Si es plau, pots obrir la porta? (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Ian Howorth)

—Si us plau, pots anar a obrir la porta? —va dir la mare. Tenia vuitanta-set anys però conservava la capacitat auditiva intacta.
—Jo no he sentit res, però ara ho vaig a mirar —vaig respondre.
Quan vaig agafar l’aparell de l’intèrfon tenia l’esperança que no contestés ningú.
—Podeu obrir? Portem la compra del Condis.
Uns minuts més tard van trucar a la porta. Un noi alt i esprimatxat duia una voluminosa caixa blava de plàstic  que devia contenir moltes coses a jutjar per la cara d’esforç del noi.
—Deixa-la aquí. Ara l’entraré a dins.
El noi no em va fer cas.
—Normalment deixo la compra de la senyora Amàlia a la cuina. —I sense esperar resposta va entrar al passadís fins arribar a la cuina.
—Que no es troba bé, la senyora Amàlia?
Vaig buscar la cartera i li vaig donar un bitllet de cinc euros.
—No, només que està una mica constipada.
El noi va agafar el bitllet i el va dipositar sobre el marbre.
—La senyora Amàlia ja sap que no puc acceptar diners. Vostè deu ser l’Eduard, oi? —va preguntar —. L’arquitecte! —Tampoc ara va esperar resposta i va continuar. — La senyora Amàlia em parla de vostè i m’ha explicat que està treballant en un hotel nou que s’està construint davant de la Pedrera.
No sabia què respondre. No podia imaginar quina mena de conversa podia arribar a mantenir la meva mare amb aquest noi desconegut de menys de vint anys.
—La seva mare acostuma a preparar un pa de pessic molt bo. Ella sempre que em veu, diu que estic molt prim i que necessito alimentar-me. Mai em deixa marxar fins que no n’he menjat almenys dos talls.
El que m’explicava el noi em va fer sentir estrany a casa meva. De sobte em vaig sentir lluny, molt lluny d’aquelles quatre parets en què havia passat la infantesa, dels carrers del barri en els que havia començat a donar les primeres passes.
—Si la vols saludar, pots entrar a la saleta. Està asseguda al sofà mirant la televisió.
El noi es va adreçar passadís enllà fins arribar a la porta de la saleta de la televisió. Va trucar a la porta i va anunciar-se.
—Hola, senyora Amàlia, soc en Gerard, el del Condis. Sembla que no li senten bé aquests freds de la tardor, oi?
La mare va posar cara de no saber de què li parlava. Actuava de manera afectada, com si la situació fos normal. Això encara ho feia més artificiosament esperpèntic.
—Una pregunta Gerard, has portat el meu xampú? Aquest matí me n’he adonat que s’està acabant.
El noi se sentia com si fos casa seva, o això semblava.
—Hi ha de tot, com sempre. Ja sap que el senyor Amadeu acostuma, més aviat, a posar coses de més que de menys.
Jo em sentia com en una obra de teatre, però com a públic.
—He de marxar, senyora Amàlia, que avui tinc molts encàrrecs encara per portar.
A la porta del carrer el noi es va acomiadar.
—Espero que es millori la seva mare. Sembla que té una mala salut de ferro.
Amb aquest original comiat l’actor va desaparèixer de l’escenari i l’obra es va acabar. Hauria aplaudit però vaig sentir una sensació de buidor i de pèrdua que no experimentava des del dia que em van acomiadar de la feina.
Vaig anar a seure al costat de la mare. No em va fer gens de cas. Tenia la mirada perduda en l’horitzó de la televisió.
—Mare, per què t’has inventat que soc arquitecte?

Comentarios

Publicar un comentario

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar