sábado, 25 de marzo de 2017

Entronitzacio (MG)

Maria Guilera (Foto: Robert Doisneau)

 
La meva germana Montse es va alçar de la taula on els nostres fills s’explicaven el darrer joc virtual i va agafar un cistell amb fruits secs. El gest era un senyal que els grans interpretàvem de seguida i la vam seguir fins al sofà. Com si haguéssim deixat la conversa feia només un moment, i no pas un any, la Montse va assenyalar la taula encara parada i va dir:
    –No entenc res del que diuen. Tantes paraules en anglès i uns arguments raríssims…
    –És que no són pas pel·lícules, vaig dir jo.
    La Dova és la gran, la que més recorda i la que més gaudeix  de les històries. Té un punt irònic que és marca de la familia. Sense alçar la veu i amb un somriure tan sols insinuat va afegir:
    –I ells, què entendrien si ens escoltessin? Sabrien què és, entronitzar el Sagrat Cor?

*
   
Quan la cerimònia va tenir lloc al pis del carrer Tordera jo devia tenir sis o set anys. Ens van pentinar i vestir a les tres com si fos diumenge i ens van advertir que hauríem d’estar dretes i en silenci. Allà estàvem, esperant al rebedor amb l’àvia i la mare. Primer va trucar la senyora Carme amb la seva filla, que eren les veïnes del davant. Era una tarda de final d’hivern i l’escalfor de l’estufa no arribava a l’altra banda del pis, potser per això ens tremolaven una mica els genolls, a més de l’emoció davant l’inesperat, el que ignoràvem i ningú no havia cregut necessari explicar.
    La segona trucada va ser més llarga. La mama es va posar el dit als llavis per recordar-nos que havíem de callar i després va obrir. La imponent figura del padre Vicente, amb la seva túnica blanca de trinitari i l’escapulari que li penjava del coll, ocupava tot l’espai sota la llinda de la porta. Al seu darrere s’intuïa un escolà que amb prou feines ensenyava les puntes d’una brusa blanca i llarga i que duia una campaneta a la mà.
    Ave María Purísima, va dir el padre Vicente amb la seva veu de tro.
    La meva àvia va contestar “Sense pecat fou concebuda” i després va dir, pase, pase Padre.
    Les meves germanes i jo ja el coneixíem, aquell personatge enorme que de jove feia d’aizcolari i guanyava concursos de tallar troncs, perquè venia sovint a casa. Va començar a caminar amb solemnitat pel passadís amb l’escolà al darrera. Duia a les mans un objecte tapat amb un mocador de vellut verd i uns serrells daurats i nosaltres el seguíem amb passes curtes per no ensopegar els uns amb els altres. Quan va arribar al menjador es va aturar davant una peanya que el dia abans el meu pare havia clavat a la paret i llavors, com si fos un número de màgia, el Padre Vicente va fer que la meva àvia retirés el mocador i va aparèixer una imatge de guix que era la del mateix Jesús, amb una túnica blanca i una capa vermella.  
    –Oooh, vam fer les nenes.
    El que más impressió feia era el cor, travessat  per una espasa daurada.
    L’espai no era gaire ampli i l’ambient recordava el d’una església que hagués canviat l’olor de l’encens per la de les fulles d’eucaliptus que bullien dins un pot damunt l’estufa de carbó. El padre parlava en llatí i no l’enteníem, però no ens resultava estrany. A la missa dels diumenges responíem al mossèn sense saber què dèiem ni amb cap curiositat per esbrinar-ho.
    Ha quedado entronizado el Sagrado Corazón de Jesús en este hogar cristiano, va dir el padre. Llavors la meva mare va posar les estovalles i ens vam asseure a menjar xocolata amb melindros. L’escolà es va tacar la brusa i el padre li va clavar un clatellot perquè era basc i no s’estava per punyetes.

*
   
    –Què se’n devia fer, del Sagrat Cor, va preguntar la Montse.
    I jo em recordo fa uns anys, embalant plats, coberts, copes desparionades i jocs de cafè de la vitrina; agafo la figura amb la capa vermella de guix escantonada, l’espasa petita ja no hi era, devia caure en algun moment. L’embolico amb paper de bombolles i no sé què fer-ne. Tants anys després de la cerimònia, tants cops de veure la iaia senyar-se quan hi passava pel davant, sagrat cor de Jesús en vós confio. Els xisclets de la meva mare quan una pilota hi passava a prop. Aquella vegada que va venir la senyora italiana i es va agenollar. La mania de resar el rosari en familia, que va durar poc, per sort.
    La Dova em mirava. Buidar una casa fa mal al cor.
    –Dóna–me’l, va dir-me. Ja me’l quedo jo.

jueves, 16 de marzo de 2017

Batallando (VA)

Vicente Aparicio


La foto me sobrecoge siempre que la miro. Un hombre delgado está bocabajo con la camiseta arremangada hasta el cuello. En la espalda desnuda lleva tatuada una imagen de Jesucrito que mide unos 30 cm. Es un Cristo estilizado, de bellos ojos grandes y una barba negra y picuda. A la derecha del hombre hay una gran mancha de sangre, amplia e irregular, fresca aún.

Los asesinos y las víctimas, todos eran personas. Eso es terrible. Fueron años horribles sin más.

Te metían prisa, ibas corriendo sin saber qué había pasado. Tenían sintonizada la radio de la policía y te enviaban a ver qué habia ocurrido, a ciegas. Nunca era agradable, pero me parecía estar haciendo lo que debía. Yo era guapa, una rubia con buenas piernas. Al principio incluso la policía no me quería dejar trabajar, pero luego acabaron entendiendo que iba muy en serio.

Las fotos son siempre en blanco y negro, me parecen mas naturales, más elegantes. El color distrae. Nunca hubiera aceptado el rojo de la sangre.

Siempre que las miro ahora, lo hago yo sola, como si me escondiera. Todavía me duelen. Hombres envueltos en sábanas, sangre, viudas que lloran... Las mujeres me vienen a menudo a la cabeza. Y los niños, había niños mirando mientras se comían un helado. Hacía mucho calor. Es un asco recordarlo todo. La violencia, el dolor, mucho dolor. Y el silencio. Recuerdo los silencios, tan difíciles y elocuentes, como cuando de pequeños estábamos en guerra y se hablaba bajito.

Una vez, un domingo por la mañana, montamos una exposición en una plaza. Éramos valientes, no puedo decir otra cosa. La gente vino a ver qué eran esas fotos y, en cuanto lo hicieron, en cuanto vieron a su vecino arrestado, con las esposas, la plaza se vació inmediatamente. Encontrarte con la plaza vacía y en silencio era peor que una muchedumbre que te quisiera pegar. Pensabas que estaba a punto de suceder algo. Nada bueno.

Podría haberme marchado. Había ganado uno de los premios más importantes del mundo, podría haber vivido en cualquier parte y ahorrarme muchas cosas. Pero era mi propia gente y yo no hacía solo fotos de los muertos. También de los que se quedaban.

Irme, solo lo hice más tarde. Fue cuando todos votaron por Berlusconi. Setenta y un diputados de setenta y uno. Puede parecer una tontería, después de tantos cadáveres, las amenazas y algún amigo muerto. Pero fue entonces cuando no pude más. Escapé. Estuve dos años en París, huida, angustiada, incapaz de hacer abasolutamente nada. Sin esperanza. Fue horrible, una tremenda depresión. Además de la violencia y el dolor, se había impuesto la vulgaridad.

Después volví. He sido libre a pesar de todo. Nadie ha podido arrebatarme eso, que es importantísimo. Pero esta tristeza no se acabará nunca. Una va para adelante, pasea con su perro, se pinta los labios, concede entrevistas e incluso sigue haciendo fotos, pero…

Y aun así, hay que seguir batallando. 

(Este texto se basa en declaraciones de Leticia Batagglia, extraídas principalmente de la entrevista firmada por Íñigo Domínguez que se publicó en el número de junio de 2015 de la revista Jot Down)

jueves, 2 de marzo de 2017

Febrer (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Cristina García Rodero)



 
 No plovia però ho semblava. L’aigua surava en l’ambient sense arribar a caure. Al girar el revolt de la carretera vam veure el guàrdia civil amb un llum a la mà fent un senyal perquè ens aturéssim. No hi havia ningú més. Vaig anar frenant procurant que el cotxe no rellisqués. Quan es va aturar, el guàrdia civil havia quedat a l’alçada del conductor. Aixecant i baixant la mà em va indicar que abaixés el vidre de la finestra.

No pueden continuar. Hay un accidente y estamos esperando a la grúa para retirar los vehículos.
Faltaven deu quilòmetres per a Vallderoures i a quarts de set de la tarda ja era fosc. No semblava que haguéssim de patir pel sopar. Tot i això no em vaig poder estar de preguntar:
—En tenim per gaire estona?
El guàrdia civil va moure el llum per enfocar-me la cara. Em va fer una mirada que em va travessar i em va dir:
Arranque i estacione el coche en la cuneta. Encienda las luces de emergencia y apague el motor.
Vaig mirar la Clara, que asseguda al meu costat, s’ho mirava amb certa distància.
—He fet alguna cosa? —vaig preguntar amb veu apagada.
—Ja saps com són els carabiners amb los perros catalanes —va respondre.
Un cop aturats, el guàrdia civil em va demanar que li ensenyés la documentació del cotxe i el carnet de conduir.
Así que eres de Barcelona —va comentar mirant-se la fotografia del carnet i mirant-me a la cara—. ¿Y ella?
Era una pregunta estranya o, almenys, a mi m’ho va semblar.
No, es de Calaceite —vaig explicar—. Vamos a cenar a Valderrobres.
La Clara se’m va quedar mirant amb cara de “i ara perquè dónes tantes explicacions”.
Vaya, si aparte de ladrar sabes hablar —em va dir tornant-me els documents.
En aquell moment vaig veure pel retrovisor arribar un altre cotxe. El guàrdia civil es va separar de la nostra finestra i mirant a la meva esquena va fer indicacions amb el llum perquè s’aturés darrera e nosaltres.

Per a algú altre, la situació podria haver resultat estranya, per a nosaltres que feia tants dies que vivíem un món irreal, tot el que passava al nostre voltant tenia tant interès com un descampat en mig de la ciutat. Havia conegut la Clara feia un trimestre a la facultat i aquesta era la primera vegada anàvem plegats al seu poble. Havia de conèixer, al dia següent, els seus pares i germans. No teníem pressa per arribar enlloc. Tanmateix aquell individu m’havia despertat d’un endormiscament que durava mesos.
A la vella ràdio del cotxe feia estona que només sonava música clàssica. Vam provar de sintonitzar una música més animada però per aquelles latituds semblava que la majoria d’emissores havien desaparegut. Només resistien les simfonies i els quartets. Mentre movia el dial a esquerra i a dreta vaig notar un tremolor en l’ambient. Vaig alçar la mirada. El guàrdia civil havia desaparegut. De darrera del revolt va aparèixer un camió militar seguit d’un altre, i després d’un altre. Vaig contar una trentena. Tots semblaven plens de militars. Un cop van acabar de passar vam esperar. No va passar res en molta estona. Així que vaig engegar el cotxe i tota la resta que hi havia al meu darrera van fer el mateix, continuar endavant. No hi havia rastre de cap accident. Cap grua. Cap ambulància. Va ser poc abans d’arribar a Vallderoures que va aparèixer la veu d’un locutor que va interrompre la música i ens ho va explicar tot. Era la nit del vint-i-tres.