sábado, 25 de marzo de 2017

Entronitzacio (MG)

Maria Guilera (Foto: Robert Doisneau)

 
La meva germana Montse es va alçar de la taula on els nostres fills s’explicaven el darrer joc virtual i va agafar un cistell amb fruits secs. El gest era un senyal que els grans interpretàvem de seguida i la vam seguir fins al sofà. Com si haguéssim deixat la conversa feia només un moment, i no pas un any, la Montse va assenyalar la taula encara parada i va dir:
    –No entenc res del que diuen. Tantes paraules en anglès i uns arguments raríssims…
    –És que no són pas pel·lícules, vaig dir jo.
    La Dova és la gran, la que més recorda i la que més gaudeix  de les històries. Té un punt irònic que és marca de la familia. Sense alçar la veu i amb un somriure tan sols insinuat va afegir:
    –I ells, què entendrien si ens escoltessin? Sabrien què és, entronitzar el Sagrat Cor?

*
   
Quan la cerimònia va tenir lloc al pis del carrer Tordera jo devia tenir sis o set anys. Ens van pentinar i vestir a les tres com si fos diumenge i ens van advertir que hauríem d’estar dretes i en silenci. Allà estàvem, esperant al rebedor amb l’àvia i la mare. Primer va trucar la senyora Carme amb la seva filla, que eren les veïnes del davant. Era una tarda de final d’hivern i l’escalfor de l’estufa no arribava a l’altra banda del pis, potser per això ens tremolaven una mica els genolls, a més de l’emoció davant l’inesperat, el que ignoràvem i ningú no havia cregut necessari explicar.
    La segona trucada va ser més llarga. La mama es va posar el dit als llavis per recordar-nos que havíem de callar i després va obrir. La imponent figura del padre Vicente, amb la seva túnica blanca de trinitari i l’escapulari que li penjava del coll, ocupava tot l’espai sota la llinda de la porta. Al seu darrere s’intuïa un escolà que amb prou feines ensenyava les puntes d’una brusa blanca i llarga i que duia una campaneta a la mà.
    Ave María Purísima, va dir el padre Vicente amb la seva veu de tro.
    La meva àvia va contestar “Sense pecat fou concebuda” i després va dir, pase, pase Padre.
    Les meves germanes i jo ja el coneixíem, aquell personatge enorme que de jove feia d’aizcolari i guanyava concursos de tallar troncs, perquè venia sovint a casa. Va començar a caminar amb solemnitat pel passadís amb l’escolà al darrera. Duia a les mans un objecte tapat amb un mocador de vellut verd i uns serrells daurats i nosaltres el seguíem amb passes curtes per no ensopegar els uns amb els altres. Quan va arribar al menjador es va aturar davant una peanya que el dia abans el meu pare havia clavat a la paret i llavors, com si fos un número de màgia, el Padre Vicente va fer que la meva àvia retirés el mocador i va aparèixer una imatge de guix que era la del mateix Jesús, amb una túnica blanca i una capa vermella.  
    –Oooh, vam fer les nenes.
    El que más impressió feia era el cor, travessat  per una espasa daurada.
    L’espai no era gaire ampli i l’ambient recordava el d’una església que hagués canviat l’olor de l’encens per la de les fulles d’eucaliptus que bullien dins un pot damunt l’estufa de carbó. El padre parlava en llatí i no l’enteníem, però no ens resultava estrany. A la missa dels diumenges responíem al mossèn sense saber què dèiem ni amb cap curiositat per esbrinar-ho.
    Ha quedado entronizado el Sagrado Corazón de Jesús en este hogar cristiano, va dir el padre. Llavors la meva mare va posar les estovalles i ens vam asseure a menjar xocolata amb melindros. L’escolà es va tacar la brusa i el padre li va clavar un clatellot perquè era basc i no s’estava per punyetes.

*
   
    –Què se’n devia fer, del Sagrat Cor, va preguntar la Montse.
    I jo em recordo fa uns anys, embalant plats, coberts, copes desparionades i jocs de cafè de la vitrina; agafo la figura amb la capa vermella de guix escantonada, l’espasa petita ja no hi era, devia caure en algun moment. L’embolico amb paper de bombolles i no sé què fer-ne. Tants anys després de la cerimònia, tants cops de veure la iaia senyar-se quan hi passava pel davant, sagrat cor de Jesús en vós confio. Els xisclets de la meva mare quan una pilota hi passava a prop. Aquella vegada que va venir la senyora italiana i es va agenollar. La mania de resar el rosari en familia, que va durar poc, per sort.
    La Dova em mirava. Buidar una casa fa mal al cor.
    –Dóna–me’l, va dir-me. Ja me’l quedo jo.

5 comentarios:

  1. Bon relat de creences, germanor i d'us i costums de la societat de post-guerra civil. A dia d'avui no tinc la més remota idea de a quin rei, pontífex o ésser conferim el poder sobirà de la nostre llar.

    ResponderEliminar
  2. Aixó si que es la retrobada amb els temps passats!Genial i emotiu, com sempre.
    M. Glòria Oter

    ResponderEliminar
  3. Jo no recordo cap entronització a casa, però el que sí fa encara ma mare és "passar-se la capelleta" de la Sda. Familia entre les veïnes de l'escala de la seva edat. Porto veient-la 55 anys!
    M'ha agradat molt el relat.
    M. Àngels Roig

    ResponderEliminar
  4. Quines festasses que fèieu, eh! Allò sí que era divertir-se!

    ResponderEliminar
  5. Cuando remueves tu pasado remueves otros pasados, aroma añejo, entre alcanfor y pomadas para el pecho, oraciones y manos añejas, Cristos y Marías, e tantos momentos que uno apenas ventila. Gracias María por abrir la caja de los recuerdos. La bendita memoria. Hermoso relato.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar