jueves, 26 de enero de 2017

Tot torna (MG)

Maria Guilera


–Això de conèixer gent per internet, diu la meva àvia, és tan perillós com diuen?
Me la miro divertida com sempre que deixa anar alguna pregunta insòlita. S’ha inscrit a un curs d’informàtica al centre social del barri i cada semana m’ensenya una llibreta verda amb els seus apunts. Sota cada títol hi posa una ratlla feta amb regle i a sota, deixant-hi un espai, la seva escriptura clara i uniforme que tant m’admira.
–Com t’ho fas? -li demano. 
–Vès. Als nens d’abans ens ensenyaven a fer bona lletra.
Ha seguit llegint el diari i no ha tornat a insistir amb el tema d’internet. Una estona després començo a pensar que potser xateja amb algú. 
-No és ben bé que internet sigui perillós. Però la gent menteix molt, àvia. Es creen relacions estranyes, es guanyen la confiança dels altres, els enreden.
Ella em mira per damunt la muntura de les ulleres i fa una mitja rialla. 
–Tens cinc minuts nena, que t’explicaré una cosa?

*


El que ara sé és el secret de l’àvia. Ben bé no ho és, un secret. El que passa, em diu, és que ningú no li ha preguntat mai com va conèixer l’avi i m’ho vol explicar. 
–No per res, aclareix mentre plega els fulls del diari. Però d’una manera o altra i malgrat el temps, la vida s’assembla. Tot torna, nena.
Es treu les ulleres i les guarda a la funda amb parsimònia. 
–Saps, l’Emília Corcoll?
Faig que sí amb el cap. L’Emília és una amiga d’ella de tota la vida, surten al cine cada dimecres i fins i tot viatgen juntes ara que l’àvia s’ha quedat vídua. 
–Quan érem jovenetes, l’Emília va escriure un anunci a una revista. Demanava correspondència amb nois i noies francesos, per practicar l’idioma, feia poc que s’havia matriculat a l’acadèmia Berlitz. Va rebre un munt de cartes i només es va decidir a respondre’n una, però no se n’acabava de sortir.
Em mira com disculpant-se. 
–Va demanar-me ajuda. Ja ho saps tu, que a mi les llengües sempre m’han agradat molt.
Fa un sospir molt lleu i després, amb aquell gest de les mans, com si les fes volar, recorda que anava a casa seva i responien juntes les cartes. Poc després es veu que l’Emília se’n va cansar, no hi trobava cap solta, li feia mandra i ho volia deixar córrer. 
–Saps què? Digues-li a aquest noi que ja n’hi ha prou. Posa l’excusa que tu vulguis, no ho sé… que festejo i que al meu nòvio no li fa cap gràcia.
A l’àvia, en canvi, el Guy Rigaud li agradava força. L’imaginava divertit, intel·ligent, amb un munt de coses per explicar.
Mon cher Guy, li va escriure. Tu dois m’écrire à une autre adresse. Mes parents ont changé a la rue de Provença... 
El va estar enredant gairebé mig any fent-se pasar per l’Emília. Cartes cada vegada més personals on l’un i l’altra s’explicaven la vida. Com que ella es diu Emma, m’explica amb una mirada que fa equilibris entre la picardia i la resignació, signava només amb la inicial.
–Però quan li vas dir, que tu no eres l’Emília? I ell, es va enfadar?

Diu que ja m’acabarà d’explicar la història un altre moment. Que tot va acabar bé malgrat una enganxada amb l’Emília, que la va acusar d’haver-la traït.
–Era natural. Quan el va conèixer, tan guapo com era el teu avi, ja ho saps… Llavors ella, la pobra, se’n va penedir de la decisió que havia pres.
M’he quedat esperant detalls, però l’àvia ja no tenia ganes de parlar. Una estona després m’ha demanat una etiqueta per a enganxar al regal de Reis que tenia per a la seva amiga. Ha agafat la ploma i he vist com escrivia una dedicatòria. Amb un somriure entremeliat, ha signat només amb una E majúscula.

jueves, 19 de enero de 2017

El filo de la navaja (VA)

Vicente Aparicio Bádenas


Hace tiempo que me falla la memoria. No me acuerdo, por ejemplo, de qué libro era. La portada sí, la portada era azul con unas figuras geométricas.

En la primera página, esa que siempre está en blanco, Laura había pegado una etiqueta con su nombre y una fecha que, por supuesto, no recuerdo. Cada vez que abría el libro, ¡toma Laura! 

Cuando debía de ir casi por la mitad tuve la necesidad de quitarme de encima aquella molesta etiqueta. Intenté despegarla con la uña. No era tan sencillo. Lo único que conseguí fue romperle una esquina. Y una sensación pegajosa en la yema de los dedos. 

A Laura le gustaba ponerles etiquetas a las cosas. De mí, por ejemplo, decía que era ‘una pareja de transición’. No se equivocaba, desde luego, pero vaya manera más fea de hablar de una persona, ¿no?. Fui una breve conexión entre dos Pepes. Un par de… He olvidado sus apellidos -que me los sabía-.


Un tiempo después, yo andaba en el filo de la navaja y tuve que salir casi que por patas de la ciudad a causa de un asunto. Al desembalar una de las cajas que me envió un colega apareció el libro azul. 

Es fácil adivinar qué fue lo primero que me vino a la cabeza. Después pensé que en su día no había terminado de leerlo. O eso me parecía. Hay libros que se quedan por ahí, aparcados en mitad del camino. Pero yo ya no podía ni conducir. 

Es muy duro estar en el filo de la navaja y empezar de nuevo en otra ciudad y no poder deshacerse de las malditas etiquetas. Todavía estaba pringosa.

No se me olvida tu nombre, Laura, no, no se me olvida. ¿Estás contenta?

jueves, 12 de enero de 2017

L'esmorzar (VH)

Vicenç del Hoyo


Amb el ganivet gran, el de fulla ampla, tallo l’embotit. És una llonganissa culana. Els talls són prims, com a tu t’agraden. Tot i que estava a la nevera, puc ensumar l’olor a embotit de porc curat, com si fos un pernil però amb un punt de pebre. Localitzo les boletes negres, o els seus fragments, i les trec. Picaria massa. He pelat les rodanxes, com si fos una fruita, i les he dipositat sobre el pa obert. L’olor del tomàquet ha dansat amb el de la llonganissa quan s’ha ajagut al llit de pa. M’agrada imaginar què pensaràs, què sentiràs quan mosseguis una distreta queixalada d’entrepà.

Al pati, al costat dels teus amics, a punt de començar el partit de futbol, potser resulta una nosa l’entrepà i te’l menges amb presses per poder aturar la pilota sota la porteria. Potser l’arracones al costat de la jaqueta i queda allà oblidat.
Mentre embolico el teu esmorzar amb un paper m’agrada imaginar que potser avui al clavar la primera mossegada s’encendrà un llum en el fons del teu cervell que dirà, carai avui sí que és bo aquest entrepà!, o que l’obriràs amb avidesa per esbrinar amb quin embotit he farcit l’entrepà.
És amb aquesta vana esperança que moltes tardes a l’hora de berenar et pregunto:
—Què tal l’esmorzar?

Tu, invariablement, em mires amb cara d’haver de respondre un examen sobre història mesopotàmica, i amb el suc de préssec a la mà, mentre proves d’arrencar l’etiqueta per poder agafar la canyeta dius:
—Quin esmorzar?

M’adono que tinc el desig contradictori que siguis un nen que juga despreocupadament, i alhora m’agradaria que fossis ja prou adult per captar les rutines. És per això que avui m’has deixat astorada quan has vingut a fer-me un petó de bon dia i en veure el que estava fent has dit:
—El de llonganissa! El que més m’agrada.

És això el final de la infantesa, em pregunto.