Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2017

Entronitzacio (MG)

Imagen
Maria Guilera (Foto: Robert Doisneau)


La meva germana Montse es va alçar de la taula on els nostres fills s’explicaven el darrer joc virtual i va agafar un cistell amb fruits secs. El gest era un senyal que els grans interpretàvem de seguida i la vam seguir fins al sofà. Com si haguéssim deixat la conversa feia només un moment, i no pas un any, la Montse va assenyalar la taula encara parada i va dir: –No entenc res del que diuen. Tantes paraules en anglès i uns arguments raríssims… –És que no són pas pel·lícules, vaig dir jo. La Dova és la gran, la que més recorda i la que més gaudeix  de les històries. Té un punt irònic que és marca de la familia. Sense alçar la veu i amb un somriure tan sols insinuat va afegir: –I ells, què entendrien si ens escoltessin? Sabrien què és, entronitzar el Sagrat Cor?
* Quan la cerimònia va tenir lloc al pis del carrer Tordera jo devia tenir sis o set anys. Ens van pentinar i vestir a les tres com si fos diumenge i ens van advertir que hauríem d’estar dretes i …

Batallando (VA)

Imagen
Vicente Aparicio


La foto me sobrecoge siempre que la miro. Un hombre delgado está bocabajo con la camiseta arremangada hasta el cuello. En la espalda desnuda lleva tatuada una imagen de Jesucrito que mide unos 30 cm. Es un Cristo estilizado, de bellos ojos grandes y una barba negra y picuda. A la derecha del hombre hay una gran mancha de sangre, amplia e irregular, fresca aún.
Los asesinos y las víctimas, todos eran personas. Eso es terrible. Fueron años horribles sin más.
Te metían prisa, ibas corriendo sin saber qué había pasado. Tenían sintonizada la radio de la policía y te enviaban a ver qué habia ocurrido, a ciegas. Nunca era agradable, pero me parecía estar haciendo lo que debía. Yo era guapa, una rubia con buenas piernas. Al principio incluso la policía no me quería dejar trabajar, pero luego acabaron entendiendo que iba muy en serio.
Las fotos son siempre en blanco y negro, me parecen mas naturales, más elegantes. El color distrae. Nunca hubiera aceptado el rojo de la sangre.
Sie…

Febrer (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Cristina García Rodero)




No plovia però ho semblava. L’aigua surava en l’ambient sense arribar a caure. Al girar el revolt de la carretera vam veure el guàrdia civil amb un llum a la mà fent un senyal perquè ens aturéssim. No hi havia ningú més. Vaig anar frenant procurant que el cotxe no rellisqués. Quan es va aturar, el guàrdia civil havia quedat a l’alçada del conductor. Aixecant i baixant la mà em va indicar que abaixés el vidre de la finestra.
—No pueden continuar. Hay un accidente y estamos esperando a la grúa para retirar los vehículos. Faltaven deu quilòmetres per a Vallderoures i a quarts de set de la tarda ja era fosc. No semblava que haguéssim de patir pel sopar. Tot i això no em vaig poder estar de preguntar: —En tenim per gaire estona? El guàrdia civil va moure el llum per enfocar-me la cara. Em va fer una mirada que em va travessar i em va dir: —Arranque i estacione el coche en la cuneta. Encienda las luces de emergencia y apague el motor. Vaig mirar la C…