Entradas

Mostrando entradas de enero, 2018

Herència (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Anuchit Sundarakiti)
―Si us plau, faci el favor d’acompanyar-me!  ―li ordenà el dependent de la llibreria a l’home de la gorra grisa. Aquest va fer cara de sorprès. ―Jo? Per què? ―va dir deixant el llibre que tenia a les mans sobre la pila que hi havia a la taula―. Que passa alguna cosa? El treballador de la llibreria era un noi jove i prim amb unes ulleres d’estudiant universitari. Gesticulava de manera seca i enèrgica. ―Vingui amb mi al despatx i li ho explicaré ―va dir el noi i es va posar darrera de l’home tot barrant-li el pas i ensenyant-li el camí cap al fons de la llibreria―. No posi les coses més difícils o hauré de cridar els de seguretat. L’home de la gorra grisa es va gratar el cap. Va alçar la gorra deixant veure una closca pelada com la d’un ou. ―Està equivocat. Jo no he fet res incorrecte. La llibreria estava composta de diverses sales de grandària desigual però totes amplies. Cada sala estava dedicada a un o dos temes: poesia, història i economia, teatre…

Primers divendres (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Bruno Jesus)
Havíem de sopar amb els sogres, com cada primer divendres de mes. En lloc de misses, deia ell, una taula ben parada, que d’hòsties ja n’he rebudes prou, a la vida.

Em tocava fer-ho a casa i havia sortit tard de la feina, tenia mal de cap i vaig discutir amb el Carles per una tonteria. –Saps què et dic? Que aquest ritual del primer divendres em té ben tipa. Els teus pares són un parell de jubilats amb una senyora que els endreça la casa. Però jo treballo de vuit del matí fins quarts de set, arribo feta un nyap i no en tinc cap ganes, de ficar-me a la cuina. Que ens convidin al restaurant, tio, que ells poden. En Carles no va dir res, però va fer aquella cara de màrtir que li conec tan bé. Vaig agafar el cistell i al sortir vaig fer un bon cop de porta.
Al mercat, gairebé totes les parades havien abaixat la persiana, era tard. No havia pensat en cap plat i el que veia no era gaire inspirador. Estava rabiosa i cansada, tant de bo pogués anar a ca la mare,…

Lo que sé del barro (o Amanecí en tus brazos) (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Michele Masullo)
Se llamaba L y vivía en la otra punta de la ciudad. Para llegar hasta su casa yo tenía que recorrer entera la línea marrón del metro y atravesar después un descampado. Un lugar lleno de peligros. Pasaba miedo, no lo voy a negar, pero qué me dicen de lo que esperaba al otro lado. L era una auténtica diosa de los suburbios.
Para alcanzar mi recompensa, no había manera de evitar aquella gran extensión de terreno. Unos animalillos escuálidos, de mediana altura, correteaban nerviosos por entre los matojos mientras yo avanzaba a buen paso tratando de pasar desapercibido. De vez en cuando se detenían y clavaban en mí una mirada intimidatoria que me helaba la sangre.
Llegaba al límite de la zona urbanizada lleno de arañazos -y hasta algún mordisco-, con el corazón desbocado y los bolsillos vacíos. Tenían por costumbre aquellas bestezuelas -después, es curioso, no he vuelto a verlas nunca, salvo en algún documental- meter las manos en los bolsillos de lo…