jueves, 11 de agosto de 2016

El padrí (MG)

Un nou fragment del nostre llibre "Sis maneres de menjar una magdalena".
MARIA GUILERA (Foto: Ilan Ben Yehuda)


Cada dissabte vaig a l’hospital psiquiàtric a visitar el meu padrí.  L’han tornat a ingressar i el veig cada vegada pitjor. Els primers dies encara em rebia vestit amb els pantalons i la camisa, anava ben afaitat i duia unes sabatilles d’esport amb els cordons lligats, però a les darreres visites m’ha fet  pena veure-li el pijama amb taques d’orina i els cabells fets un embolic, com si s’acabés de llevar. Ell, tan polit, que no suportava que el vent el despentinés i duia sempre una pinta a la butxaca.
Avui, abans d’agafar l’autobús per anar a veure’l, he entrat a la pastisseria. Mentre recordo les mones de Pasqua que em feia quan era petita, li compro una safata amb dolços de nata i xocolata. La dependenta és una dona gran que m’ho embolica a l’antiga, amb un cordill que envolta el paquet i que remata amb una nansa ben lligada.
Per arribar al psiquiàtric cal travessar els jardins del parc. Ho faig  sense pressa tot i que el vent és fred i el cel s’està ennuvolant. No hi ha cap rètol que indiqui la mena d’instal·lació que acull l’edifici. Està molt deteriorat, qualsevol pot entrar-hi sense que li demanin on va o a qui vol visitar. En arribar, he travessat la sala del primer pis fixant-me si el veia en algun racó o entremig del desgavell de pacients que caminaven, uns amb passes petites i d’altres apressats, com si haguessin oblidat alguna cosa i correguessin  a buscar-la. Ningú no parla amb algú altre. Els interns semblen odiar-se, ja me n’ he adonat altres vegades. No es veu cap grup, ni tan sols una parella que intercanviï frases com les dels acudits de bojos. M’he apropat al menjador pensant que potser el trobaria allà. La sala no té portes i des de fora es poden veure les taules i les cadires buides. Escrita a la paret amb lletres desiguals, hi llegeixo una ordre: “Queremos la medicación a la hora. Firmado, Los Locos”. 
Ell no hi és. M’he quedat dempeus mirant un taulell on de vegades hi ha un infermer i se m’ha apropat un home alt i prim amb una bufanda de color confós que li penjava fins a la cintura. Girava el cap com si tingués un tic i mirava a banda i banda.
–Psst, eh. El teu deixonses és a l’habitació, no vol sortir. Vine.
Parlava baix i es tapava la boca. Suposo que deu haver-me vist altres vegades i se’n recorda de mi. L’he seguit per un passadís llarg amb les parets despintades. A l’esquerra hi ha les portes de les habitacions i, a la dreta, les finestres que deixen entrar la llum d’un pati cobert. Un tro sec ens espanta a tots dos i, de seguida, comença l’espetec de les gotes d’aigua a la claraboia. L’home s’atura davant d'una porta tancada i em fa un senyal amb la mà com dient-me, entra-hi, és aquí. Pico amb el puny un parell de vegades i ningú no contesta. Amb precaució, empenyo la porta i  veig el padrí assegut als peus del llit amb les mans subjectant-se el cap, tan cot que gairebé li toca els genolls. Els cabells li cauen damunt la cara i m’adono que són blancs. Mai no els hi havia vist sense tenyir.
–Padrí.
Li  costa alçar el cap. Em mira un moment, però no em parla a mi sinó a l’home prim que encara és al passadís.
–Fot el camp, ves-te’n!
Faig un parell de passes i li mostro el paquet de la pastisseria.
–Aquest senyor m’ha dit on eres. Ha estat molt amable.
Ni m’ha fet cas.
–Que fotis el camp, t’he dit!
Ha alçat el puny amb cara de ràbia i l’altre se n’ha anat arrossegant els peus (-CONTINÚA-).

"Sis maneres de menjar una magdalena". Disponible en:
BARCELONA Llibreria La Impossible (c/ Provença 232) La Caníbal (c/ Nàpols 314) Rocaguinarda (c/ Xiprer, 13) L'HOSPITALET Perutxo Llibres (rambla Just Oliveras, 66) SANT BOI Llibreria Les Hores (Torrefigueres, 8) VILADECANS Els Nou Rals (Sant Joan, 19)

4 comentarios:

  1. Esta es una de las muchas historias de las muchas que tan bien relatas, que conmueve de forma especial. Dices tanto y lo dices con unas imágenes tan gráficas... Consigues magistralmente traspasar al lector situaciones y sentimientos, es más haces que se identifique con los personajes. Bravo una vez más. Eres única.

    ResponderEliminar
  2. Una descripció genial...Tendra i a l'hora escruixidora.....Agafen ganes de seguir llegint..Moltes ganes...FELICITATS..A veure quan me'l puc comprar...

    ResponderEliminar
  3. Ho veig... Sento l'olor de la pena...
    Chapeau!!

    ResponderEliminar
  4. Como siempre, "la vida misma". ¡Me voy a por el libro!
    El Trasgu

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar