados y la hosca compañía de sus perros de raza. No son peligrosos.

Lo que sé del barro es esto.