Entradas

Mostrando entradas de enero, 2016

És quan bec que et sento a prop (MG)

Imagen
Maria Guilera  (Foto: Eva Besnyö)

El funeral de l’avi és a les cinc de la tarda. Quan enfilo l’entrada del poble, veig els meus germans, que hi són des del dia abans. Duen uns vestits foscos que els fan semblar nens disfressats. Malgrat passar dels quaranta, penso, mai no han acabat de créixer.  El pare és a la taverna, em diuen. Nosaltres hi anem una estona.  Pel retrovisor els veig allunyar-se mentre jo penso en la mare i l’àvia, que deuen ser a casa fent el dinar i deixant anar un sospir de tant en tant.
El cotxe a l’ombra, que després no podré ni tocar el volant. Alço els ulls cap a la finestra de les golfes, allà on m’agradava tant pujar a l’hora de la migdiada. Fa anys que no passo un estiu al poble, quina llàstima.
Entro a casa sense que ningú se n’adoni. Escolto veus, totes de dones. Deuen ser les ties i potser també les veïnes. Si em veuen em petonejaran, em pessigaran les galtes, has de menjar més, nena, estàs massa prima. Ningú no em preguntarà pel Manel, però n’han parlat molt…