Entradas

Mostrando entradas de 2018

Rellanos (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Víctor Encinas) 
Rellano de escalera núm.1
Sentado en el suelo, la espalda recostada contra la puerta cerrada, mi hermano Pablo hace aparatosas muecas mientras esperamos a que llegue mamá. Siempre nos partimos de risa. Me siento enfrente de él -el suelo está frío- y jugamos a imitar alternativamente el sonido de una pelota de tenis que cruza de uno a otro lado de una imaginaria pista. Bjorn Borg contra John McEnroe. Deuce. En el piso de arriba, El vals de las mariposas suena una y otra vez interpretado por Danny Daniel y Donna Hightower. El vecino subnormal del 4º 2ª -así se decía entonces- canta al compás del tocadiscos con toda su alma. Un alma alegre, desinhibida y bondadosa. Paseando en tu jardín, mil maripooosas, comenzaron a decir, cosas hermooooosas... En la planta baja, el matrimonio de testigos de Jehová hurga en la cerradura de su misteriosa cueva antes de dar un portazo. Los tacones de mamá resuenan en las baldosas del portal y ascienden hacia nosotro…

Per cada cosa que es guanya, se'n perd una altra (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Lee Davidson)

Si es plau, pots obrir la porta? (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Ian Howorth)

El centro del mundo (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Magdalena Berny) 
Él nos ha traído a ver la piedra. Dice que la piedra es el centro del mundo y que ha vuelto a casa solo para traernos aquí. -¿Como la descubriste, papá? -pregunta Alfredo. Papá -qué raro, llamarlo así- no responde a las preguntas. Es un hombre callado, por lo que se ve. ¿Dónde estaba, todos estos años? ¿Qué pasó? ¿Por qué ha vuelto, en realidad? Yo no creo que exista el centro del mundo, y menos aquí. -¿Por qué no ha venido mamá? -pregunta Alfredo-. Le hubiera gustado mucho este sitio. Es bonito, el paisaje. La tierra es rojiza y el cielo, muy azul. La vista se pierde a lo lejos y todo está en silencio. Hay piedras por todas partes. ¿Por que tendría que ser esta y no aquella, o la otra?  Si giro un poco la cabeza, un rayo de sol apunta justamente a la que él dice.  Si yo fuera Alfredo creería que el sol señala el centro del mundo. Que papá ha vuelto, y que se ha hecho esperar porque tenía que descubrirnos este tesoro. Que ahora todo será mejor. Yo miro…

Sopar de compromís (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Monica Ekiert Jezusek) 
La meva dona i jo som de poc parlar. Fa tants anys que estem junts que potser ja no cal; jo li sé els pensaments i ella endevina els meus abans que jo els tingui. La nostra ha estat una vida sense ensurts, tot el que ens ha anat passant era previsible. Després de casar-nos van arribar els fills, tres, un cada dos anys, i van anar creixent mentre jo treballava a la fusteria i ella ajudava sa mare, que era modista. El gran es va casar i de seguida van venir els néts. La mitjana va seguir el mateix camí i també va tenir un parell de criatures. Ens veiem sovint, tot i que viuen afora. La petita ha tingut amics, que diu ella, però nosaltres mai n’hem conegut cap. Ens explica alguna història dels seus viatges, li agrada bellugar-se i se’n va lluny, a llocs que jo busco al mapamundi i em semblen a l’altra punta de món. Per això tant sa mare com jo ens estimem més que ho faci acompanyada, que no vagi sola. Tant se val que sigui amb algun amic, això a…

Setembre (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Ilan Ben Yehuda)
La platja al setembre ja no és veritable platja, ni que faci sol. T’exposes nu d’una manera desafiant: crema si pots, penses reptant-lo. Desitjaries notar el pes dels raigs solars sobre la pell i com aquests fan pujar la temperatura. Però el sol és com un forn de gas quan s’està a punt d’acabar la bombona. Passa l’estona i allò no s’escalfa. Mires el disc solar directament i ja no són necessàries les ulleres fosques per filtrar els raigs ultraviolats. Just al costat ha arribat una parella jove. D’aquests que no necessiten encara tenir fills, però ja fa temps que van estrenar l’amor. Tenen els cossos tatuats, com la majoria de persones de la seva generació. Exhibir el cos i els tatuatges o els tatuatges i el cos. Formen un binomi inseparable. Com serà el cos quan el tatuatge sigui vell i estigui desgastat? O a l'inrevés.
He decidit capbussar-me. El que més m’agrada de la platja és el mar. La sorra és el complement inevitable, no necessari. Nota…

Llevar la contraria (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Alec Soth) Aunque ya había amanecido, no se podía entrar aún a desayunar. La habitacion del motel había resultado más cómoda de lo esperado. En el maletero, dentro de una bolsa, encontró una manzana que habían comprado por la mañana en un colmado, en el pueblo de las casas de madera. Era una manzana pequeña, roja, demasiado dulce para su gusto.  Se desperezó y acomodó la espalda en una columna, cerca de la entrada del comedor, y desde allí dirigió la mirada a su habitación. Sobre el dintel, en un triste letrero de chapa podía leerse en letras negras el número 103. Arriba, en el pasillo del primer piso -un pasillo exterior de rejilla metálica-, en pijama y zapatillas de pana abiertas por detrás, un japonés fumaba tranquilamente. Parecía estar mirando al cielo. Qué lástima haberse dejado la cámara en la habitación. Esas escenas aparentemente banales que nacían de los ratos muertos, poder atraparlas sin haberles prestado demasiada atencion, constituía uno de los pequ…

Conversa (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Phillip Toledano)
A la 322, just al davant del taulell de les infermeres, el seu germà li diu que el pare sembla força tranquil. “A veure si aquesta nit et deixa descansar. No et faci res demanar ajuda, són molt agradables, aquesta gent”. Li fa un petó distret sense gairebé mirar-la als ulls. Potser se sent malament per dedicar només una horeta al pare i deixar que ella es carregui la feina. La Tere s’apropa al suero com si fos una experta en controlar la gota que cau, arregla el llençol arrugat i s’asseu a la cadira del costat. El pare té els ulls oberts, però no mira enlloc. Ella sí que l’observa amb atenció. Qui li hauria dit mai que podria mirar-se’l tan seguit i tant de prop sense que li fes por. Fins i tot li toca les mans, li passa una gasa mullada pels  llavis ressecs, li pentina els quatre cabells que li cauen damunt el front com quan era jove. Ara l’home s’ho deixa fer tot, tan mala bèstia que havia estat sempre, emprenyat per no se sabia què. Des que l’han i…

De què el vol? (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Hakan Yasar)
—Què serà? El cambrer es desesperava davant del client. La llarga barra era plena de persones impacients a l’hora d’esmorzar. La meitat de la barra estava ocupada per un expositor semicircular que contenia entrepans apilats segons el contingut i la mesura. Tots eren de pa cruixent acabat de sortir del forn. També hi havia una part on s’acumulaven els brioixos farcits, els croissants i ensaïmades llustrades amb pols de sucre. —Quins entrepans teniu? —va preguntar el senyor després de mirar amb deteniment el contingut de l’expositor i tota la resta de la barra. —Calents? El cambrer tenia preparada a la seva banda de la barra una llarga filera de platets blancs, tots ells amb una cullereta i un sobre de sucre amb el nom del bar: Oasi, escrit en lletres sinuoses com si fos fum de color verd. A la màquina de fer cafè que tenia al seu darrere hi havia dues tasses de cafè amb llet que compartien doll i un cafè sol en un altre doll. El cambrer, impacient, es va …

Agulles d'estendre (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Martine Franck)
―Jo crec que no tenim edat per fer això! En Jaume estava assegut a terra. La seva incipient panxa l’incomodava per estar-hi i havia de sostenir-se amb les dues mans recolzant-les a l’esquena. Una cassola amb aigua començava a bullir sobre un fogonet de gas. Va esparracar amb les dents el plàstic d’un paquet d’espaguetis per abocar-los a dins l’olla però l’embolcall va cedir i alguns es van escampar sobre la sorra.  ―La mare que la va parir! Un cap va emergir de dins d’una tenda de campanya. A l’interior es veien arrenglerades dues màrfegues i a sobre d’elles uns sacs de dormir. Tot estava ben endreçat. D’algun lloc del sostre de la tenda penjava una lot oscil·lant que escampava la llum per l’estret receptacle. ―Com va la pasta, senyor peperoni? L’Agnès era una noia amb el cabell curt però que contribuïa a mostrar el seu aspecte femení. Era set anys més jove que en Jaume i es notava en l’agilitat felina que desplegava per desplaçar-se per terra. ―Avui me…