jueves, 27 de julio de 2017

L'home senzill (MG)


Maria Guilera (Foto: Vivian Maier)


Al meu marit les coses li havien anat malament des de ben jove. Als tretze anys va haver de deixar l’escola, tan espavilat com es veu que era, per ajudar la mare vídua i els germans petits. Va entrar a treballar a un taller d’arts gràfiques i pocs anys després es va tallar dos dits de la mà esquerra amb una ciselladora. Amb aquella desgràcia ja no podia fer bé la feina i el van acomiadar.
La primera dona que va tenir el va deixar per un guàrdia civil poc temps després de casar-se i el fet el va convertir en la riota del barri; els nois, quan es creuaven amb ell pel carrer, feien un gest damunt el cap com si dibuixessin un tricorni. Humiliat, va haver  de marxar del poble i buscar feina en un altre lloc.
Jo el vaig conèixer en entrar  a treballar a Fills d’Eudald Figuerola. Ell estava al magatzem i de seguida em va agradar el seu aspecte senzill, net, tan diferent dels altres. La seva samarreta no li cenyia el cos ni s’arremangava les mànigues per mostrar les espatlles.
Coincidíem cada vespre a l’andana del metro i vaig ser jo qui primer li va dirigir la paraula. Uns dies després  ja m’acompanyava a casa. També vaig ser jo qui va dir com m’agradaven aquelles passejades i que per a mi eren la millor estona del dia. Vam ser nòvios un any i ens vam casar quan li vaig dir que estava embarassada. Després va resultar una falsa alarma, però ja no ens vam fer enrere, tots dos ho volíem. Fins i tot la meva mare va estar contenta, és clar que no del tot, va dir-me que amb els ulls que jo tenia i la pell tan blanca i fina, hauria pogut picar més alt, però que ja es veia que en Josep era un bon noi i ara ja es podia morir tranquil·la perquè em deixava en mans d’un home honest.
En Baluerna, l’encarregat del magatzem, li tenia jurada, ves a saber per què. Sempre trobava un motiu per esbroncar-lo, cada dos per tres el feia quedar quan acabava la jornada per acabar feines que no corrien cap pressa i es negava a parlar amb el gestor per apujar-li el sou tal i com feia amb d’altres que tenien menys mèrits. Era un mala bèstia que un dia, sense més ni més em va dir, no sé com una dona com tu s’ha pogut casar amb aquest infeliç. I em va agafar el braç per apropar-me a ell, però jo me’l vaig treure de sobre i me’l vaig mirar amb cara de fàstic. Em va deixar estar i mentre marxava, sense que jo li veiés la cara em va dir, tu mateixa, imbècil.
De tot això no en vaig dir res al meu home, però se’n va assabentar perquè una companya tafanera ho havia vist i sentit i ho va anar dient a tothom fins que li va arribar.


El meu marit i jo no érem de parlar massa, però ens teníem molta confiança. Ell em va dir que ja en tenia prou, que no volia passar tota la vida sent un desgraciat. Un moment o altre havien de canviar les tornes i si el destí no s’hi afanyava, ja l’ajudaria ell.


Dues setmanes més tard, la màquina que pujava les capses del sòtan fins al pis de dalt, una mena de grua que els fills d’Eudald Figuerola havien comprat a la fira de Frankfurt feia només un any, va caure damunt l’encarregat del magatzem. No el va matar, però pel cas com si ho hagués fet. Des de l’accident, en Baluerna no sembla ell. Té sempre la boca oberta i babeja, aquells ullets maliciosos ara estan esbatanats però no miren enlloc i camina fent tentines com un nen petit. La seva dona, diuen que ha cobrat una bona indemnització. Això sí, els de la companyia d’assegurances van passar mesos investigant tothom. Fins i tot a mi, amb molt poca delicadesa, van preguntar-me si el meu marit havia manifestat animadversió cap a l’encarregat i també si en Baluerna, tal i com havien manifestat d’altres treballadors, havia estat injust i maltractador amb ell fins a tal punt d’ocasionar-li desitjos de venjança. Molt comprensibles, van afegir.
No, i ara, vaig respondre’ls. El meu marit és un bon home, potser fins i tot una mica infeliç. I mai no s’ha queixat de res ni s’ha enemistat amb ningú.
Està content amb la feina? Ja ho crec, els vaig dir. Som un matrimoni feliç, no volem més del que tenim. Ell, el meu home, sempre ho diu, val més menjar poc i pair bé. No capficar-se, sap. La vida, segons en Josep,  acaba donant a cadascú el que es mereix.


5 comentarios:

  1. El temps potser si que acaba donant a cadascú el que es mereix, però ha trigat molt i ella l’ha acompanyat en quasi totes les calamitats: deixar els estudis, accident laboral, infidelitat de l’esposa, burles del companys, fill fallit en l’embaràs, mobbing d’en Baluerna a ell i empaitada i menyspreu a ella, i finalment assetjament per part de l’assegurança. Deu n’hi do !

    ResponderEliminar
  2. Paso a paso, letra a letra, nos introduces en una ficción tan creíble como un manzano, como el sol. Y lo que asoma es la trama de la vida, amarga muchas veces. La psicología entreverada en el relato con los hechos. La venganza. O bien en un gesto tremendo surgido del lado oscuro del hombre sencillo. O de la propia vida que, a veces, cuando quiere, equilibra. Muy bueno María.

    ResponderEliminar
  3. Dan ganas de aplaudir cuando Baluerna queda hecho un guiñapo.
    Se acabó el maltratador por fin!

    Muy bueno Maria

    Nurya

    ResponderEliminar
  4. Real....l'enveja i la insatisfacció com a elements per frenar el benestar dels demés...i desitjar l'infortuni..del company....Un relat descrit magistralment amb precissió fílmica...Genial..amb gran domini lèxit. Mostra una gran habilitat descriptiva........Endavant..Mariona...ENDAVANT SEMPRE

    ResponderEliminar
  5. Olé! Moltes gràcies, Mariona, per descriure magistralment la mala hòstia de la bona gent!

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar