viernes, 24 de febrero de 2017

La disfressa (MG)

Maria Guilera (Foto: Víctor Encinas)

 
Entre les pàgines de “Si això és un home”, el professor Torres de Cuixart va trobar un trèvol ressec, només tres fulles d’un verd marronós que es trencarien si gosés agafar-les. Va imaginar qui l’havia posat allà, d’ón el devia haver agafat, per quina raó ningú no l’havia espolsat de la página 134 on s’havia conservat fins llavors. 

Com que res del que tenia al seu abast li provocava desig ni sentia cap plaer estètic contemplant el que l’envoltava, l’únic que ara l’entretenia era divagar a l’entorn d’un objecte o una circumstància inesperada. El llibre de Primo Levi l’havia agafat del primer prestatge d’un moble antic que havia trobat als Encants en aquell temps en que tot l’encisava. Encabir-lo al cotxe va costar-li déu i ajut i mentre conduia ja l’imaginava sota la finestra. Era senzill però tenia un toc de casa bona, aquella pàtina d’objecte familiar que ell sempre havia enyorat. En poc temps va estar ple de llibres de butxaca, els únics que hi cabien, i que sovint els alumnes se li enduien. El llegiré i el comentarem, professor, li deien, però el més freqüent era que no ho fessin i el llibre no tornés mai al seu lloc.  

Fruit dels passejos de diumenge al matí pel mercat de Sant Antoni, els prestatges s’omplien de nou amb exemplars rars i d’autors gairebé desconeguts que feien créixer la seva fama de professor excèntric. Com si fos un nen gran, l’afalagaven els comentaris dels nois, i sobretot de les noies, que el consideraven el més interessant de la facultat, el més atractiu d’entre els seus companys, funcionaris avorrits o desenganyats de la seva feina. El maletí de pell gastada, les ulleres entelades com si no l’importés veure-hi clar, com si estés més atent a allò que era imperceptible a la mirada i només s’apreciés amb els ulls de la sensibilitat. Els cabells a mig pentinar, la roba mal girbada, una bufanda que no es treia fins ben entrada la primavera. Tot dibuixava una figura dedicada als alumnes, que li professaven una admiració repetida cada any acadèmic i que ell feia créixer amb parlaments agosarats, treballs originals, recerca de fonts llunyanes i materials sorprenents.

El darrer curs havia obert les portes de la seva jubilació. Va rebre homenatges, poemes anònims, fotografies dedicades, sopars amb parlaments emotius i regals tan ben trobats que demostraven com n’havia estat d’observada la seva vida o més ben dit, la vida que mostrava.

I des de llavors, res. Ja no tenia motiu per seguir omplint prestatges amb llibres vells. Tot el que tenia se li mostrava com a testimoni sarcàstic de la mentida i quan contemplava l’habitació, les menudes figures record dels viatges a Grècia, al nord d’Àfrica o Egipte, les carpetes amb documents i la butaca de llegir on tant de temps s’havia assegut voltat de deixebles, tot el que veia era el buit paorós amagat sota l’espai que ocupaven les coses.

6 comentarios:

  1. Ahí aparecen tus hombres tristes con un fondo inmenso y rico, su vejez y sus olvidos. Y siemre con el fulgor de lo intensamente vivido.

    ResponderEliminar
  2. El trèvol sec ens porta a reflexionar sobre una jubilació que també pot ressecar aquesta comunicació amb els estudiants, amb el seu mon, en definitiva amb el modus vivendi, vital per al professor i portar-lo al vuit paorós. Parodiant a Primo Levi: “Voi che vivete sicuri ... considerati se questo e’ un huomo ... che muore per un si o per un no”

    ResponderEliminar
  3. Són millors els vostres comentaris que el meu text. Gràcies!

    ResponderEliminar
  4. La jubilación de tu protagonista ha representado su muerte social e intelectual, ya que le impide seguir representando ante sus alumnos el papel que se había auto impuesto. Es consciente de la realidad. Ha perdido ese público que aplaudía su originalidad y con él, el estímulo para seguir en la brecha. Por eso, en vez de bajar la escalera entre flases como Gloria Swanson, prefiere reclinarse en su sillón, cerrar los ojos y rememorar el pasado.

    ResponderEliminar
  5. Tant és un trébol, o "une mèche de cheveux"o aquella llibreta esgrogueida, feta servir de diari..... tot el que ens recorda un temps passat que sempre creiem millor, i no ens adonem que hem estat més personatges que persones. Fantàstic, com sempre!! GLÒRIA

    ResponderEliminar
  6. porta el teu segell,el teu relat..Desprèn una gran sensibilitat, una gran tendresa. Descriu magistralment l'ambient ple d'enyor, la pèrdua, la nostàlgia dels records..Commou i arrossega.. felicitats i segueix
    delectant-nos amb el teus relats que mai no ens deixen indiferents.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar