Entradas

Mostrando entradas de 2019

OSL-Airport Gardermoen (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo
Assegut en un dels sofàs de l’aeroport, amb les cames sobre la petita maleta amb rodes contemplo com s’afanyen alguns viatgers. Els més apressats gairebé corren esporuguits, altres es desesperen fent cua davant de taulells buits, sense que hi hagi ningú per atendre’ls. Els altaveus demanen per un tal misterPomodoro en tres idiomes. La porta d’embarcament trenta-tres és a punt de tancar i el vol a Bremen partirà en breus moments. Podem trobar gent tan estranya en un aeroport! —divago mandrosament—. Alguns només es fan visibles quan he d’agafar un avió. Em resulta impossible imaginar-los duent una vida fora d’aquestes parets de vidre. No puc creure que visquin una existència normal en un immoble modest d’una ciutat anònima. També veig persones assegudes aquí i allà, cadascuna concentrada en les seves coses. Uns llegeixen pantalles, diaris o llibres; altres carreguen l’ordinador o el telèfon asseguts al costat de l’endoll. La majoria no es preocupa pel que passa al seu volta…

Cristal (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Christine von Diependroek) 
Tres días antes de que nos casáramos me tatué en la espalda tu bello nombre. Fue mi regalo de boda y tú lo recibiste -lo sé- con el fuego del amor iluminando tus ojos. Después pasaron muchas cosas. Hoy seguimos teniendo en común dos hijos que han crecido y unos cuantos álbumes de fotos. Un día, mientras te esperaba cuando ya se había hecho demasiado tarde, una copa de vino resbaló de mis manos al suelo y se hizo añicos. Me arrepentí durante largo tiempo de haber barrido los cristales para que no los vieras. Algo más tarde, uno de aquellos fragmentos -minúsculo y persistente- se te clavó en la planta del pie y dejó dos huellas de sangre selladas en nuestro parqué. Tu mirada fue una evidencia tan violenta que la siguiente copa aterrizó en el suelo de forma deliberada -pero en tu ausencia. El arrepentimiento siempre volvía. Si tú llegabas tarde y yo sufría, vale que tú me mintieras -era lógico-, pero por qué tenía que esconderme yo. ¿Por qué …

Nena i nina (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Andre Torres)

Renunciar (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo
—Una de les possessions a les quals hauríem de renunciar és a la de sentir vergonya. La vergonya ens debilita, ens fa fràgils, vulnerables, i tendeix a fer baixar l’autoestima de qui la pateix. És dijous al vespre. Els dijous no acostuma a passar res d’especial ni a la meva vida ni a la televisió. He ensopegat amb un canal on una tertuliana es dirigeix a un públic favorable. Apareix un primer pla d’un noi jove prim i amb barba arreglada. Veiem els ulls clars, fixats als de la conferenciant. És una mirada de confirmació acompanyada d’un gest d’assentiment. —No hem de ser nosaltres els responsables d’infringir-nos un atac que ens limiti. La vergonya és un pes que tendeix a fer-nos naufragar. Desvia l’impuls espontani inicial. Ens paralitza. Tot i que he fet pressió sobre el botó del comandament a distància, la tertuliana continua a la pantalla. Potser la pila està gastada, penso. Adreço el comandament en direcció a la televisió però no reacciona. És insensible al comandament…