Per cada cosa que es guanya, se'n perd una altra (MG)

Maria Guilera (Foto: Lee Davidson)

Els avis dormien a l’habitació més gran de la casa, tot i que no era la millor. Només tenia la llum miserable que entrava per la finestra del celobert i que solia estar tancada per no empudegar l’ambient amb la barreja d’oli fregit i les fórmules màgiques de l’herbolari dels baixos.
Quan els avis van morir, primer l’un i després l’altra, la meva padrina es va endur la calaixera i l’armari mirall, però va deixar el llit, que no era exactament de la mida d’un de matrimoni, sinó de sis pams, o com deia la meva mare, “de cuerpo y medio”, una expressió que a mi em sonava estranya perquè m’imaginava tal qual un cos sencer i un altre tallat de dalt a baix per la meitat i la imatge em feia molta angúnia.
La meva germana i jo vam dormir uns quants anys juntes en aquell llit. El matalàs era de llana i feia un sot al mig dins el qual quèiem quan estàvem adormides. Això no ens molestava a l’hivern, però a l’estiu recordo que fins i tot treia una cama fora del llit i m’agafava a la vora del matalàs per evitar el descens al sot i trobar-hi l’escalfor del cos de la meva germana petita, que malgrat ser-ho, era tan alta com jo i més corpulenta.
Ella i jo, abans d’adormir-nos, havíem jugat a moltes coses. A fer-nos pessigolles, a caragolar braços i cames i entortolligar-nos amb tota mena de contorsions, a mirar-nos fixament sense que se’ns escapés el riure… i també a jocs més truculents, com el de “Molokai”, el nom d’una illa de leprosos als quals cuidava "el Padre Damián” i sobre la qual vèiem cada Setmana Santa una pel·lícula al col·legi de les monges. Gràcies a la peli havíem après que la lepra tenia un símptoma inicial, la pèrdua de sensibilitat a les extremitats. A la terrible escena en la qual un nen ajudant del "Padre Damián" li abocava una gerra d’aigua bullint a la palangana per rentar-li  els peus i el missioner es quedava tan ample.
Quan de vegades la meva germana em tocava la cama per tal que m’apartés ­–era un dels nostres codis nocturns­– jo feia veure que no me n’adonava. Ella insistia:
–Va, aparta’t.
I jo li deia amb veu fingidament endormiscada:
–Per què no em toques el peu com sempre?
–Però si ja te l’he tocat! –contestava.
Jo llavors feia veure que m’espantava, que no havia sentit res i això només podia significar una cosa: tenia la lepra.
Pobra nena, per moltes vegades que la sotmetés al mateix joc cruel, ella mai no acabava de saber si aquell cop era de debò.
També hi havia nits de secrets, de confidències infantils i de pors compartides quan els pares marxaven a casa dels veïns a veure Perry Mason o les Galas del Sábado i ens quedàvem soles. Llavors era freqüent sentir passes d’un lladre pel passadís, grunys d’un gos rabiós o corredisses de rates que pujaven per les parets del celobert.
Un dia els pares van decidir comprar un moble per a la nostra habitació. El senyor de la botiga va posar-se a dibuixar davant nostre fent línies a tota velocitat amb un llapis i un regle llarg i transparent. Després, fiu, fiuuu, vinga fer divisions:
–Anirà de paret a paret. Aquí al mig, un armari per penjar la roba amb dues baldes a dalt i tres calaixos a sota. I separats, a banda i banda els dos llits, que de dia s’alçaran per fer guanyar espai a l’habitació.
Vam guanyar l’espai i vam perdre la fantasia.

Comentarios

  1. Tot canvi dràstic a la vida -per als infants ho era- comporta un abans i un després. Potser simplement que l'hora de la fantasia ja havia donat pas a altres tesitures. El que és indubtable fora que les germanes van dormir molt més cómodament.

    ResponderEliminar
  2. Jo en tenia un d'igual i li deien de "sis pams", que deu ser la mida que feia, metre vint. Això seria en català pragmàtic. També era un llit d' "arpa" (ens l'havien donat, segur), que vol dir que, per la part dels peus, el somier es caragolava, amb una maneta, quan perdia la tibantor. No hi havia pensat mai, però això devia ser un perill. Ja se sap que mai no es pot tibar massa...

    Això de dormir compartint llit, o habitació, de petit, sempre he pensat que deu ser una font de traumes. A part de les qüestions més òbvies, es poden generar traumes importants. Una meva ex, dormia amb dues germanes més, en una mena d'avantsala a la porta de l'habitació dels seus pares. Ella era la gran. Quan jo la vaig conèixer -i ja per sempre- havia de dormir amb taps de cera -molts-, a les orelles, i els sospirs i esbufecs li molestaven especialment. Jo sempre ho vaig relacionar amb què havia sentit coses que no hagués hagut de sentir...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Entre divertit i tendre.Una evocació genial....Com dius molt bé, es guanya mentre es perd...
      Tenir germans..,compartir amb ells anys i vivències....Poder riure quan el cor està trist..
      Un pòsit dolç amarg que per sempre més romandrà dins nostre, serà part nostra per sempre més..Felicitats, Mariona..Cada dia gaudeixo més llegint-te..Endavant..SEMPRE!!!

      Eliminar
  3. Com no recordar aquella habitació i el llit que en aquell temps veia enorme, amb un matalàs que es devia refer cada any al terrat.
    Allà ens vam refugiar, cridant com a boges, de l'atac d'un gall ferotge que ens volia atacar i possiblement violar! Va fugir, el malvat covard, emprenent la volada pel balcó obert, però va ser finalment reduït després d'haver posar tot el carrer Tordera en perill i retornat a la gàbia fins el dia de la seva justa execució.
    Glòria Adell

    ResponderEliminar
  4. No és un relat a l'alçada dels que ens tens acostumats.
    Eugeni

    ResponderEliminar
  5. Quants records a dins d'aquest relat! Magnífic.
    M. Gloria Oter

    ResponderEliminar
  6. Quina sort tinc de poder visualitzar exactament moltes de les imatges que descrius i de conèixer algunes de les històries! Quina tendresa...

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar