jueves, 11 de mayo de 2017

Profanadors (VH)



Vicenç del Hoyo (Foto: Luis Beltrán)

No sé què em va impulsar a obrir el calaix. Impossible recordar una raó perquè tirés del mànec del calaix. De seguida vaig adonar-me que ja no el podria tancar i que la nostàlgia m’esguerraria la tarda. El primer que vaig veure va ser el document de l’Ajuntament que certificava que jo era propietari d’un nínxol. Era a Montjuic i era el del pare. No havia tornat a veure aquesta certificació des de l'enterrament, ara fa catorze anys. Suposo que l’havia amagat al calaix i no n'havia volgut saber res més. Quin mal record! És probablement l’esdeveniment que ha fet que odiés profundament l’Ajuntament de Barcelona. I sé que és per sempre i que no hi haurà mai una reconciliació possible. Potser és irracional i no del tot comprensible però a mi em sembla que maltractar els morts i el record que en tenim els vius és d’una baixesa indescriptible, en especial si es fa des de la impunitat que atorga l’anonimat de les institucions. Al calaix també vaig trobar el rellotge del pare, un Duward antic d’esfera grogosa que tenia una corretja metàl·lica i elàstica que s’adaptava perfectament al canell i que jo tantes vegades havia vist a la tauleta de l’entrada, que era on el deixava només arribar a casa.


Si ell hagués estat viu, el conflicte no s’hauria acabat comprant un nou nínxol, que és el que vaig fer jo. Ell, com a mínim, al funcionari li hauria fet una cara nova quan s’hagués assabentat que el nínxol en què estaven enterrats els seus pares, l’Ajuntament l’havia expropiat sense informar-lo feia escassos anys. Jo crec que no hauria escoltat raons ni arguments. La sang li hauria pujat al cap a galop i sense pensar l’hauria agafat del coll i l’hauria convertit en un parrac que mai més hauria oblidat com és d’important establir la diferència entre el missatger i el missatge. Als seus pares, que jo mai vaig arribar a conèixer perquè havien mort temps abans que jo naixés, ell més que estimar-los els venerava amb una devoció religiosa. De ben segur que no hauria pogut contenir la ràbia al saber que havien agafat les humils restes de la seva mare i del seu pare i les havien llençat a una fossa comuna per impagament, impagament que s’havia produït perquè l’Ajuntament havia canviat la numeració del carrer on havia viscut des que havia arribat a Barcelona i, aleshores les cartes, com l’Ajuntament les enviava amb l’antiga numeració, ja no li arribaven a ell i, d’aquesta manera, va resultar que després d’estar pagant durant més de trenta anys els tributs, l’Ajuntament que no tenia cap interès a localitzar als contribuents, havia confiscat el nínxol i s’havia desfet del que hi havia dins com si fossin les restes d’uns molestos rosegadors.

Potser va ser una sort que ell ja s’hagués mort quan em vaig assabentar del que li havien fet a la seva mare i al seu pare. Jo només vaig poder mirar amb menyspreu profund al funcionari municipal de Sancho d’Àvila i vaig acceptar comprar un nou nínxol, el més a la vora d’on havien descansat durant tants anys els meus avis. El mateix, ja em van dir que ara era ocupat per uns nous inquilins, això sí, només per als propers cinquanta anys, perquè ara les condicions de propietat havien canviat, ja no seríem propietaris a perpetuïtat, com abans, sinó que com a màxim podíem posseir-lo durant mig segle, després retornava a l’Ajuntament i si la família el volia continuar tenint l’havia de tornar a comprar.


S’ha de ser rata i cuc per a dedicar-se a aquest ofici de robar-nos els nostres morts.


Vaig tancar el calaix. La caixa amb els seus records ja l’obriria un altre dia.

1 comentario:

  1. Un relato muy real y actual. Donde la preponderancia crematística prima sobre la sensibilidad humana y pone de manifiesto la rabia y la impotencia que produce la incompetencia de la Administración y sus esbirros.
    Ante DON DINERO no existen contrincantes. El respeto, el dolor ajeno, loa sentimientos, la empatía quedan relegados a meros conceptos filosóficos.
    Qué pena, tener que depender del sistema.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar