Entradas

Mostrando entradas de octubre, 2018

Setembre (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Ilan Ben Yehuda)
La platja al setembre ja no és veritable platja, ni que faci sol. T’exposes nu d’una manera desafiant: crema si pots, penses reptant-lo. Desitjaries notar el pes dels raigs solars sobre la pell i com aquests fan pujar la temperatura. Però el sol és com un forn de gas quan s’està a punt d’acabar la bombona. Passa l’estona i allò no s’escalfa. Mires el disc solar directament i ja no són necessàries les ulleres fosques per filtrar els raigs ultraviolats. Just al costat ha arribat una parella jove. D’aquests que no necessiten encara tenir fills, però ja fa temps que van estrenar l’amor. Tenen els cossos tatuats, com la majoria de persones de la seva generació. Exhibir el cos i els tatuatges o els tatuatges i el cos. Formen un binomi inseparable. Com serà el cos quan el tatuatge sigui vell i estigui desgastat? O a l'inrevés.
He decidit capbussar-me. El que més m’agrada de la platja és el mar. La sorra és el complement inevitable, no necessari. Nota…

Llevar la contraria (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Alec Soth) Aunque ya había amanecido, no se podía entrar aún a desayunar. La habitacion del motel había resultado más cómoda de lo esperado. En el maletero, dentro de una bolsa, encontró una manzana que habían comprado por la mañana en un colmado, en el pueblo de las casas de madera. Era una manzana pequeña, roja, demasiado dulce para su gusto.  Se desperezó y acomodó la espalda en una columna, cerca de la entrada del comedor, y desde allí dirigió la mirada a su habitación. Sobre el dintel, en un triste letrero de chapa podía leerse en letras negras el número 103. Arriba, en el pasillo del primer piso -un pasillo exterior de rejilla metálica-, en pijama y zapatillas de pana abiertas por detrás, un japonés fumaba tranquilamente. Parecía estar mirando al cielo. Qué lástima haberse dejado la cámara en la habitación. Esas escenas aparentemente banales que nacían de los ratos muertos, poder atraparlas sin haberles prestado demasiada atencion, constituía uno de los pequ…

Conversa (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Phillip Toledano)
A la 322, just al davant del taulell de les infermeres, el seu germà li diu que el pare sembla força tranquil. “A veure si aquesta nit et deixa descansar. No et faci res demanar ajuda, són molt agradables, aquesta gent”. Li fa un petó distret sense gairebé mirar-la als ulls. Potser se sent malament per dedicar només una horeta al pare i deixar que ella es carregui la feina. La Tere s’apropa al suero com si fos una experta en controlar la gota que cau, arregla el llençol arrugat i s’asseu a la cadira del costat. El pare té els ulls oberts, però no mira enlloc. Ella sí que l’observa amb atenció. Qui li hauria dit mai que podria mirar-se’l tan seguit i tant de prop sense que li fes por. Fins i tot li toca les mans, li passa una gasa mullada pels  llavis ressecs, li pentina els quatre cabells que li cauen damunt el front com quan era jove. Ara l’home s’ho deixa fer tot, tan mala bèstia que havia estat sempre, emprenyat per no se sabia què. Des que l’han i…