jueves, 17 de noviembre de 2016

Estiu a Sarrià (MG)

Maria Guilera (Foto: Manuel Archain) 


Vaig conèixer en Martí Fontcoberta quan ens vam canviar de barri. La meva àvia estava tan contenta, deia que ja es feia la idea que no hi viuria gaire temps allà, però que tindria, si més no, el goig de morir on havia nascut.
Em va costar molt d’orientar-m’hi, per Sarrià, feta com estava a la quadrícula de l’Eixample. El Martí Fontcoberta, un veí de l’escala més jove que el meu pare, però força més gran que jo, es va oferir a ensenyar-me els carrers, les placetes i els llocs amb història. Aprofitant les meves vacances sortíem de bon matí, quan el sol de l’estiu encara no ens queia a sobre inclement, i passejàvem. Els primers dies ell duia pensat un itinerari, però després ja anàvem sense rumb. En Fontcoberta va deixar ben aviat d’il·lustrar-me sobre l’arquitectura i els personatges de Sarrià i es va centrar en la confessió detallada de la seva vida, o més ben dit, de la seva dèria, que era l’escriptura.
–Sap Elisa? Fa anys que tinc una novel·la acabada, però no em decideixo a publicar-la. La rellegeixo i m’adono que encara no està a punt.
La corregia sense parar i quan s’adonava d’alguna incongruència, d’algun petit detall que a mi em semblava sempre del tot irrellevant, se li posaven els pèls de punta.
–Però com m’ha pogut passar per alt aquest adjectiu si dues línies més amunt ja hi era! I què me’n diu d’aquesta frase, Elisa? De cap manera casa amb el llenguatge del personatge, quina errada tan evident…
Em va costar, però de mica en mica, asseguts en un banc de la plaça Artós o pujant pel Dessert, els meus arguments van vèncer la seva resistència i el vaig convencer de que hi posés punt i final. Com qui lliura un tresor, un vespre va picar la porta i em va donar el manuscrit.
–Tingui, faci’n el que cregui convenient.
Amb els ulls brillants, va girar cua i se’n va anar corrents escales amunt.
No va ser difícil aconseguir que l’Assumpta el recomanés a l’editorial on treballava ella com a lectora. La meva amiga em devia molts favors i probablement pensava demanar-me’n més.
–No està malament, em va dir. Ara, és un autor novell, tampoc et creguis que serà bufar i fer ampolles. Una cosa és publicar i l’altra vendre.
A la presentació hi van anar tots els veïns de l’escala, que tampoc no eren gaires. Uns clients del bar Tomàs on fèiem el vermut cada dia, tres mestres de l’escola que estava al capdamunt del  nostre carrer i que es veu que els agradaven aquests actes i uns parents dels Fontcoberta que vivien a Horta i feien patxoca perquè eren familia nombrosa.
Els de l’editorial es van lluir i van dur un nebot del poeta Foix per a fer la presentació del llibre. Aquest fet el va emocionar molt, el meu veí.
–Un Foix, se n’adona? Qui m’ho havia de dir, un Foix!
La meva àvia feia que sí amb el cap. Ella havia conegut el Foix “autèntic”, deia, i sabia que aquell noi petit i raret, feia molts anys ja havia sortit als diaris i era algú important.
La tarda de la presentació en Martí Fontcoberta va ser molt feliç. Amb les galtes enceses i les mans suades enganxant-se-li als fulls que havia preparat, va agrair públicament la meva insistència a l’hora de fer-li, segons va dir mentint sense cap vergonya, treure del calaix aquell gairebé oblidat manuscrit de joventut.
Mentre el públic s’atipava de coca i xocolata i bevia copes de cava a tort i a dret, ell no parava  d’escriure sentides dedicatòries a tothom que li havia comprat la novel·la. No van ser pas tots, hi havia qui li deia sense cap escrúpol que ja li demanaria el llibre al veí.
D’altres li donaven uns copets a l’esquena i feien “molt bé, Fontcoberta, molt bé” per marxar després discretament. Els d’Horta, com que eren parents, se´l van fer regalar, però en canvi les Mestres se’n van quedar un per cadascuna.
Vam viure tota la semana amb l’eufòria d’aquella data inoblidable. A la següent ens vam dedicar a recórrer llibreries per comprovar si la novel·la era a l’aparador, i si no hi era, hi entràvem. En Fotcoberta em demanava que preguntés al llibreter si la tenien i m’indicava que, en cas d’una resposta negativa, fes un gest de contrarietat o digués, per exemple, “No la té? Però… com pot ser això, n’està segur?”
El dia que sortia el suplement cultural, compràvem els diaris per tal de veure si algún crític s’havia fet ressó de la publicació, però mai no hi vam trobar res tret de la ressenya de l’editorial, que en Fontcoberta va retallar per guardar-la.
De mica en mica es va esvair l’alegria inicial i el meu veí va caure  en un trist desànim. Jo no sabia com engrescar-lo, els arguments se m’esgotaven i em sentia culpable d’haver fet néixer aquella il·lusió que ara ja no era tal i donava lloc a un pessimisme manifest. Primer amb excuses i després amb un silenci trist, va donar per acabades les nostres sortides.
Un dia, al Trambaix, el vaig descobrir assegut. Llegia el seu propi llibre, estava amb una posició forçada per tal de permetre que els passatgers del davant en poguessin veure la coberta.  Somreia de forma exagerada, com si volgués mostrar que disfrutava d’allò més i li vaig notar un desig palès d’encomanar la lectura a tothom que alcés la vista per mirar-se’l.
Vaig baixar sense que em veiés i, tot passejant fins a la propera parada, imaginava com hauria estat tot si en lloc de parlar amb l’Assumpta de l’editorial m’hagués deixat dur pels carrers de Sarrià escoltant la crítica del Fotcoberta als seus adjectius errats i el llenguatge poc adient dels personatges. La seva seria encara una novel·la destinada a l’èxit. Em vaig comprar un gelat al Dino, l’estiu estava a punt d’acabar-se.

9 comentarios:

  1. Pobre Martí: Volia escriure una novel•la, i ho va fer. Volia corregir-la a fons, i ho va fer. Amb ajuda va voler posar punt i final, i ho va fer. Va voler delegar el destí de l’escrit, i ho va fer. Va reeixir en tot el que estava en les seves mans. Més enllà, on ja no depèn d’un, és on hagués degut d’aturar-se.

    ResponderEliminar
  2. Mariona, que bo! Feia temps que no et llegia i m'has donat altra vegada un bonic moment de plaer, gràcies!

    ResponderEliminar
  3. Pobre Fontcoberta! Realment, val més viure amb la il·lusió de l’èxit, i estalviar-se la certesa del fracàs.
    Anna

    ResponderEliminar
  4. Un relato muy bonito. Como siempre, Maria nos entretiene con su historia, como el que no quiere la cosa, y después, nos da directamente en el corazón. Felicidades.

    ResponderEliminar
  5. Mariona, la protagonista d’aquest relat és generosa amb l’aspirant d’escriptor. S’estableix entre ells una bona relació que la porta a cercar qui pugui intercedir en aconseguir que editin la seva novel•la. Fas bé en plantejar-te si haguera estat millor que en Martí aconseguís sense padrins l’edició de la seva novel•la? El segur és que l’Elisa fa tot per ajudar al Sr. Foncuberta. Com sempre els teus relats els omples de contingut per a fer pensar. Petons Maria Lorente.

    ResponderEliminar
  6. ¡Ay María, hay más de un Fontcoberta por estos barrios, que te lo digo yo!
    ¿Hasta que punto podemos repartir responsabilidades?
    Ni se sabe, ni se sabrá. El propio escritor lo intuía al tener guardada su "ópera prima", hasta que el estímulo de su vecina tentó su vanidad literaria y osó publicarla.
    Es lícito tener ilusión por ser leído pero no hasta el punto de que ello condicione el resto de tu vida futura.
    Nunca debemos olvidar que, muchos son los llamados y pocos los escogidos.
    Gracias de nuevo por tu relato tan cercano y real.

    ResponderEliminar
  7. Ese humor! Me encanta! Y un tema tan sentido para los que escribimos y esperamos que alguien nos lea. Muy bueno, como siempre, María.

    ResponderEliminar
  8. Un relat fet amb un estil directe amb clar domini descriptiu. Una pintura còmic tendra d'un personatge insegur il·lusionat amb la fama.Una manera delicada i elegant
    de dibuixar un perfil que es dóna més del que sembla... Atrapes al lector, l'emociones...Bravo, Mariona!! Felicitats!!

    ResponderEliminar
  9. No totes les Elises tornen a Sarrià, algunes es queden a Gràcia i no poden provocar que els escriptors novells de l'upper-diagonal s'enfonsin en la misèria. De totes maneres mai se sap quan es repetirà la història de "La conjura de los necios" que ja se sap que és l'última esperança de tot escriptor.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar