Entradas

Mostrando entradas de enero, 2017

Tot torna (MG)

Imagen
Maria Guilera

–Això de conèixer gent per internet, diu la meva àvia, és tan perillós com diuen?
Me la miro divertida com sempre que deixa anar alguna pregunta insòlita. S’ha inscrit a un curs d’informàtica al centre social del barri i cada semana m’ensenya una llibreta verda amb els seus apunts. Sota cada títol hi posa una ratlla feta amb regle i a sota, deixant-hi un espai, la seva escriptura clara i uniforme que tant m’admira.
–Com t’ho fas? -li demano. 
–Vès. Als nens d’abans ens ensenyaven a fer bona lletra.
Ha seguit llegint el diari i no ha tornat a insistir amb el tema d’internet. Una estona després començo a pensar que potser xateja amb algú. 
-No és ben bé que internet sigui perillós. Però la gent menteix molt, àvia. Es creen relacions estranyes, es guanyen la confiança dels altres, els enreden.
Ella em mira per damunt la muntura de les ulleres i fa una mitja rialla. 
–Tens cinc minuts nena, que t’explicaré una cosa?

*

El que ara sé és el secret de l’àvia. Ben bé no ho és, un secret. E…

El filo de la navaja (VA)

Imagen
Vicente Aparicio Bádenas


Hace tiempo que me falla la memoria. No me acuerdo, por ejemplo, de qué libro era. La portada sí, la portada era azul con unas figuras geométricas.
En la primera página, esa que siempre está en blanco, Laura había pegado una etiqueta con su nombre y una fecha que, por supuesto, no recuerdo. Cada vez que abría el libro, ¡toma Laura! 
Cuando debía de ir casi por la mitad tuve la necesidad de quitarme de encima aquella molesta etiqueta. Intenté despegarla con la uña. No era tan sencillo. Lo único que conseguí fue romperle una esquina. Y una sensación pegajosa en la yema de los dedos. 
A Laura le gustaba ponerles etiquetas a las cosas. De mí, por ejemplo, decía que era ‘una pareja de transición’. No se equivocaba, desde luego, pero vaya manera más fea de hablar de una persona, ¿no?. Fui una breve conexión entre dos Pepes. Un par de… He olvidado sus apellidos -que me los sabía-.

Un tiempo después, yo andaba en el filo de la navaja y tuve que salir casi que por patas de…

L'esmorzar (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo


Amb el ganivet gran, el de fulla ampla, tallo l’embotit. És una llonganissa culana. Els talls són prims, com a tu t’agraden. Tot i que estava a la nevera, puc ensumar l’olor a embotit de porc curat, com si fos un pernil però amb un punt de pebre. Localitzo les boletes negres, o els seus fragments, i les trec. Picaria massa. He pelat les rodanxes, com si fos una fruita, i les he dipositat sobre el pa obert. L’olor del tomàquet ha dansat amb el de la llonganissa quan s’ha ajagut al llit de pa. M’agrada imaginar què pensaràs, què sentiràs quan mosseguis una distreta queixalada d’entrepà.
Al pati, al costat dels teus amics, a punt de començar el partit de futbol, potser resulta una nosa l’entrepà i te’l menges amb presses per poder aturar la pilota sota la porteria. Potser l’arracones al costat de la jaqueta i queda allà oblidat. Mentre embolico el teu esmorzar amb un paper m’agrada imaginar que potser avui al clavar la primera mossegada s’encendrà un llum en el fons del teu …