Sopar de compromís (MG)

Maria Guilera (Foto: Monica Ekiert Jezusek) 
La meva dona i jo som de poc parlar. Fa tants anys que estem junts que potser ja no cal; jo li sé els pensaments i ella endevina els meus abans que jo els tingui.
La nostra ha estat una vida sense ensurts, tot el que ens ha anat passant era previsible. Després de casar-nos van arribar els fills, tres, un cada dos anys, i van anar creixent mentre jo treballava a la fusteria i ella ajudava sa mare, que era modista. El gran es va casar i de seguida van venir els néts. La mitjana va seguir el mateix camí i també va tenir un parell de criatures. Ens veiem sovint, tot i que viuen afora. La petita ha tingut amics, que diu ella, però nosaltres mai n’hem conegut cap. Ens explica alguna història dels seus viatges, li agrada bellugar-se i se’n va lluny, a llocs que jo busco al mapamundi i em semblen a l’altra punta de món. Per això tant sa mare com jo ens estimem més que ho faci acompanyada, que no vagi sola. Tant se val que sigui amb algun amic, això ara ja no espanta ningú.
Ens vam jubilar alhora fa un parell d’anys i no ens va costar passar totes les hores del dia junts. La meva dona és més sociable que jo i em va convèncer per anar a caminar amb altra gent un parell de cops per setmana. També l’acompanyo al mercat i això em distreu força. Tot el que fem és, com deia, previsible. 
Ahir al vespre vam tenir una conversa llarga. La filla petita ens va dir, així de cop i volta, que portaria un noi a sopar.
–Vull que el conegueu perquè és molt possible que me’n vagi a viure amb ell. No és segur –va dir– però gairebé. 
Ens vam asseure al balcó per decidir què li faríem per sopar. Nosaltres som d’amanida i peix a l’estiu i de sopes i peix a l’hivern. És un costum i no ens compliquem la vida. Però aquest noi que potser serà el nostre gendre, o potser no, és argentí.
–Als argentins –li vaig dir a la dona– el peix no els agrada. Hem de fer carn.
Vam estar d’acord que havia de ser de primera qualitat. 
–Així i tot –va contestar-me–, no serà com la d’ells. Ja ho saps, que és la millor del món.
Ho havíem vist en un reportatge del programa
Cuines Viatgeres que fan a la televisió i no en va quedar cap dubte. Allà tot ho celebren amb asados i es veu que es llepen els dits.
Vam concloure que era millor no intentar fer la competència a la carn argentina. Estàvem en un carreró sense sortida. No li podíem pas donar truita de patata, el xicot havia de notar que el convidàvem amb afecte i tampoc podíem fer quedar malament la nena.
–No res de conill de bosc ni perdiu escalivada. Per a un sopar fa de mal digerir -vaig rumiar en veu alta.
–Si fóssim a l’hivern faria escudella i carn d’olla, que em surt molt bona, ja ho saps, però amb aquesta calor…
Les temperatures no baixaven malgrat que érem als inicis de la tardor i encara sentíem el piular de les orenetes de sota la teulada, que deixaven el viatge per a més endavant.
–A veure -se’m va ocórrer-, si el volem tractar com si fos de casa, per què no fas un pa amb tomàquet?
Avui hem parat taula entre tots dos. Hem fet cas a la nena i no hi ha estovalles blanques ni tampoc la cristalleria. Al mig, una fusta amb bull blanc i negre. El pernil l’hem posat en una safata a banda, el millor que he trobat a la xarcuteria. De l’armari de dalt de la cuina he baixat un estri que mai no hem arribat a estrenar, és un pal de fusta amb una mena de branquetes clavat en un suro. Hi diu “Record de Camprodon” i hi hem penjat el fuet i la llangonissa. El pa el sucarem just abans de sopar, que no s’assequi, i l’amaniré amb oli. 
–Amb el de Siurana, sobretot. No t’equivoquis.
Són quarts de nou i sembla que tot està a punt.
–Ara només faltaria –diu la dona amb cara d’espantada– que aquest xicot fos d’això, com en diuen… vegano. 
M’ha ben fotut.

Comentarios

  1. Me ha gustado mucho, María. Como siempre, bordas las historias costumbristas.

    ResponderEliminar
  2. ¡Real como la vida misma! Siempre me asombra como consigues relatar historias tan cotidianas, que todos hemos vivido, haciendo que nos demos cuenta de ellas y las percibamos de forma diferente, viendo otros matices.
    No dejes de escribir.

    El Trasgu

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El trobo divertidíssim...Mordaç..genial...He rigut molt. Una gran riquesa de llenguatge i girs
      col·loquials....Ingeniós..molt!...! Real..com la vida mateixa...Cada dia m'agrada més i em diverteix més el que escrius..BRAVO!!..És pur teatre i tu.....de protagonista..FELICITATS!!!!

      Eliminar
  3. Un final de comedia, obert a tot el que pugui passar...
    Sempre ens portes a continuar imaginant!
    Felicitats👏👏👏😚

    Nurya

    ResponderEliminar
  4. Una lupa que amplía la vida, la atraviesa y enriquece. Me ha encantado. La sobriedad en la relación del matrimonio, ese silencio que se ve y se palpa. Se oye. Y la novedad en sus vidas, con la visita del amigo de su hija. El humor presente. Me lo pasé muy bien leyéndolo. Bravo María.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar