Entradas

Mostrando entradas de mayo, 2018

L'arròs amb conill (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Kurt Hutton)
L’oncle Josep sempre havia tingut fama de tenir mal caràcter. Els diumenges que venia a casa, on inevitablement hi havia arròs amb conill per dinar, la seva germana, és a dir la meva mare, li preguntava: ―Què et sembla Jepet aquest arròs? Ell, encara que hagués devorat dos plats, podia respondre: ―Que tot i que no s’ha cremat està eixut. Probablement era el millor àpat que feia a la setmana, però era incapaç de dir que l’arròs de la meva mare el feia feliç. L’oncle, tota la vida, va treballar de xofer. Durant el servei militar s’havia tret el carnet per conduir camions i grans vehicles i, des d’aleshores, sempre s’havia passat les jornades laborals davant d’un volant. Per a mi, mai va ser un misteri entendre perquè s’havia quedat solter. Pensava que era la seva condició natural, la lògica conseqüència de la seva manera de ser. Més endavant, quan vaig créixer, la mare em va explicar algunes coses. ―La Teresa era una dona molt dolça i fràgil. Havia d’anar ll…

Error (MG)

Imagen
Maria Guilera
Camí de l’institut, mirava de reüll la imatge cruelment reflectida als miralls dels aparadors. El seu perfil distorsionat per la motxilla, com un horrible gep culpable del caminar desmanegat. El balanceig dels braços, que intentava en va acompassar a les passes llargues, li recordava el d’un simi vell. –Posa’t dreta, li deia la mare. Tan maca que ets i sembla que te n’amaguis. Tot i ser de la mida de dues tassetes de cafè, s’avergonia dels pits que li creixien, els sentia com a excrecències alienes al seu cos i mirava d’amagar-los sota jerseis gruixuts i samarretes amples. A classe, s’asseia al costat de la finestra que donava al carrer i es distreia mirant a fora. Abans de començar, mentre esperaven el professor, els altres feien conversa. Se sabia fora de lloc però no volia fer-se preguntes. Hi havia un camí ple d’esbarzers i males herbes que veia sovint quan aclucava els ulls, i l’espantava la idea d’endinsar-s’hi. S’estimava més mirar finestra enllà, imaginar-se entremi…

El limpiador de semáforos (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Pete Turner)
Cuando sonó el teléfono, Alicia estaba pintándose las uñas. Les dijo a las niñas que miraran quién era. ‘Pone Susana, mamá’, dijo la pequeña mostrando la pantalla del móvil. Ella hizo un gesto de rechazo con la cabeza. Susana volvió a llamar al día siguiente. Esta vez la pilló en el comedor del hospital, a punto de empezar con el postre. Había sido una mañana difícil. La llamada aún se oyó varias veces antes de que Alicia se decidiera a cortar la comunicación. Esa misma tarde, cuando subía las escaleras de casa, finalmente descolgó. -Perdona, sé que vas liada -dijo Susana-. He insistido varias veces porque estoy llamando a todo el mundo para avisar. Me he separado. Así de repente, chica. Ya hablaremos, de momento solo quería que lo supieras. Alicia había coincidido con Susana en su primer trabajo como enfermera, en el ambulatorio de Santa Coloma. La había ayudado bastante a situarse y había aprendido unas cuantas cosas de ella, que le llevaba algunos a…