jueves, 4 de mayo de 2017

Balnearios de España (MG)

Maria Guilera (Foto: Philip-Lorca di Corcia)


No em digueu que vau callar per no ferir els meus sentiments, tota aquesta tonteria de la mentida pietosa me la passo per l’arc de triomf. Sou uns amics de merda, si és que encara us puc dir amics, i el que més ràbia em fa és haver estat tan bleda i no haver-me adonat de res. Segur que quan jo no hi era us compadieu de mi, la pobra Marieta no se’n refà, aquell tio l’ha deixada feta un nyap, hauriem d’engrescar-la… De qui va ser la idea, potser ni us en recordeu, l’un engresca l’altre i sense saber com es pren la decisió. De bona fe, és clar, només per mirar de fer-me sortir del pou.
A l’Andrés li agrades, em va dir la Mercè amb aquella cara d’espavilada. I jo, què dius, i ara.
Després vas ser tu, Ernest, tan seriós. Que sortiu, l’Andrés i tu?, vas preguntar en acabar l’assaig, mentre tornàvem a casa amb el metro. No, i ara, per què ho dius? I tu, ah perdona, m’havia semblat que..
A l’acte de comiat de l’Helena vau ser tres que m’asseguràveu que si no ho veia és que no tenia ulls a la cara. L’Andrés estava colat, em tirava els trastos, es notava tant, però tant.
Vaig començar a fixar-m’hi. Jo, que no tenia ganes de res, que encara somiava amb les barallles amb el meu ex i amb les nits amb mocadors de paper xops al costat del llit. Jo, que encara tenia els ulls inflats i el nas vermell de tantes llàgrimes, que m’havia aprimat cinc quilos, feia cara de mico i havia jurat que mai més, però mai, mai més.
O sigui que l’Andrés va per mi. Però com pot ser, si té una vida tan interessant, si el criden per fer conferències, guanya una pasta i s’acaba de fer una casa al Montseny.
I just ahir, quan li acabava de regalar un vale de cap de semana Balnearios de España amb aquella dedicatòria, “Para que lo disfrutes con alguien especial”. Just ahir, a les postres del sopar del seu cumple, quan li havíem donat els regals i jo estava tota neguitosa i pensava t’has passat Marieta, t’has passat. Va ell i l’obre, llegeix la cursilada de la targeta, s’aixeca i ve cap a on jo estic, m’agafa la cara amb les dues mans i em mira els ulls. Com t’estimo, Marieta, que maca ets. Com és que tot ho endevines?
Llavors pica la copa amb una cullereta, ning ning. Atenció, atenció, us vull dir una cosa. I la deixa anar, som els primers en saber-ho, ens vol presentar l’Ivan, un noi que ara mateix entra i alça la mà. Duu un mocador molt gran cargolat al coll i en fa un somriure. Aquest és l’Ivan, ens volem casar.
Noto els vostres sis parells d’ulls que em miren fugaçment, m’entra una mena de rialleta imbècil i l’abraço mentre amago la cara al seu jersei.
Que t’emociones, maca? diu mentre em passa les mans pel cabell. Que dolça és, oi Iván?
No us vull tornar a veure. Us aixafaria a tots.

4 comentarios:

  1. Una ajuda que, com dius molt bé, es torna en contra de la víctima..La vida té giragonces imprevisibles..L'atzat se'n riu de nosaltres massa vegades...Un relat intens....fet amb gran mestria..Felicitats..No paris mai...sisplau!

    ResponderEliminar
  2. Tenir amics gays és molt millor que un bon novio! Mai t'abandonen, admeten caps de setmana de ploreres conjuntes (fins i tot a la casa del Montseny) i les seves nits de festa són molt més divertides!

    ResponderEliminar
  3. Una hermosa historia sobre la decepción. Como siempre, cercana y emotiva. Retratas muy bien a "la Marieta" que muchos de nosotros llevamos dentro.

    ResponderEliminar
  4. Qué final! Me ha encantado! Vas entrando en un ambiente íntimo, doloroso, cercano, ese desapego obligado, los kilos perdidos, o para algunas ganados, entre lágrimas y noches tristísimas, y luego, por la ventana se cuela una situación que algunas posibilidades amorosas puede traer. Y el nuevo desengaño. Exquisita narración,

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar