Rellanos (VA)

Vicente Aparicio (Foto: Víctor Encinas) 
Rellano de escalera núm.1
Sentado en el suelo, la espalda recostada contra la puerta cerrada, mi hermano Pablo hace aparatosas muecas mientras esperamos a que llegue mamá. Siempre nos partimos de risa. Me siento enfrente de él -el suelo está frío- y jugamos a imitar alternativamente el sonido de una pelota de tenis que cruza de uno a otro lado de una imaginaria pista. Bjorn Borg contra John McEnroe. Deuce. En el piso de arriba, El vals de las mariposas suena una y otra vez interpretado por Danny Daniel y Donna Hightower. El vecino subnormal del 4º 2ª -así se decía entonces- canta al compás del tocadiscos con toda su alma. Un alma alegre, desinhibida y bondadosa. Paseando en tu jardín, mil maripooosas, comenzaron a decir, cosas hermooooosas... En la planta baja, el matrimonio de testigos de Jehová hurga en la cerradura de su misteriosa cueva antes de dar un portazo. Los tacones de mamá resuenan en las baldosas del portal y ascienden hacia nosotros, rítmicamente tranquilizadores. ¿Por qué has tardado tanto?

Rellano de escalera número 2
El vecino de enfrente, con su cuello de toro, espera el ascensor junto a un hijo único, espigado y adolescente que juega -como sabremos después- de lateral derecho en la Damm. A través de la puerta semiabierta de su vivienda se escapa un aroma de sofrito. El locutor de Canal Plus, el juguete de moda en todos los hogares -con sus rayas-, resume con aliento deportivo los partidos avanzados a la jornada de ayer sábado: Logroñés 1-Betis 0; Tenerife 4-Valencia 2. Un fragmento de recibidor se entrevé por la mirilla de nuestro nuevo hogar arrasado por las regatas. Mi cuñado reciente es un albañil de primera, entusiasta de Bordón 4 y de Los Chunguitos. Desde la mirilla, un suelo de parquet flotante, un mueble lacado en blanco, una lámina de Klimt... Cuando enmudece el aspirador, Marta reclama con un chillido amoroso mi colaboración en las tareas de limpieza y desescombro provisional del hogar. La niña de mis sueños, ella es la niña de mi vida, quisiera ser la sombra, que la acompaña noche y día... El ascensor pone pie a tierra y emprende un nuevo viaje, ahora en dirección contraria, hacia los pisos superiores del edificio, todos ellos ocupados por personas a quienes reconoceremos fácilmente en el futuro inmediato. Ya estamos aquí, vecinos, somos nosotros, ¡los nuevos!

Rellano de escalera número 3
Sin separar la vista de la pantalla del PC -como si lo viera-, Ñoño dice que habría que comprar detergente, un desatascador y servilletas de papel. Todo eso por lo menos, añade cuando yo ya estoy en el rellano camino de mi merecida ronda de birras de antes de la cena. Habría que comprar... Es hábil, su uso del condicional. La casa está que da asco y ponerle remedio no parece sencillo. Yo trabajo -de llenapáginas, más que periodista-, y no tengo puñeteras ganas de ir a estas horas al súper, ni siquiera por si sonara la flauta con la mulata que han puesto al frente de la caja registradora -licenciada en Ciencias Políticas por la Universidad de Bogotá, según sus melosas palabras-. Y con Ñoño quién va a contar, si ha sido irreversiblemente abducido por el Civilización 3. Vivir juntos no fue muy buena idea -qué fácil se ve ahora- por muy amigos que hayamos sido siempre, desde aquellos iniciáticos años de la bata salesiana azul a cuadros hasta este difícil hoy desganadamente compartido. Siempre nos quedará CSI, poder poner a parir a Grissom juntos. Poco más. La bombilla del techo del rellano se ha fundido y alguien -quizá en el ático- ha vuelto a darle cuerda a Manu Chao. Soy una raya en el mar, fantasma en la ciudad, mi vida va prohibida, dice la autoridad... Salgo por patas escaleras abajo y me adentro en un barrio que resplandece a la luz del atardecer y la multiculturalidad. El mío.

Rellano de escalera número 4
La luz del descansillo parpadea. Luna -aún no me he acostumbrado al nombre- se ha revelado como una consumada especialista en chapuzas del hogar, desde el montaje y desmontaje de muebles de todo pelaje hasta la instalación de sofisticados sistemas de luz y sonido de múltiple commutación. Una mujer caída del cielo. Que la luz temblaba lo he visto mientras esperaba el ascensor para ir a hablar con el jefe de la escalera -léase presidente en cualquier otra comunidad-. Una tarea compensatoria, un guiño a la igualdad de géneros, unos cuantos puntos para el carnet de puntos de la pareja recién emparejada. Y es que el jefe de la escalera es un plato de mal gusto que a mi chica le causa problemas de digestión. 'Luuuna', he llamado hacia adentro como para empezar a encargar otra faena. Pero por suerte, creo, solo me ha oído su hija, que ocupa la primera habitacion del pasillo. Frente al cuarto de baño. Extrañamente, la música que llega a mis oídos mientras ensayo mi discurso de inquilino exaltado -consorte- no procede de OT 2018, la religión adolescente de la niña. Ese cristalito roto, yo sentí como crujía, antes de caerse al suelo, ya sabía que se rompía (¡uh"). Es un fenómeno mediático engendrado a escasos kilómetros de aquí, en Sant Esteve, al otro lado del río, y yo casi me echo a llorar. No es broma -si es que hasta suena bien. Huele a col. Soy yo quien cocina, pero tengo margen para la negociación vecinal, porque aún queda un buen rato hasta que toque apagar el fuego. Sueño que el ascensor se tambalea. Ay, Rosalía. Subo por la escalera. Se va a enterar, el tipo este, primo, se va a enterar. Me pongo flamenco. Cosas de la edad.

Continuará...




Per cada cosa que es guanya, se'n perd una altra (MG)

Maria Guilera (Foto: Lee Davidson)

Els avis dormien a l’habitació més gran de la casa, tot i que no era la millor. Només tenia la llum miserable que entrava per la finestra del celobert i que solia estar tancada per no empudegar l’ambient amb la barreja d’oli fregit i les fórmules màgiques de l’herbolari dels baixos.
Quan els avis van morir, primer l’un i després l’altra, la meva padrina es va endur la calaixera i l’armari mirall, però va deixar el llit, que no era exactament de la mida d’un de matrimoni, sinó de sis pams, o com deia la meva mare, “de cuerpo y medio”, una expressió que a mi em sonava estranya perquè m’imaginava tal qual un cos sencer i un altre tallat de dalt a baix per la meitat i la imatge em feia molta angúnia.
La meva germana i jo vam dormir uns quants anys juntes en aquell llit. El matalàs era de llana i feia un sot al mig dins el qual quèiem quan estàvem adormides. Això no ens molestava a l’hivern, però a l’estiu recordo que fins i tot treia una cama fora del llit i m’agafava a la vora del matalàs per evitar el descens al sot i trobar-hi l’escalfor del cos de la meva germana petita, que malgrat ser-ho, era tan alta com jo i més corpulenta.
Ella i jo, abans d’adormir-nos, havíem jugat a moltes coses. A fer-nos pessigolles, a caragolar braços i cames i entortolligar-nos amb tota mena de contorsions, a mirar-nos fixament sense que se’ns escapés el riure… i també a jocs més truculents, com el de “Molokai”, el nom d’una illa de leprosos als quals cuidava "el Padre Damián” i sobre la qual vèiem cada Setmana Santa una pel·lícula al col·legi de les monges. Gràcies a la peli havíem après que la lepra tenia un símptoma inicial, la pèrdua de sensibilitat a les extremitats. A la terrible escena en la qual un nen ajudant del "Padre Damián" li abocava una gerra d’aigua bullint a la palangana per rentar-li  els peus i el missioner es quedava tan ample.
Quan de vegades la meva germana em tocava la cama per tal que m’apartés ­–era un dels nostres codis nocturns­– jo feia veure que no me n’adonava. Ella insistia:
–Va, aparta’t.
I jo li deia amb veu fingidament endormiscada:
–Per què no em toques el peu com sempre?
–Però si ja te l’he tocat! –contestava.
Jo llavors feia veure que m’espantava, que no havia sentit res i això només podia significar una cosa: tenia la lepra.
Pobra nena, per moltes vegades que la sotmetés al mateix joc cruel, ella mai no acabava de saber si aquell cop era de debò.
També hi havia nits de secrets, de confidències infantils i de pors compartides quan els pares marxaven a casa dels veïns a veure Perry Mason o les Galas del Sábado i ens quedàvem soles. Llavors era freqüent sentir passes d’un lladre pel passadís, grunys d’un gos rabiós o corredisses de rates que pujaven per les parets del celobert.
Un dia els pares van decidir comprar un moble per a la nostra habitació. El senyor de la botiga va posar-se a dibuixar davant nostre fent línies a tota velocitat amb un llapis i un regle llarg i transparent. Després, fiu, fiuuu, vinga fer divisions:
–Anirà de paret a paret. Aquí al mig, un armari per penjar la roba amb dues baldes a dalt i tres calaixos a sota. I separats, a banda i banda els dos llits, que de dia s’alçaran per fer guanyar espai a l’habitació.
Vam guanyar l’espai i vam perdre la fantasia.

Si es plau, pots obrir la porta? (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ian Howorth)

—Si us plau, pots anar a obrir la porta? —va dir la mare. Tenia vuitanta-set anys però conservava la capacitat auditiva intacta.
—Jo no he sentit res, però ara ho vaig a mirar —vaig respondre.
Quan vaig agafar l’aparell de l’intèrfon tenia l’esperança que no contestés ningú.
—Podeu obrir? Portem la compra del Condis.
Uns minuts més tard van trucar a la porta. Un noi alt i esprimatxat duia una voluminosa caixa blava de plàstic  que devia contenir moltes coses a jutjar per la cara d’esforç del noi.
—Deixa-la aquí. Ara l’entraré a dins.
El noi no em va fer cas.
—Normalment deixo la compra de la senyora Amàlia a la cuina. —I sense esperar resposta va entrar al passadís fins arribar a la cuina.
—Que no es troba bé, la senyora Amàlia?
Vaig buscar la cartera i li vaig donar un bitllet de cinc euros.
—No, només que està una mica constipada.
El noi va agafar el bitllet i el va dipositar sobre el marbre.
—La senyora Amàlia ja sap que no puc acceptar diners. Vostè deu ser l’Eduard, oi? —va preguntar —. L’arquitecte! —Tampoc ara va esperar resposta i va continuar. — La senyora Amàlia em parla de vostè i m’ha explicat que està treballant en un hotel nou que s’està construint davant de la Pedrera.
No sabia què respondre. No podia imaginar quina mena de conversa podia arribar a mantenir la meva mare amb aquest noi desconegut de menys de vint anys.
—La seva mare acostuma a preparar un pa de pessic molt bo. Ella sempre que em veu, diu que estic molt prim i que necessito alimentar-me. Mai em deixa marxar fins que no n’he menjat almenys dos talls.
El que m’explicava el noi em va fer sentir estrany a casa meva. De sobte em vaig sentir lluny, molt lluny d’aquelles quatre parets en què havia passat la infantesa, dels carrers del barri en els que havia començat a donar les primeres passes.
—Si la vols saludar, pots entrar a la saleta. Està asseguda al sofà mirant la televisió.
El noi es va adreçar passadís enllà fins arribar a la porta de la saleta de la televisió. Va trucar a la porta i va anunciar-se.
—Hola, senyora Amàlia, soc en Gerard, el del Condis. Sembla que no li senten bé aquests freds de la tardor, oi?
La mare va posar cara de no saber de què li parlava. Actuava de manera afectada, com si la situació fos normal. Això encara ho feia més artificiosament esperpèntic.
—Una pregunta Gerard, has portat el meu xampú? Aquest matí me n’he adonat que s’està acabant.
El noi se sentia com si fos casa seva, o això semblava.
—Hi ha de tot, com sempre. Ja sap que el senyor Amadeu acostuma, més aviat, a posar coses de més que de menys.
Jo em sentia com en una obra de teatre, però com a públic.
—He de marxar, senyora Amàlia, que avui tinc molts encàrrecs encara per portar.
A la porta del carrer el noi es va acomiadar.
—Espero que es millori la seva mare. Sembla que té una mala salut de ferro.
Amb aquest original comiat l’actor va desaparèixer de l’escenari i l’obra es va acabar. Hauria aplaudit però vaig sentir una sensació de buidor i de pèrdua que no experimentava des del dia que em van acomiadar de la feina.
Vaig anar a seure al costat de la mare. No em va fer gens de cas. Tenia la mirada perduda en l’horitzó de la televisió.
—Mare, per què t’has inventat que soc arquitecte?

El centro del mundo (VA)

Vicente Aparicio (Foto: Magdalena Berny) 
Él nos ha traído a ver la piedra. Dice que la piedra es el centro del mundo y que ha vuelto a casa solo para traernos aquí.
-¿Como la descubriste, papá? -pregunta Alfredo.
Papá -qué raro, llamarlo así- no responde a las preguntas. Es un hombre callado, por lo que se ve.
¿Dónde estaba, todos estos años? ¿Qué pasó? ¿Por qué ha vuelto, en realidad?
Yo no creo que exista el centro del mundo, y menos aquí.
-¿Por qué no ha venido mamá? -pregunta Alfredo-. Le hubiera gustado mucho este sitio.
Es bonito, el paisaje. La tierra es rojiza y el cielo, muy azul. La vista se pierde a lo lejos y todo está en silencio.
Hay piedras por todas partes. ¿Por que tendría que ser esta y no aquella, o la otra? 
Si giro un poco la cabeza, un rayo de sol apunta justamente a la que él dice. 
Si yo fuera Alfredo creería que el sol señala el centro del mundo. Que papá ha vuelto, y que se ha hecho esperar porque tenía que descubrirnos este tesoro. Que ahora todo será mejor.
Yo miro la piedra sin ladear la cabeza.
-¿Qué te pasa, Juan? Estás rojo -dice Alfredo.
-Vámonos, por favor -respondo-. Si no, llegaremos de noche.
Él ya nos da la espalda y camina hacia el coche. Alfredo trata de darle alcance. 
Echo a correr con todas mis fuerzas. Lejos de la piedra, lejos de ellos. Pero... ¿adónde?

Sopar de compromís (MG)

Maria Guilera (Foto: Monica Ekiert Jezusek) 
La meva dona i jo som de poc parlar. Fa tants anys que estem junts que potser ja no cal; jo li sé els pensaments i ella endevina els meus abans que jo els tingui.
La nostra ha estat una vida sense ensurts, tot el que ens ha anat passant era previsible. Després de casar-nos van arribar els fills, tres, un cada dos anys, i van anar creixent mentre jo treballava a la fusteria i ella ajudava sa mare, que era modista. El gran es va casar i de seguida van venir els néts. La mitjana va seguir el mateix camí i també va tenir un parell de criatures. Ens veiem sovint, tot i que viuen afora. La petita ha tingut amics, que diu ella, però nosaltres mai n’hem conegut cap. Ens explica alguna història dels seus viatges, li agrada bellugar-se i se’n va lluny, a llocs que jo busco al mapamundi i em semblen a l’altra punta de món. Per això tant sa mare com jo ens estimem més que ho faci acompanyada, que no vagi sola. Tant se val que sigui amb algun amic, això ara ja no espanta ningú.
Ens vam jubilar alhora fa un parell d’anys i no ens va costar passar totes les hores del dia junts. La meva dona és més sociable que jo i em va convèncer per anar a caminar amb altra gent un parell de cops per setmana. També l’acompanyo al mercat i això em distreu força. Tot el que fem és, com deia, previsible. 
Ahir al vespre vam tenir una conversa llarga. La filla petita ens va dir, així de cop i volta, que portaria un noi a sopar.
–Vull que el conegueu perquè és molt possible que me’n vagi a viure amb ell. No és segur –va dir– però gairebé. 
Ens vam asseure al balcó per decidir què li faríem per sopar. Nosaltres som d’amanida i peix a l’estiu i de sopes i peix a l’hivern. És un costum i no ens compliquem la vida. Però aquest noi que potser serà el nostre gendre, o potser no, és argentí.
–Als argentins –li vaig dir a la dona– el peix no els agrada. Hem de fer carn.
Vam estar d’acord que havia de ser de primera qualitat. 
–Així i tot –va contestar-me–, no serà com la d’ells. Ja ho saps, que és la millor del món.
Ho havíem vist en un reportatge del programa
Cuines Viatgeres que fan a la televisió i no en va quedar cap dubte. Allà tot ho celebren amb asados i es veu que es llepen els dits.
Vam concloure que era millor no intentar fer la competència a la carn argentina. Estàvem en un carreró sense sortida. No li podíem pas donar truita de patata, el xicot havia de notar que el convidàvem amb afecte i tampoc podíem fer quedar malament la nena.
–No res de conill de bosc ni perdiu escalivada. Per a un sopar fa de mal digerir -vaig rumiar en veu alta.
–Si fóssim a l’hivern faria escudella i carn d’olla, que em surt molt bona, ja ho saps, però amb aquesta calor…
Les temperatures no baixaven malgrat que érem als inicis de la tardor i encara sentíem el piular de les orenetes de sota la teulada, que deixaven el viatge per a més endavant.
–A veure -se’m va ocórrer-, si el volem tractar com si fos de casa, per què no fas un pa amb tomàquet?
Avui hem parat taula entre tots dos. Hem fet cas a la nena i no hi ha estovalles blanques ni tampoc la cristalleria. Al mig, una fusta amb bull blanc i negre. El pernil l’hem posat en una safata a banda, el millor que he trobat a la xarcuteria. De l’armari de dalt de la cuina he baixat un estri que mai no hem arribat a estrenar, és un pal de fusta amb una mena de branquetes clavat en un suro. Hi diu “Record de Camprodon” i hi hem penjat el fuet i la llangonissa. El pa el sucarem just abans de sopar, que no s’assequi, i l’amaniré amb oli. 
–Amb el de Siurana, sobretot. No t’equivoquis.
Són quarts de nou i sembla que tot està a punt.
–Ara només faltaria –diu la dona amb cara d’espantada– que aquest xicot fos d’això, com en diuen… vegano. 
M’ha ben fotut.

Setembre (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ilan Ben Yehuda)
La platja al setembre ja no és veritable platja, ni que faci sol. T’exposes nu d’una manera desafiant: crema si pots, penses reptant-lo. Desitjaries notar el pes dels raigs solars sobre la pell i com aquests fan pujar la temperatura. Però el sol és com un forn de gas quan s’està a punt d’acabar la bombona. Passa l’estona i allò no s’escalfa. Mires el disc solar directament i ja no són necessàries les ulleres fosques per filtrar els raigs ultraviolats.
Just al costat ha arribat una parella jove. D’aquests que no necessiten encara tenir fills, però ja fa temps que van estrenar l’amor. Tenen els cossos tatuats, com la majoria de persones de la seva generació. Exhibir el cos i els tatuatges o els tatuatges i el cos. Formen un binomi inseparable. Com serà el cos quan el tatuatge sigui vell i estigui desgastat? O a l'inrevés.
He decidit capbussar-me. El que més m’agrada de la platja és el mar. La sorra és el complement inevitable, no necessari. Notar el punt de sal del mar com qui tasta el filet de morro de bacallà en remull. Rememorar altres platges i altres mars a través del gust del mar. L’aigua no s’ha refredat encara. Potser és el moment de l’any en què l’aigua està més calenta. L’aire tebi que pentina les onades encara el fa més càlid i acollidor. Esdevenir un suro abandonat sense oposar resistència al vaivé.
Quan decideixo abandonar les humides llepades de les onades els puc mirar cara a cara. Ella està mig abraonada a sobre d’ell. Una de les seves cuixes està entre les dues cames d’ell. Els tatuatges d’ell i ella es parlen i complementen. Dibuixen noves figures, a partir de les que cadascú té escampades pel seu cos. La mà d’ella està estesa, les ungles estan pintades d’un vermell fosc. Els dits són prims, llargs i agafen alguna cosa que el banyador blau turquesa d’ell cobreix. Els meus ulls busquen interpretar els plecs de la tela blava.
Així que m’estiro a sobre de la tovallola miro, mort d’intriga, dissimuladament però sense contenció. Des d’on soc jo, el banyador ha adquirit la forma d’una ampla vela que amaga el pal major.
I les cares?
La cara d’ella està amagada, enterrada darrere de l’espatlla d’ell. Però la mà té la certesa d’unes carícies cegues. Ell està de cara al sol, com jo, esperant una escalfor que no acaba d’arribar.

No hi ha núvols però sí una prima xarxa de teranyina que sembla la responsable que el cel no sigui del tot blau. Unes orenetes creuen el meu camp de visió. No em sorprèn no veure les ordinàries gavines fent sentir els seus gemecs.
Tant ells com jo volem retardar el màxim l’arribada de la tardor.

Llevar la contraria (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Alec Soth)
Aunque ya había amanecido, no se podía entrar aún a desayunar. La habitacion del motel había resultado más cómoda de lo esperado. En el maletero, dentro de una bolsa, encontró una manzana que habían comprado por la mañana en un colmado, en el pueblo de las casas de madera. Era una manzana pequeña, roja, demasiado dulce para su gusto. 
Se desperezó y acomodó la espalda en una columna, cerca de la entrada del comedor, y desde allí dirigió la mirada a su habitación. Sobre el dintel, en un triste letrero de chapa podía leerse en letras negras el número 103. Arriba, en el pasillo del primer piso -un pasillo exterior de rejilla metálica-, en pijama y zapatillas de pana abiertas por detrás, un japonés fumaba tranquilamente. Parecía estar mirando al cielo.
Qué lástima haberse dejado la cámara en la habitación. Esas escenas aparentemente banales que nacían de los ratos muertos, poder atraparlas sin haberles prestado demasiada atencion, constituía uno de los pequeños placeres -secretos no, pero sí ciertamente íntimos- que asociaba con la experiencia de viajar. Aunque solo fuera por llevar la contraria, por llevarle la contraria a no sabía muy bien quién. 
A lo lejos, un pitido anunció el paso de un tren. Un larguísimo tren de mercancías con vagones de vivos colores que le hizo pensar en los contenedores de los puertos. No había ningun cubo de basura a la vista. Lanzó al suelo, unos metros más allá, el corazón de la manzana. Ahora el japonés miraba hacia el tren con la misma cara de aburrimiento. Seguía fumando. 
Desde donde estaba, cerró el maletero y, como si hubiera recibido un aviso, se encaminó hacia la entrada del comedor, donde una mujer negra y gorda estaba abriendo la puerta. Había huevos duros en una bandeja, mermelada y pan para tostar. También varios tipos de fiambre, no muy apetitosos. En un rincón, a la derecha, le alegró ver la máquina de café. Cogió del dispensador un vaso de plástico y apretó el botón. Vertió dentro del vaso un poco de azúcar y salió. 
Al otro lado del aparcamiento, un coche pasó a una velocidad impropia de la hora y del lugar. Imaginó unas cuantas fotografías que un día cualquiera pudieran haber aparecido en casa, en la carpeta menos esperada del ordenador. La empleada del motel -con su uniforme de rayas- fregando el suelo tras el desayuno. Las tostadas dibujando en un desenfoque su movimiento al salir empujadas hacia arriba. Los restos de la manzana junto a la rueda de un coche. El número 103. Al parecer, el japonés había regresado a su cubículo. Nadie más parecía haberse despertado aún.

Conversa (MG)


Maria Guilera (Foto: Phillip Toledano)
A la 322, just al davant del taulell de les infermeres, el seu germà li diu que el pare sembla força tranquil.
“A veure si aquesta nit et deixa descansar. No et faci res demanar ajuda, són molt agradables, aquesta gent”.
Li fa un petó distret sense gairebé mirar-la als ulls. Potser se sent malament per dedicar només una horeta al pare i deixar que ella es carregui la feina.
La Tere s’apropa al suero com si fos una experta en controlar la gota que cau, arregla el llençol arrugat i s’asseu a la cadira del costat. El pare té els ulls oberts, però no mira enlloc. Ella sí que l’observa amb atenció. Qui li hauria dit mai que podria mirar-se’l tan seguit i tant de prop sense que li fes por. Fins i tot li toca les mans, li passa una gasa mullada pels  llavis ressecs, li pentina els quatre cabells que li cauen damunt el front com quan era jove. Ara l’home s’ho deixa fer tot, tan mala bèstia que havia estat sempre, emprenyat per no se sabia què.
Des que l’han ingressat pot, la Tere, fantasiejar amb la idea d’un pare afectuós que de petita l’asseia damunt els genolls, arri arri tatano, i abans d’anar al llit li feia petons a la galta i li acaronava les trenes. 
S’alça per recollir l’entrepà que ha portat de casa  i des dels peus del llit metàl·lic li busca la mirada, vol obligar-lo a veure-la i no ho aconsegueix. Se sent com un paper transparent, incapaç de cridar l’atenció de qui voldria.
Entra un noi amb bata blava a desplegar el sofà i convertir-lo en el llit de l’acompanyant.
-Aquesta nit el tenim serè, oi?
Ella somriu sense dir res i arronsa les espatlles. Quan el noi surt, desembolica el seu sopar i, abans de fer el primer mos, fa un gest cap al cos immòbil com dient, “que en vols?” i li sembla, per un instant, escoltar la veu eixuta del pare, “Això no és sopar ni és res, posa’m plat i coberts a taula, com tota la vida”.
El pa està ben sucat i l’embotit saborós, la Tere s’arrapa al petit plaer de cada nit i respon “Doncs mira, no hi ha sopa, ni lluç arrebossat, ni la taronja pelada. Aquesta nit pa amb tomàquet i llangonissa per a tots”.  Ell fa una mena de gruny i gira el cap, com si hagués sentit les paraules tan sols pensades.
“No t’enfadis, va home. Ja ho sé que vols sopar calent, com tota la vida. Mai ningú no t’ha portat la contrària. Però potser ara, que ja no et veu ningú més que jo, podries tastar això tan apetitós i penedir-te’n de no haver-ho fet abans”.
Li apropa una molla a la boca, però ell manté els llavis premuts. Tossut fins al final, pensa la filla, i li retira just abans que un truc a la porta anunciï la infermera, que entra i controla els tubs que baixen per tot arreu i la bossa de l’orina i li posa una nova bossa de suero
“El segon plat” diu baixet i amb un somriure abans de marxar.
Altre cop el pare gira el cap i la Tere creu que, a la seva manera, menysprea el bon humor de la infermera, perquè a ell res no li fa gràcia, pensa que la noia és una poca-solta, com tot el jovent.
Es fa tard, segueix sense bellugar-se i la filla aprofita per entrar al bany, rentar-se les dents i posar-se el pijama perquè això sí que no pot fer-ho, despullar-se davant seu.
Quan torna a l’habitació, se’l mira. Potser sí que aquesta nit podran descansar tots dos i no hi haurà crits ni renecs, ni es voldrà arrencar res, ni desempallegar-se de les seves mans com si li fessin fàstic. S’hi apropa i li fa un petó a la galta. Se’l queda mirant una estona. Respira serè, com un home amb la consciència tranquil·la.
El sofà es prou còmode, sap que es despertarà sovint però mentre es tapa amb la manta se sent bé i acluca els ulls  com si es disposés a dormir al costat d’un pare que vigilarà el seu son i no al contrari. Per això la sorprèn la veu de la infermera de nit avisant per l’intèrfon el metge de guàrdia. Són les cinc de la matinada. S’alça i es posa la bata. 
“Pot sortir un moment?” li demana la infermera. 
Es queda asseguda a una butaca de fora, veu l’anar i tornar de personal sanitari i no pensa en res. El metge se li apropa i li dóna la notícia. La Tere truca el seu germà. No li cal dir res, ja s’entenen.
Encara sola dins l’habitació pensa “Sort que ahir vam parlar una estona, oi pare?” 

De què el vol? (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Hakan Yasar)
—Què serà?
El cambrer es desesperava davant del client. La llarga barra era plena de persones impacients a l’hora d’esmorzar. La meitat de la barra estava ocupada per un expositor semicircular que contenia entrepans apilats segons el contingut i la mesura. Tots eren de pa cruixent acabat de sortir del forn. També hi havia una part on s’acumulaven els brioixos farcits, els croissants i ensaïmades llustrades amb pols de sucre.
—Quins entrepans teniu? —va preguntar el senyor després de mirar amb deteniment el contingut de l’expositor i tota la resta de la barra.
—Calents?
El cambrer tenia preparada a la seva banda de la barra una llarga filera de platets blancs, tots ells amb una cullereta i un sobre de sucre amb el nom del bar: Oasi, escrit en lletres sinuoses com si fos fum de color verd. A la màquina de fer cafè que tenia al seu darrere hi havia dues tasses de cafè amb llet que compartien doll i un cafè sol en un altre doll. El cambrer, impacient, es va girar ràpidament, va agafar la gerra de la llet i va abocar-la a les tasses grans i, agafant amb traça els platets, els va servir als clients escampats a la barra. Quan va retornar al costat de la cafetera va agafar el mànec del recipient que conté el cafè i mentre feia el gest repetit centenars de cops cada matí de picar i repicar al calaix perquè caigués el marro de cafè, es va retorçar sobre la seva espatlla i va preguntar:
—Ja ho ha decidit?
El senyor havia agafat un paper plastificat que estava entaforat dins de la caixa que contenia els tovallons de paper i l’estava estudiant amb deteniment. En realitat era un llibret de dos fulls que el senyor obria i tancava i donava la volta buscant on continuar llegint la llista iniciada a la primera plana.
—Una aigua freda, si us plau.
El cambrer va carregar els dipòsits de cafè molt i després els va encaixar en l’orifici de la cafetera. Va agafar dues tasses primes i altes i les va col·locar sota el broc. Després va prémer un interruptor encès de color blau. Mentre rajava el cafè gota a gota dins de les tasses obria la porta de la nevera que hi havia a l’altra banda de la barra. Va agafar una ampolla de plàstic transparent i va desenroscar una mica el tap sense acabar de treure’l. Quan li va posar l’ampolla d’aigua davant del senyor va deixar al seu costat un lluent got alt de vidre.
—Res més?
El senyor va mirar directament als ulls del cambrer durant un instant, després va mirar els plats d’un grup d’homes que compartien una taula. Mirava com si busqués alguna cosa. Finalment va parar els ulls a sobre d’un plat que contenia un entrepà a mig menjar d’algú que estava al seu costat, a la barra.
—Vol un entrepà calent de bacon?
El senyor es va mirar al cambrer detingudament. Tenia una cara il·lusionada i alhora decebuda. Va beure un glop d’aigua fresca i va tornar a mirar al cambrer amb ansietat.
—Ja sé de què el vol! —va exclamar triomfalment el cambrer—. De salsitxes!
El senyor de l’ampolla d’aigua li va picar l’ullet. Va somriure innocentment i va agafar el diari. El va començar a llegir per la darrera plana no fent cas de tot el soroll que hi havia al bar.
De la finestra de la cuina va aparèixer la cara de la parella del cambrer.
—Ja saps que esmorzarà avui, el senyor Font.
El cambrer que estava despatxant entrepans i cafès va contestar:
—Avui ha estat més difícil que altres dies. El vol de salsitxes.
La dona, a dins de la cuina va posar dues salsitxes de porc a la planxa, al costat de filets de llom i rodanxes de bacon que fumejaven i omplien d’olors la petita cuina. Mentre girava les salsitxes perquè es fregissin per totes les bandes i posava els panets oberts sobre la planxa perquè es torressin amb el greix del que es fregia va pensar:
—Si em passa algun dia a mi el que li passa al senyor Font no podria treballar aquí. El cervell és un òrgan estrany. Com és possible poder oblidar tots els noms dels menjars i conservar la gana?

Agulles d'estendre (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Martine Franck)
―Jo crec que no tenim edat per fer això!
En Jaume estava assegut a terra. La seva incipient panxa l’incomodava per estar-hi i havia de sostenir-se amb les dues mans recolzant-les a l’esquena. Una cassola amb aigua començava a bullir sobre un fogonet de gas. Va esparracar amb les dents el plàstic d’un paquet d’espaguetis per abocar-los a dins l’olla però l’embolcall va cedir i alguns es van escampar sobre la sorra.
 ―La mare que la va parir!
Un cap va emergir de dins d’una tenda de campanya. A l’interior es veien arrenglerades dues màrfegues i a sobre d’elles uns sacs de dormir. Tot estava ben endreçat. D’algun lloc del sostre de la tenda penjava una lot oscil·lant que escampava la llum per l’estret receptacle.
―Com va la pasta, senyor peperoni?
L’Agnès era una noia amb el cabell curt però que contribuïa a mostrar el seu aspecte femení. Era set anys més jove que en Jaume i es notava en l’agilitat felina que desplegava per desplaçar-se per terra.
―Avui menjaràs espaguetis a la piccola sorra d’aquesta platja de la Púglia. Què et sembla?
En Jaume ha enterrat un extrem dels espaguetis sota la sorra, aquells que havien relliscat del paquet i formen un ram al costat del fogó de gas.
―Mmmm! I també li posaràs una mica d’aquesta salsa a l’amanida? La piccola sorra és boníssima!
L’Agnès no es podia estar de fer broma amb el Jaume. Ella havia insistit a fer un viatge assilvestrat, sense les duanes dels hotels, gaudint del lloc i del moment, despreocupant-se de les comoditats. Un petit cotxe per a dos i quatre artefactes per poder improvisar. La novetat de la relació havia fet claudicar a en Jaume. Feia temps que el seu esperit havia aburgesat el seu cos. Ell només patia per les incomoditats. Li era difícil gaudir d’horitzons amplis i dels cels estrellats. Potser la causa era que ell duia ulleres i quan a mitjanit, estirat sobre el sac de dormir, alçava el cap per mirar el cel era incapaç de distingir cap constel·lació.
―Em pica tot el cos, Agnès.
Havien arribat a mitja tarda. El mar semblava transparent. Les onades dòcils els llepaven els peus. Havien passat la tarda submergits sota l’aigua i assecant-se al sol. Saber que a aquella llunyana platja de l’Adriàtic no hi havia cap dutxa l’havia posat de mal humor. De sobte havia odiat tanta bellesa incòmoda. Havia patit una indigestió de tant sol inclement, de l’erosió salina que li provocava tibantor a la pell. Un odi sec va surar dins seu com si fos, primer una fina boira, després un espès i opac fum.
L’Agnès vivia aliena als sentiments que generen els combatents i la guerra. Tot era bonic i preciós i, sobretot, molt autèntic. No es sentia ni triomfadora ni victoriosa perquè no tenia consciència d’haver lluitat per estar a aquesta banda de la fi del món.
L’aigua de la cassola va començar a bullir. Va ser un bull brusc. Es va desestabilitzar i la cassola va lliscar i es va bolcar sobre la sorra. Ara sí que la salsa de sorra seria una realitat indestriable.
En Jaume va esclatar d’una manera sorda. Era un odi mut contra el món i contra ell mateix. Es va aixecar i amb el peu va tirar més sorra sobre els espaguetis crus. L’Agnès era incapaç d’entendre els sentiments d’en Jaume. Un accident és un accident. No hi ha causes, no hi ha culpables. Tot és casual i no és el pronòstic de res, a no ser que caldrà improvisar. Per això l’Agnès va agafar de la mà al Jaume i el va arrossegar sorra endins fins a l’aigua. El mar tenia el color del Chianti. La solitud els va fer atrevits. Sense banyadors, que onejaven agafats per agulles d’estendre als vents de la tenda, el contacte dels cossos va encendre el polsador de l’amor. Ella va identificar una de les raons per haver triat aquesta modalitat de viatjar. Ell es va cobrar la recompensa per la modalitat de viatge que ella havia imposat. Més tard, quan per fi es va apagar l’interruptor de l’amor, van recollir els quatre trastos i van anar a sopar uns espaguetis de debò al primer restaurant de carretera que van trobar.