jueves, 22 de diciembre de 2016

Un quart de cinc (MG)

Maria Guilera

 

La que va ser la meva feina ara s’hauria d’explicar. No crec que la gent jove la conegui i si en sentissin a parlar els semblaria absurda. Però el cert és que vaig treballar dos anys fent de despertador. Els usuaris del servei deixaven gravat el seu nom, real o fictici, el seu número de telèfon i l’hora en que volien ser despertats. Les telefonistes fèiem torns i jo em vaig estrenar de les dotze a les cinc de la matinada.
Cada dia, tan bon punt arribava, em col·locava els cascos i engegava el reproductor. Jaime: 2:15, Mamá: 4:30, Capricornio: 3:00, Toro Sentado: 3.45. Teníem un sistema infalible que assegurava que ningú fos oblidat i evitava bromes de mal gust.
Cada dia a les 4:15, excepte dissabtes i diumenges, jo havia de despertar Rainiero, Príncipe de Mónaco. Recordo que em va semblar una cosa irregular i li vaig comentar al meu cap perquè no volia carregar amb la responsabilitat de la trucada. Ell va comprovar que el número de telèfon fos el mateix des del qual s’havia fet la sol·licitud.
–I com ho he de fer? No puc dir només Rainiero?
No, no podía. El nom havia de ser exactament el que el client demanava. La companya del meu costat parava l’orella quan, a les 4:10, vaig fer la primera trucada.
–Buenos días Rainiero, Príncipe de Mónaco.
Va haver-hi un silenci breu darrera el qual una veu agradable va respondre “gracias, señorita” i  després vaig sentir el clic de penjar.
No era jo l’única que tenia un usuari fix amb un nom peculiar, però aquest meu va fer fortuna entre les companyes i tan aviat em trobava un retrat de la família reial monegasca penjat al suro del meu escriptori, com una petita ruleta del Monopoly damunt la taula o una fotografia a la revista Hola amb el meu cap substituint el de Grace Kelly.
Va passar tot l’hivern sense que ni un sol dia d’entre setmana deixés de despertar Rainiero, Príncipe de Mónaco, ni tampoc de rebre la seva educada resposta. Em semblava que, malgrat no afegir cap paraula a la fórmula establerta el primer dia, el seu to era cada vegada més dolç i seductor i que fins i tot allargava l’espai de temps entre el “gracias” i el “señorita” per tal de perllongar els breus moments de comunicació. També jo, subtilment, vaig afegir-me al joc tot imitant la seva manera de fer. Un matí, agosarada, vaig posar al meu “buenos días” un lleu accent francès, detall que vaig mantenir tota la setmana.
Dissabte i diumenge vaig tenir el príncep al cap. Volia donar un pas més i se’m va acudir pronunciar guturalment la R de Rainiero i també la de Príncipe. Amb el cor bategant fort i les galtes vermelles vaig esperar la seva resposta. “Ggggacias, señogggita”, vaig escoltar.
Després d’aquest joc tan simple vaig frenar la meva imaginació. Necessitava la feina i no volia posar-la en risc amb una ximpleria. Casualment, uns dies després el cap va proposar-me un canvi de torn i vaig acceptar el de cinc a deu.

No va ser fins a molts anys després, quan a la televisió van anunciar la seva mort, que vaig recuperar la memòria del meu temps de servei despertador. Em vaig comprar un parell de revistes que parlaven de la vida i els amors del Príncep de Mònaco, sumant-hi tafaneries i anècdotes de tots colors. Una em va cridar l’atenció: sa Majestat odiava el so del rellotge despertador però, malgrat no haver-ne utilitzat mai cap, era coneguda per tothom la seva puntualitat impecable i l’afició a matinar.

viernes, 16 de diciembre de 2016

Mamá (VA)

Vicente Aparicio
 

Rai llegó más de media hora tarde. Ella le esperaba fumando y no dejó de recriminárselo.
-Por lo menos podías avisar. ¿Y tu móvil?
-Yo qué sé, la tarjeta, tengo que hacerme un duplicado.
Era un día limpio de nubes. Compraron unas latas de cerveza en el kiosco del parque y se sentaron en la hierba.
-¿Cómo va tu campaña?
-Bien. Un día de estos empezamos. Una movida. Y tú, ¿qué tal con Brian?
-¿Brian? Brian y yo lo hemos dejado.
-Vaya. Llevas las medias agujereadas.
-Ya.
El parque estaba lleno de parejas con carritos, pelotas y niños. En el banco de enfrente, una mujer mayor miraba hacia el lago.
-Rai, tengo que contarte la última de mamá.
-Tiemblo.
-Hay una tía metida en su casa. Se planta allí cuando le viene en gana, con el permiso de tu madre, por supuesto. Y a vivir. ¿Sabes lo que hay encima de una de las mesitas? ¡Una foto de la virgen! Con un marco dorado.
-Mamá, la viuda alegre, ja ja ja.
-¿Sabes cómo la defiende? Dice que lleva traje. Y con eso parece que te enseñe un certificado. ‘Es muy buena persona, viste de traje’, te dice poniendo esos ojos suyos, ya sabes.
-¿Y qué vas a hacer?
-¿Qué voy a hacer? Te lo estoy contando, Rai, eso es lo que voy a hacer.
-Es mamá. Se habrá enamorado otra vez, yo qué sé.  
-No me hagas reír.
-Está más pallá que pacá, déjala que haga lo que quiera.
-Me fastidia. Ya sé que no pasa nada. Pero me jode. Se ve a la legua que va de casa en casa. De hotel en hotel. Es mucho más joven que ella.
El teléfono de Marian emitió un zumbido. Se puso en pie y descolgó. Sus tejanos estaban teñidos de verde.
-Vale, tesoro, nos vemos dentro de media hora -la oyó decir.
Volvió a sentarse a su lado.
-Tesoro. ¿No tendrías que estar de duelo?
-¿Y a ti qué te importa?
Se levantó un poco de viento.
-Vámonos, hermanito, que empiezo a tener frío.
-Estamos en invierno.
-Qué haría yo sin ti.
Encendió un cigarrillo.
-Iré mañana a casa. Esperaré a ver si llega y te aseguro que no van a quedarle ganas de seguir aprovechándose de una anciana. Da la coincidencia de que es mi madre, mira tú qué mala suerte.
-Y la mía.
-Y la tuya. Eso es lo que voy a hacer.
-A sus órdenes.
Le dio un beso de despedida. Se quedó de pie, viéndola como se alejaba. Fue a acercarse la lata a los labios, pero por el peso supo que estaba vacía. Bostezó.

jueves, 1 de diciembre de 2016

Vida replicada (VH)

Vicenç del Hoyo (Foto: Leonard Freed)


Els anys comencen un bon dia i quan ja han passat dotze mesos s’acaben per tornar a començar al dia següent. Aquest pensament ocupa la ment d’en Leonard. Però això és així per tothom, es preguntava. No es volia referir a individus d’altres països i cultures, sinó a persones més properes, com amics i coneguts. Per a en Leonard, que tota la vida havia estat única i exclusivament escolar, això no era exactament així. El trenta-u de desembre i l’u de gener eren un parell de dies enmig de les vacances de Nadal. Tant com a escolar, quan era petit, com ara com a professor, les vacances de Nadal estan situades al mig del curs. L’any, per a en Leonard, començava inexorablement el primer dia que els alumnes omplien les aules de l’institut.
En Leonard estava assegut davant d’una escumosa cervesa a pocs metres del port d’Arenys. Una llibreta oberta i un bolígraf al mig separava les pàgines ja escrites de les que encara eren verges. L’aire era fresc, però el Sol escalfava el seu cos. Gaudia del moment. La vida semblava paralitzada al seu voltant. Les barques es bressolaven tímidament. Unes gavines voleiaven emetent el característic crit entretallat. Semblaven fer-ho per tal de donar unes notes de realisme a l’escena. En Leonard adreçava la mirada a l’horitzó esquivant els pal de les embarcacions. Era un regal de dia en mig del curs, encara que fos el dia cap d’any
Tinc la rara sensació d’estar al lloc adequat en aquell moment tan difícil d’atrapar i de preveure. És perfecte! Però ara que soc conscient d’aquest pensament sé que ja no és perfecte. La perfecció hauria de consistir en poder-lo viure sense adonar-me que el visc. És com si l’hagués buscat deliberadament i ara que el tinc... la cervesa ja està esbravada. L’horitzó és una paraula i l’aire fresc i reconfortant són cinc mots. No m’és possible estar, senzillament estar. De seguida l’he de “fotografiar” i narrar el que hi ha al meu voltant. Tot és converteix en escenari, en representació i teatre. Ara s’ha aturat davant meu una parella. Ell la vol retratar i la fa posar a vora de l’aigua. Ell alça la càmera, i com són a tocar, veig el que apareix a la pantalla de vidre de l’aparell. La veig a ella de costat. S’ha volgut posar de perfil, davant d’un iot de luxe, com si estès a punt de pujar-hi. Unes faldilles florides juguen amb el vent. La veig a ella i també la seva rèplica a la pantalla. Penso en mi. Miro a la meva esquena i voldria imaginar que al passeig hi ha algú que retrata tota l’escena, jo inclòs.
Narració de la narració de la narració.
Quan temps fa que la possibilitat de la perfecció va desaparèixer de la meva vida?