jueves, 2 de febrero de 2017

Traspàs (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Anita Dominoni)




—Una de braves, dues de xanguets i unes navalles! —crida en Robert, mentre perfora la comanda en un dels claus que hi havia a la paret per poder identificar les taules del bar.
—Les dues navalles, els musclos  i les croquetes! —respon des de dins del passador de plats l’Enriqueta, la cuinera, mentre diposita els plats que ha de servir el cambrer.
Falten deu minuts per a les dues de la tarda. El bar està a petar. Els diumenges  a aquestes hores no hi cap ni una agulla. La primavera ha estat plujosa i freda. Aquest és el primer dia festiu amb Sol en moltes setmanes. Han tret a passejar fins i tot les àvies en cadires de rodes, aquelles que només es veuen els matins dels dies d’eleccions.
La terrassa és plena. Grups d’amics, les tres generacions d’algunes famílies i parelles de diverses edats s’han donat cita per l’aperitiu. Tothom està content com si fos un matí de Nadal. Els nens van en patinet, els grups d’amics seuen al voltant de la taula, xerren i riuen mentre bressolen una ampolla de cervesa que beuen a morro o sostenen una escopinya a la punta de l’escuradents.
En Robert corre entre les taules abocant el contingut de la safata i omplint-la de plats plens de caps de gamba xuclats, tovallons fets una bola aixafada, de raspes escurades de sardines. De tant en tant, s’atura, treu la llibreta de la butxaca del darrera i pren nota.
—La cuina no és gran, ja ho saps. No dóna per més —respon en Robert quan li pregunten per la comanda que han fet fa deu minuts—. Fer les coses bé, necessita el seu temps —respon a altres.
En Robert sap entretenir la parròquia, té una paraula simpàtica per als coneguts i forasters.
—Com van els calamars de la cinc? —pregunta en Robert.
 A la cuina hi ha quatre focs que fumegen i dos pams quadrats de planxa que estan plens de gambes, escamarlans i una dotzena de sardines. La fregidora bull. L’Enriqueta alça el cistell metàl·lic de la fregidora. Apareixen uns calamars blanquinosos.
—Encara falten dos minuts ­—respon l’Enriqueta. Amb les mans nuoses torna a submergir el cistell dins de l’oli.
—Així que és veritat que voleu jubilar-vos? —pregunta un client habitual a en Robert que en aquest moment està servint un cafè a la barra del bar.
—No facis cas —respon en Robert—. Hi ha el rètol però de moment ningú ha vingut a interessar-se.
—Ja veuràs com s’ho quedaran els xinos —replica el senyor de la barra.
—Són quaranta-dos anys treballant. Ja és hora de retirar-se, no creus? —reflexiona en Robert—. I si han de ser asiàtics els que ens jubilin, benvinguts siguin.
Des de la cuina, l’Enriqueta crida:
—Van els calamars a la romana, els xipirons i les cloïsses.
En Robert surt de darrera de la barra i va a recollir la comanda.
A sobre del passaplats hi ha una fotografia en blanc i negre on es veu el mateix passaplats i a l’altra banda emergeixen l’Enriqueta i en Robert somrients amb trenta anys menys.
El client de la barra remena el sucre al cafè, alça el cap i adreçant-se melancòlicament a la fotografia diu:
—Aviat tindreu cara de xinos, ja veureu.

1 comentario:

  1. Aquest bar és el paradigma del canvi del nostre entorn. El que no desapareix, deixa de ser allò "de tota la vida" i es transforma en botigues bio, bazars, forns de pa amb llavors impronunciables o locals d'entrenament paramilitar.
    Quan et jubilis... ón farem una tapa de peixet fregit com cal, Vicenç?

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar