viernes, 4 de noviembre de 2016

Perdre el temps (VH)

Vicenç del Hoyo


—Una de les sensacions més temibles que sovint experimento, no és la d’haver perdut miserablement el temps, cosa innegable, és la d’haver viscut sempre enganyat.
—Tu sempre tan pessimista. Estàs com el temps. Sempre que plou et poses melancòlic.
La Marta li agafa la mà lliure i se sorprèn de trobar-la tan fina i llisa, com si el pas del temps hagués llimat les arrugues.
—Tu sempre busques una explicació per a les meves opinions, com si depenguessin d’un estat d’ànim, de les estacions de l’any o de les hores de Sol.
Ell obre plenament la mà malgrat que els dits ja no queden del tot rectes.
—Vull que m’entenguis —continua dient—. Tots ens enganyem sobre multitud de coses i sovint ho sabem, però preferim actuar com si no ens adonéssim. Això que jo sento és diferent. Tinc la sensació d’haver estat un ruc, que el més important passava pel meu costat mentre jo badava mirant a una altra banda.
La Marta mira el degoteig de l’ampolla de plàstic i veu com la gota recorre tot el conducte transparent fins entrar a la cànula que té a l’altra mà, la que ella no agafa.
—No m’estranya que estiguis així. No sents com trona? Mira quins llamps!
La Marta li prem la mà com si sentís esgarrifances.
—Marta, tot això t’ho dic, no perquè senti la necessitat d’expressar alguna cosa —ell li parla mirant-la fixament a la cara mentre ella segueix amb els ull les gotes que corren pel vidre de la finestra—.  T’ho dic com una advertència.
Aquesta sentència final fa que la Marta deixi de mirar el vidre.
—Pare, portes tota la vida fent-me advertiments. No creus que ja sóc una mica gran?
Ara és ell qui es gira cap a la porta de l’habitació. Una infermera entra sostenint una safata a les mans. Plats fumejant malgrat estar coberts.
—El sopar! —anuncia.
La Marta agafa la taula amb rodes i l’aproxima al llit, on la infermera diposita la safata. Manipula hàbilment el comandament del llit perquè el pacient pugui incorporar-se. Quan tornen a estar sols el pare diu:
—No perdis el temps!
—Què vols dir? —pregunta ella.
—Això que et dic. L’advertiment més important, no malgastis el temps. Jo encara seré uns dies aquí. Temps hi haurà perquè et quedis. Vés a casa i sopa amb els teus fills.
Ella li acarona la mà, abaixa el cap i li fa un petó al palmell llis.
—Estàs com el temps. No veus que el millor que puc fer avui es ser aquí?

2 comentarios:

  1. Siempre que pretendamos hacer un "balance" de lo que hemos hecho o dejado de hacer en la vida nos saldrá un saldo deudor, mejor dicho, lo creeremos aunque no sea del todo cierto. Porque va intrínseco en nosotros pensar que si tuviéramos una segunda oportunidad, aprovecharíamos mejor el tiempo, sobre todo rectificando actitudes y conseguir que al final, nos diera un saldo CERO.
    ¡ INOCENTES !

    ResponderEliminar
  2. La escritura abre pasadizos. Y apreta más que una mano. Esa lluvia. Ese estar donde una quiere estar. Suave para llegar hondo. Este relato.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar