jueves, 2 de marzo de 2017

Febrer (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Cristina García Rodero)



 
 No plovia però ho semblava. L’aigua surava en l’ambient sense arribar a caure. Al girar el revolt de la carretera vam veure el guàrdia civil amb un llum a la mà fent un senyal perquè ens aturéssim. No hi havia ningú més. Vaig anar frenant procurant que el cotxe no rellisqués. Quan es va aturar, el guàrdia civil havia quedat a l’alçada del conductor. Aixecant i baixant la mà em va indicar que abaixés el vidre de la finestra.

No pueden continuar. Hay un accidente y estamos esperando a la grúa para retirar los vehículos.
Faltaven deu quilòmetres per a Vallderoures i a quarts de set de la tarda ja era fosc. No semblava que haguéssim de patir pel sopar. Tot i això no em vaig poder estar de preguntar:
—En tenim per gaire estona?
El guàrdia civil va moure el llum per enfocar-me la cara. Em va fer una mirada que em va travessar i em va dir:
Arranque i estacione el coche en la cuneta. Encienda las luces de emergencia y apague el motor.
Vaig mirar la Clara, que asseguda al meu costat, s’ho mirava amb certa distància.
—He fet alguna cosa? —vaig preguntar amb veu apagada.
—Ja saps com són els carabiners amb los perros catalanes —va respondre.
Un cop aturats, el guàrdia civil em va demanar que li ensenyés la documentació del cotxe i el carnet de conduir.
Así que eres de Barcelona —va comentar mirant-se la fotografia del carnet i mirant-me a la cara—. ¿Y ella?
Era una pregunta estranya o, almenys, a mi m’ho va semblar.
No, es de Calaceite —vaig explicar—. Vamos a cenar a Valderrobres.
La Clara se’m va quedar mirant amb cara de “i ara perquè dónes tantes explicacions”.
Vaya, si aparte de ladrar sabes hablar —em va dir tornant-me els documents.
En aquell moment vaig veure pel retrovisor arribar un altre cotxe. El guàrdia civil es va separar de la nostra finestra i mirant a la meva esquena va fer indicacions amb el llum perquè s’aturés darrera e nosaltres.

Per a algú altre, la situació podria haver resultat estranya, per a nosaltres que feia tants dies que vivíem un món irreal, tot el que passava al nostre voltant tenia tant interès com un descampat en mig de la ciutat. Havia conegut la Clara feia un trimestre a la facultat i aquesta era la primera vegada anàvem plegats al seu poble. Havia de conèixer, al dia següent, els seus pares i germans. No teníem pressa per arribar enlloc. Tanmateix aquell individu m’havia despertat d’un endormiscament que durava mesos.
A la vella ràdio del cotxe feia estona que només sonava música clàssica. Vam provar de sintonitzar una música més animada però per aquelles latituds semblava que la majoria d’emissores havien desaparegut. Només resistien les simfonies i els quartets. Mentre movia el dial a esquerra i a dreta vaig notar un tremolor en l’ambient. Vaig alçar la mirada. El guàrdia civil havia desaparegut. De darrera del revolt va aparèixer un camió militar seguit d’un altre, i després d’un altre. Vaig contar una trentena. Tots semblaven plens de militars. Un cop van acabar de passar vam esperar. No va passar res en molta estona. Així que vaig engegar el cotxe i tota la resta que hi havia al meu darrera van fer el mateix, continuar endavant. No hi havia rastre de cap accident. Cap grua. Cap ambulància. Va ser poc abans d’arribar a Vallderoures que va aparèixer la veu d’un locutor que va interrompre la música i ens ho va explicar tot. Era la nit del vint-i-tres.

1 comentario:

  1. No es posible olvidar qué hacía una en aquel momento, cuando supe del golpe. Y no es posible olvidar como esa noticia parecía volver a colgar nuestras vidas, la de mi pequeña familia, de nuevo de un hilo. Mientras sigo leyendo veo, en medio del momento histórico, esa historia que narras, la particular, la de no tener ganas de llegar a conocer a los padres de esa novia Impresiona cómo consigues con tan pocas palabras crear todo el ambiente, insinuar toda la vida. Genial. Me gusta mucho.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar