jueves, 17 de marzo de 2016

Diumenge a la tarda (VH)


Vicenç del Hoyo 

―”... i el número 10 fa una giragonsa imaginativa i un cop ha esquivat el defensa s’adreça cap a la porteria rival i el porter salta com una taràntula, vol hipnotitzar el porter però el 10 no està disposat que un insignificant número 1 li arrabassi la glòria de la nit i amb un xut parabòlic esquiva les vuit potes de l’aranya i estavella la pilota al fons de la seva teranyinaaaa”.

Tot això ho ha dit d’una glopada, sense respirar i amb un èmfasi ascendent, com si parlés amb una trompeta invertida.
És diumenge a la tarda i com sempre que fan futbol per la tele, en Genís apaga el volum i és ell qui retransmet el partit.
―”... els grocs amb ratlles verdes estan situats a la rodona central, el 5 i el 17 estan al costat de la pilota esperant el xiulet de l’escarabat negre i en aquest precís moment reprenen el partit. El 17 passa la pilota endarrere, al número 3, ...”
El Genís paladeja les paraules com si fossin caramels. Allarga les vocals per fer-les durar una estona més, com si volgués retenir la imatge a la pantalla.
―Serà un locutor formidable! ―diu el meu pare.
Està assegut al sofà i fa dues coses alhora: mira la tele i llegeix el diari del diumenge que li ha de durar fins al proper cap de setmana.
―M’agradaria sentir-te per la ràdio dins d’uns anys ―insisteix el meu pare.
―”... traspassa la línia divisòria amb paciència i eficàcia, s’atura el 7 i mira l’horitzó i no veu cap número senar a qui passar la pilota, així que li entrega al 10 que està a l’altra banda del camp....”
He sentit centenars de vegades el meu germà retransmetre els partits de futbol i sempre m’atrapa. M’interessa més el que ell diu que el que veig. O millor dit, és com si controlés el que passa a la tele i valgués més la imatge que la paraula.
―”... el 4 dels blanc i blaus barra el pas al 10, aquest ha de recular però no està disposat a perdre l’oportunitat d’aproximar-se a la porteria, així que amaga, s’atura, fa una cabriola al costat inesperat i continua avançant, tot decidit i...”
El Genís de peu amb les mans a la boca per fer de botzina accelera les paraules. No s’entrebanca mai perquè les utilitza com un gronxador.
―Pare, el Genis serà locutor de ràdio? ―pregunto.
El meu pare sorprès per la meva pregunta alça els ulls del diari.
―No ho serà, ja ho és! No ho veus?
El meu pare m’ha respost amb una veu ferma i plena de convenciment. Però no m’ho acabo de creure. No he sentit mai dir que algú amb síndrome de Dawn pot dirigir un programa.

1 comentario:

  1. Si alguna vegada hagués escoltat comentaris com aquest, potser no canviaria d'emissora com faig ara quan escolto la retransmissió d'un partit.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar