jueves, 6 de octubre de 2016

Acceleració sense moviment (VH)


 VICENÇ DEL HOYO (Foto: Patrick Ems)

La seva vida havia estat travessada per una única passió: els cotxes. Ja de nen, sempre havia jugat amb cotxes. Automòbils de totes les grandàries i de variada tipologia: de policia, turismes o taxis. L’objecte més important de la seva habitació era un pàrquing de tres pisos de color groc. Havia passat tardes senceres fent lliscar els cotxes des del terrat del pàrquing fins a la planta baixa. Tots anaven a parar a un “tren de lavado” amb dues esponges cilíndriques que realitzaven un moviment de rotació quan un cotxe hi entrava a dins.
De jove havia admirat els cotxes que veia pel carrer i una de les seves botigues predilectes eren els concessionaris d’automòbils. Era capaç d’agafar un autobús i anar a visitar una d’aquestes botigues especialitzades de la casa Rover, per exemple, situada en un barri diferent del que vivia, només per anar contemplar com havia quedat la part del portaequipatges, alto de zaga, d’un model nou.
Tant bon punt va tenir edat per conduir va heretar un Seat Málaga del seu pare i en dos mesos ningú va ser capaç de reconèixer-lo. Li va canviar el tipus de rodes, va posar un aerodinàmic aleró sobre el portaequipatges del darrere, el va fer pintar d’un color negre mate. Els vidres de la part posterior els va substituir per uns de foscos tintats. El volant ara era de pell, petit i esportiu.
―Ara sembla un pura sang, però té ànima de tartana ―va riure-se’n el seu pare―. I va en direcció oposada a la del teu estimat Michel Jackson, primer era un blanc insípid i ara és un negre coratjós― va rematar amb un acudit.
Dins d’un cotxe sense pedigrí va iniciar la seva vida d’adult. Amb ell anava a tot arreu i les estones que no tenia cap obligació les dedicava a tunejar-lo.
El pas dels anys va oferir-li “oportunitats”, que era com ell les anomenava. D’aquesta manera va aconseguir algunes "carraques", que era com preferia el seu pare anomenar les seves oportunitats. Amb temps i paciència les seves mans eren capaces de convertir-los, si no en peces de col·leccionista, sí en cotxes que tornaven a viure una segona existència mai prevista per qui l’havia fabricat. Segurament el buga, que era com els anomenava,  que va arribar a fer més patxoca va ser un Mustang del 87 que va convertir en un cotxe llampant que feia girar el cap a qui el veia passar. Mentre es va dedicar a comprar cotxes de segona, tercera o quarta mà, tot va anar bé. Per cada auto invertia les llargues tardes d’un hivern i un cop posat a punt, a la primavera el podia fer circular, “esbravar” deia ell, de  manera que ja era un mitjà de transport domesticat a l’estiu.
El problema s’ha produït quan aquesta tardor va decidir comprar el seu primer cotxe nou. Un Mercedes SL Roadstar. Un cotxe que feia goig només veure’l. Posar la ma sobre la palanca del canvi automàtic assegut al seient entapissat de pell suau i flonja com el cotó fluix el transportava a una part de l’univers que ell sabia que existia però que només coneixia d’oïdes. Encendre el motor i dipositar el peu sobre la palanca d’acceleració i fer el minúscul gest per enfonsar-la no era comparable a res que mai hagués viscut. El motor produïa a les seves orelles música com la de Bach.
Al principi hi pujava dins, el feia emergir del pàrquing i s’incorporava a la circulació de la ciutat. Només transitava per grans avingudes i carrers amples. Mai s’embrancava en entrar en barriades com en la que ell havia nascut. Massa carrers estrets i costeruts. Amb el pas de les setmanes va decidir que no el trauria de la ciutat. Patia per les carreteres estretes i transitades. Transcorreguts els primers mesos el recorregut cada cop es va fer més limitat. Sortia del pàrquing, anava fins al Passeig de Gràcia, girava per la Diagonal i tornava a casa.
Ara  des de fa tres setmanes no el treu. A les tardes seu a l'interior, l’engega una estona, prem l’accelerador i, transcorreguts uns minuts, apaga el motor. Amb els ulls tancats condueix una estona.
Crec que demà agafaré un mall i li destrossaré el Mercedes. Potser així el tornaré a veure feliç.

1 comentario:

  1. Qui sigui que ha pres la decisió d'assassinar el Mercedes -mare, amic, dona...-, que ho faci ja. No es pot permetre que la fidelitat acabi amb la passió.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar