jueves, 1 de diciembre de 2016

Vida replicada (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Leonard Freed)


Els anys comencen un bon dia i quan ja han passat dotze mesos s’acaben per tornar a començar al dia següent. Aquest pensament ocupa la ment d’en Leonard. Però això és així per tothom, es preguntava. No es volia referir a individus d’altres països i cultures, sinó a persones més properes, com amics i coneguts. Per a en Leonard, que tota la vida havia estat única i exclusivament escolar, això no era exactament així. El trenta-u de desembre i l’u de gener eren un parell de dies enmig de les vacances de Nadal. Tant com a escolar, quan era petit, com ara com a professor, les vacances de Nadal estan situades al mig del curs. L’any, per a en Leonard, començava inexorablement el primer dia que els alumnes omplien les aules de l’institut.
En Leonard estava assegut davant d’una escumosa cervesa a pocs metres del port d’Arenys. Una llibreta oberta i un bolígraf al mig separava les pàgines ja escrites de les que encara eren verges. L’aire era fresc, però el Sol escalfava el seu cos. Gaudia del moment. La vida semblava paralitzada al seu voltant. Les barques es bressolaven tímidament. Unes gavines voleiaven emetent el característic crit entretallat. Semblaven fer-ho per tal de donar unes notes de realisme a l’escena. En Leonard adreçava la mirada a l’horitzó esquivant els pal de les embarcacions. Era un regal de dia en mig del curs, encara que fos el dia cap d’any
Tinc la rara sensació d’estar al lloc adequat en aquell moment tan difícil d’atrapar i de preveure. És perfecte! Però ara que soc conscient d’aquest pensament sé que ja no és perfecte. La perfecció hauria de consistir en poder-lo viure sense adonar-me que el visc. És com si l’hagués buscat deliberadament i ara que el tinc... la cervesa ja està esbravada. L’horitzó és una paraula i l’aire fresc i reconfortant són cinc mots. No m’és possible estar, senzillament estar. De seguida l’he de “fotografiar” i narrar el que hi ha al meu voltant. Tot és converteix en escenari, en representació i teatre. Ara s’ha aturat davant meu una parella. Ell la vol retratar i la fa posar a vora de l’aigua. Ell alça la càmera, i com són a tocar, veig el que apareix a la pantalla de vidre de l’aparell. La veig a ella de costat. S’ha volgut posar de perfil, davant d’un iot de luxe, com si estès a punt de pujar-hi. Unes faldilles florides juguen amb el vent. La veig a ella i també la seva rèplica a la pantalla. Penso en mi. Miro a la meva esquena i voldria imaginar que al passeig hi ha algú que retrata tota l’escena, jo inclòs.
Narració de la narració de la narració.
Quan temps fa que la possibilitat de la perfecció va desaparèixer de la meva vida?

2 comentarios:

  1. Només inconscientment vivim la perfecció. Moments que potser amb alguna olor, amb una cançó o amb una imatge fugaç se'ns faran presents i sentirem llavors la conmoció d'un "déjà vu" que no podrem atrapar, ni explicar-nos.

    ResponderEliminar
  2. Me lleva a mis dolores de cabeza de tanros años, este relato. A esa búsqueda infructuosa, me encanta porque es un estímulo a la relexión. En mi caso. Según mi punto de vista : Cuando queremos agarrar se escapa, por eso el mirar como distraído, por el rabillo del ojo, o por una grieta de la consciencia, deja ver, apenas por un segundo eterno, eso que es y se nos escapa.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar