jueves, 26 de enero de 2017

Tot torna (MG)

Maria Guilera


–Això de conèixer gent per internet, diu la meva àvia, és tan perillós com diuen?
Me la miro divertida com sempre que deixa anar alguna pregunta insòlita. S’ha inscrit a un curs d’informàtica al centre social del barri i cada semana m’ensenya una llibreta verda amb els seus apunts. Sota cada títol hi posa una ratlla feta amb regle i a sota, deixant-hi un espai, la seva escriptura clara i uniforme que tant m’admira.
–Com t’ho fas? -li demano. 
–Vès. Als nens d’abans ens ensenyaven a fer bona lletra.
Ha seguit llegint el diari i no ha tornat a insistir amb el tema d’internet. Una estona després començo a pensar que potser xateja amb algú. 
-No és ben bé que internet sigui perillós. Però la gent menteix molt, àvia. Es creen relacions estranyes, es guanyen la confiança dels altres, els enreden.
Ella em mira per damunt la muntura de les ulleres i fa una mitja rialla. 
–Tens cinc minuts nena, que t’explicaré una cosa?

*


El que ara sé és el secret de l’àvia. Ben bé no ho és, un secret. El que passa, em diu, és que ningú no li ha preguntat mai com va conèixer l’avi i m’ho vol explicar. 
–No per res, aclareix mentre plega els fulls del diari. Però d’una manera o altra i malgrat el temps, la vida s’assembla. Tot torna, nena.
Es treu les ulleres i les guarda a la funda amb parsimònia. 
–Saps, l’Emília Corcoll?
Faig que sí amb el cap. L’Emília és una amiga d’ella de tota la vida, surten al cine cada dimecres i fins i tot viatgen juntes ara que l’àvia s’ha quedat vídua. 
–Quan érem jovenetes, l’Emília va escriure un anunci a una revista. Demanava correspondència amb nois i noies francesos, per practicar l’idioma, feia poc que s’havia matriculat a l’acadèmia Berlitz. Va rebre un munt de cartes i només es va decidir a respondre’n una, però no se n’acabava de sortir.
Em mira com disculpant-se. 
–Va demanar-me ajuda. Ja ho saps tu, que a mi les llengües sempre m’han agradat molt.
Fa un sospir molt lleu i després, amb aquell gest de les mans, com si les fes volar, recorda que anava a casa seva i responien juntes les cartes. Poc després es veu que l’Emília se’n va cansar, no hi trobava cap solta, li feia mandra i ho volia deixar córrer. 
–Saps què? Digues-li a aquest noi que ja n’hi ha prou. Posa l’excusa que tu vulguis, no ho sé… que festejo i que al meu nòvio no li fa cap gràcia.
A l’àvia, en canvi, el Guy Rigaud li agradava força. L’imaginava divertit, intel·ligent, amb un munt de coses per explicar.
Mon cher Guy, li va escriure. Tu dois m’écrire à une autre adresse. Mes parents ont changé a la rue de Provença... 
El va estar enredant gairebé mig any fent-se pasar per l’Emília. Cartes cada vegada més personals on l’un i l’altra s’explicaven la vida. Com que ella es diu Emma, m’explica amb una mirada que fa equilibris entre la picardia i la resignació, signava només amb la inicial.
–Però quan li vas dir, que tu no eres l’Emília? I ell, es va enfadar?

Diu que ja m’acabarà d’explicar la història un altre moment. Que tot va acabar bé malgrat una enganxada amb l’Emília, que la va acusar d’haver-la traït.
–Era natural. Quan el va conèixer, tan guapo com era el teu avi, ja ho saps… Llavors ella, la pobra, se’n va penedir de la decisió que havia pres.
M’he quedat esperant detalls, però l’àvia ja no tenia ganes de parlar. Una estona després m’ha demanat una etiqueta per a enganxar al regal de Reis que tenia per a la seva amiga. Ha agafat la ploma i he vist com escrivia una dedicatòria. Amb un somriure entremeliat, ha signat només amb una E majúscula.

7 comentarios:

  1. Totes les nostres àvies són com a llibres interessantíssims si tenim la saviesa d'escoltar-les... i l'habilitat de saber-ho explicar després com ho fas tu. Gràcies.

    El Trasgu

    ResponderEliminar
  2. Les que de joves eren “chicas ye-ye” ara –ja àvies– han adquirit la categoria de “compis super cool”. Els mitjans de comunicació poden haver canviat, però no l’infinit poder creatiu de l’esser humà. Tot torna, amb diferents circumstàncies i amb mitjans més elaborats, ja que les virtuts, pecats capitals i entremaliadures com la picardia, van de la mà “de todo quisqui”.

    ResponderEliminar
  3. La historia tiene tela. ¿Hasta qué punto hubo traición por parte de la abuela? ¿Si la Emilia ya daba al muchacho por amortizado, por qué no podía ella aprovecharlo? ¿Quizás esa Emilia era como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer?
    A estas horas, a punto de prepararme mi refresco habitual, no estoy para sumergirme en planteamientos tan complejos.
    Petons
    Eugeni

    ResponderEliminar
  4. La anciana. un personaje entrañable, te despierta a todas las edades de la vida.y a los temas centrales.
    Gracias María, muy bello.

    ResponderEliminar
  5. Mariona, la calidesa de la teva narrativa és com sempre plena de sentiment. Certament les àvies que avui volen aprofitar-se de les noves tecnologies són les mateixes que ho varen fer amb els mitjans de què disposaven en la seva joventut. L’àvia va deixar-se anar. L’amiga va rebutjar al pretendent i ella no va voler perdre l’ocasió de ser feliç. Maria Lorente

    ResponderEliminar
  6. molt dolç i divertit....Un relat ple de tendresa i d'ironia..Intel.ligent...íntim delicat..molt ben escrit. Capta l'atenció i se t'endu prop aquesta àvia tan eixerida i dolça. Molt bé Mariona, no paris!!!

    ResponderEliminar
  7. continuará, veritat?
    Tens la capacitat i la gràcia per provocar que ens quedem amb ganes de més.
    Felicitats a la E

    Nurya

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar