jueves, 8 de junio de 2017

Prohibit passat (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Diogo & Diamantino Jesús

Quan ens vam conèixer vam renunciar a saber res de la nostra vida anterior. Estava clar que, per a cap dels dos, la nostra relació no era la primera. Ella tenia trenta-nou anys, jo quaranta-tres. Ella un fill, jo dues filles. Malgrat que cadascú estava atrapat en la seva pròpia teranyina, tots dos ens havíem trobat just en el moment en què volíem trencar amb el nostre passat.
Ens vam lliurar l’un a l’altre amb l’ànsia d’un explorador del segle XIX. Vaig cartografiar tot el seu cos per adonar-me que cada cop que traçava un nou mapa d’un racó ja conegut del seu cos, aquest esdevenia diferent. El present era tan inabastable que no necessitàvem conjugar altres temps. I, donat que interpretava tota la meva vida anterior com una monumental equivocació sense cap possible solució em vaig prohibir a mi mateix relatar res del passat. A ella li devia passar alguna cosa semblant perquè de seguida vam estar d’acord.
Fèiem l’amor a les tardes amb una entrega cega. No necessitàvem els ulls per conèixer-nos malgrat la claror que ens rodejava. Acabàvem estirats, extasiats, suats, anestesiats com si no reconegués el meu propi cos. Després, mentre  la tarda queia deixant entrar la llum ataronjada pel finestral de l’habitació, parlàvem.
Podíem expressar els nostres sentiments, el nostre estat d’ànim, fins i tot proposàvem algun projecte, però si no érem capaços de callar i parlàvem del nostre passat, la condició era que havia de ser totalment inventat.
Vivíem l’eternitat del present. Aquest era imprevisible perquè no es deixava planificar. A vegades ella, altres cops jo, no ens podíem presentar a la nostra cita i no estàvem obligats a donar cap explicació creïble. S’ha escapat un lleó del parc i l’he d’anar a buscar, m’havia arribat a dir com explicació. Com ella sabia que jo sabia que ella era biòloga inventava històries de veterinaris.
Jo no sabia que es podia ser tan feliç. Mai havia imaginat que la ignorància oferís una protecció tan confortable. Tanmateix, parlàvem molt. Si bé no totes les converses estan guardades al meu record, sí la majoria. Eren xerrades que fèiem nus, estirats sobre el llit, lluny del món mancat de consistència que constituïa la vida fora d’aquella cambra, fora d’aquelles tardes.
Parlàvem de llibres, de pel·lícules, de sensacions, d’opinions. Tot el que dèiem era apassionadament autèntic però alhora serè, una passió tranquil·la. A vegades les nostres visions coincidien i quan no ho feien era una sort perquè ella il·luminava alguna part del tema tractat que jo encara mai havia entès del tot.
No calia el passat, no feia falta un món abans de nosaltres. Els dos ens bastàvem per delectar-nos l’un a l’altre.
Altres cops fabulàvem sobre experiències viscudes. Es notava que tot era inventat. Sabíem el mínim per poder compartir  la vida que havíem triat.
Era comprensible que algunes setmanes no tinguéssim cap trobada. A vegades, els nostres horaris no eren compatibles. Això provocava una passió renovada en la propera cita.
Però el que ha resultat més estrany és que els darrers dos mesos ens hem trobat tres cops i ella no sembla la mateixa. El pou de la nostra felicitat s’ha assecat, he conjecturat. Jo que el preveia inesgotable.
Costa d’explicar. No és que estigui malament, és que res és del tot igual. És una qüestió d’atenció, com si el present s’hagués aprimat i s’hagués tornat fràgil. Les meves carícies acaronen un cos que batega d’una altra manera. Els seus ulls tenen una lluentor diferent, més profunda.
Deu ser per això que la seva afirmació ha caigut com un meteorit provinent dels confins més llunyans de la galàxia.
—Tindrem un fill!

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar