Renunciar (VH)

Vicenç del Hoyo
—Una de les possessions a les quals hauríem de renunciar és a la de sentir vergonya. La vergonya ens debilita, ens fa fràgils, vulnerables, i tendeix a fer baixar l’autoestima de qui la pateix.
És dijous al vespre. Els dijous no acostuma a passar res d’especial ni a la meva vida ni a la televisió. He ensopegat amb un canal on una tertuliana es dirigeix a un públic favorable. Apareix un primer pla d’un noi jove prim i amb barba arreglada. Veiem els ulls clars, fixats als de la conferenciant. És una mirada de confirmació acompanyada d’un gest d’assentiment.
—No hem de ser nosaltres els responsables d’infringir-nos un atac que ens limiti. La vergonya és un pes que tendeix a fer-nos naufragar. Desvia l’impuls espontani inicial. Ens paralitza.
Tot i que he fet pressió sobre el botó del comandament a distància, la tertuliana continua a la pantalla. Potser la pila està gastada, penso. Adreço el comandament en direcció a la televisió però no reacciona. És insensible al comandament i als meus precs. Però a la pantalla s’ha produït un canvi de tertulià. Apareix un senyor de més edat, amb cara de cansat i amb un posat d’estar fora de la conversa. Vestit amb senzillesa. Amb els ulls inflats i, a sota, uns plecs foscos pronunciats.
—No podria estar en més desacord amb ningú com amb tu —comença a dir—. El que ens falta avui en dia és una mica més de vergonya. Som una societat desvergonyida. Cada dia que passa es baixa un esgraó més de l’escala dels desvergonyiments. Allò que mai ningú hauria imaginat que podria arribar a passar, quan ens llevem l'endemà descobrim que sí, que s’ha pogut baixar un esgraó més en la manca d’escrúpols i d’atreviment desvergonyit. I el més trist és que no passa res, que no hi ha cap conseqüència. Res és transcendent. No esclata cap indignació veritable.
El senyor que parla ho fa com el que dona classe a adolescents i sap, amb tota seguretat, que no escolten, que podria repetir idèntica classe fins a l’eternitat i que tindria el mateix efecte que si no ho hagués explicat mai. Parla serenament i té una mirada indirecta, amagada darrere dels vidres gruixuts de les ulleres. Parla, però ho fa sense fe.
Per un moment m’alegro que el botó del comandament no hagi funcionat. No és que m’agradi escoltar aquestes declaracions tan pessimistes, però les prefereixo a d’altres. Trobar algú més desconsolat que un mateix és una forma de sentir-se reconfortat. Ara el canal ha canviat. Sembla que ho ha fet tot sol, però en realitat, soc jo que continuo prement el botó del comandament sense adonar-me’n. Llàstima! Necessitava un bon xàfec de desencís, i aquell vell professor estava disposat a oferir-me'n un bon raig.
Ara apareix el Coliseum de Roma. És un matí d’un dia clar. Una veu en off reflexiona sobre els canvis que s’han produït a la ciutat, la convivència de les parts modernes amb les restes antigues. També parla sobre ell mateix. Va assegut a dalt d’una vespa de color groc. Només li veiem l’esquena. Sembla que veurem monuments i altres ruïnes des de dalt d’una moto. No acabo d’entendre si el narrador troba confort en visitar edificis que perduren d’altres èpoques o si ens vol mostrar el que som capaços de veure de la nostra.
Decideixo que és el moment d’anar a la cuina i preparar alguna cosa per sopar.

Comentarios

  1. Ufff, me ha tocado! Así tal cual!. Los sueños y las utopías esconcondidos como la tortuga en invierno. Un baño de realidad, dolorosa.

    ResponderEliminar
  2. El vell professor s'equivoca en una cosa: les seves reflexions sí que mouen alguna cosa. Potser, sota les ruïnes es comença a encendre el foc del volcà.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar