jueves, 17 de diciembre de 2015

Pedrusco 1-Arenillas 0 (VA)


Vicente Aparicio 

La última vez que le ganamos al Deportivo Arenillas, el niño y yo vimos el partido al lado de un hombre con traje y corbata.
Hace ya siete años y el resultado final fue de 1-0 a favor del que para nosotros era y es el mejor equipo del mundo, el Pedrusco Fútbol Club.
Sí, qué pasa.
En la primera parte el árbitro, José Cruceta Ramos, pitó dos penalties. El primero, a favor del Arenillas, no acabó en gol porque el gran Jaume Muro se marcó un paradón marca de la casa. El segundo, en cambio, hizo subir al marcador el 1-0, a favor nuestro, gracias a un chut con paradinha de Borja Verdugo, la indiscutible estrella del Pedrusco de aquella temporada gloriosa.
El caso es que el hombre del traje aplaudió como un poseso las dos veces que el árbitro pitó penalty, una vez a nuestro favor y la otra en contra.
Un poco raro, ¿no?
En cambio después, a la hora de la verdad, ni se inmutó. Ni con la gran intervención de nuestro portero ni con el histórico gol de Verdugo.
Como si la cosa no fuera con él.
Cuando el partido llegó a su fin, después de una segunda parte tirando a soporífera, el hombre del traje aplaudió satisfecho, y nosotros también.
“Buen partido”, dijo, “buen partido, sí, señor”.
Luego estuvo muy atento y muy simpático con mi hijo, que este año va a empezar Económicas, y yo no pude evitar hacerle un par de preguntas.
Entonces lo entendimos todo.
No sé qué habrá sido de él, el único hombre del mundo a quien he visto aplaudir los penaltis a favor del Pedrusco y los penaltis a favor del Arenillas.
A lo mejor lo han corrido a gorrazos por uno de esos campos de dios.

jueves, 10 de diciembre de 2015

Flors (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Christine Ellger)


La llibreria era buida. En Ricard hi havia entrat perquè en passar pel davant havia tingut un rampell. Se li va ocórrer que podria regalar un llibre a la Sandra. Havien quedat aquell tarda per fer un cafè. Feia mesos que ni es veien ni es trucaven. Però ell sabia que tan bon punt la truqués quedarien. Normalment la Sandra tenia tots els caps de setmana ocupats i gairebé mai podia anar a sopar. Acostumaven a quedar a mitja tarda en algun bar. Algun cop s’havien trobat un diumenge al matí per esmorzar.
El Ricard la trucava de tant en tant. La Sandra era una companya de l’època escolar i els dos, quan eren junts, entretinguts per la conversa, no s’adonaven del pas de les hores. Però la Sandra mai trucava i en Ricard sempre deixava passar mesos entre una trucada i una altra. Havia recordat que feia pocs dies havia estat el seu aniversari. Va pensar en regalar-li un llibre. Va anar al taulell de les novetats i no va en va veure cap que li fes el pes. Se’n va adonar que coneixia molt poc els seus gustos. No sabia ni tan sols si li agradava llegir. Va pensar que la Sandra, potser, era consumidora de llibres d’autoajuda. Però es va negar a ell mateix aquesta possibilitat. Ell sempre passava per les prestatgeries d’aquests llibres sense ni mirar-se’ls. No tenien estatut de llibre. I si li regalava un clàssic? Aviat ho va descartar. Va pensar que potser ella pensaria que ell pensava que ella era una mica inculta i que la voldria alliçonar. Res més lluny. Per al Ricard la lectura havia estat la manera com havia conegut les coses més valuoses de la vida i volia compartir amb la Sandra un tros d’aquesta alegria. Va mirar entre les novel·les contemporànies traduïdes de l’anglès, després del francès. Havia descartat la literatura nacional. És tan propera que a vegades és l’última cosa que vols llegir, va pensar. Va continuar mirant entre la literatura centreeuropea. No sabia per quin llibre decidir-se. N’hi havia tants... però no en trobava cap que pogués tenir garanties que li agradaria. Ara, certa literatura escandinava estava de moda, per això en Ricard es va mirar de lluny els gruixuts lloms d’aquests llibres. Mentre llegia títols i noms se li va encendre un llum. Va recordar que temps enrere li havia regalat un llibre d’un vienès, que a ell l’havia commogut molt. Li havia embolicat ell, cosa que sempre el torbava una mica. Si podia preferia regalar els llibres dins dels sobres que sovint donen a les llibreries quan se’ls comunica que és per regalar. En Ricard trobava que ell s’exposava a l’embolicar un llibre singularment. Va recordar com la Sandra havia fet algun comentari falsament admiratiu:  
―Quin paper més llampant!
Per un moment, va veure la cara de la Sandra mirant el llibre, llegint el títol i com el va deixar a sobre la taula.
―Me’l llegiré! ―havia dit.
Però ara, passats tants mesos, aquella escena oblidada li havia vingut al cap com un tret.
En Ricard va sortir de la llibreria. Va alçar el cap. El sol declinava i il·luminava les façanes del davant plenes de balcons amb baranes. A dalt, en un dels àtics, una dona regava les plantes. Espurnes d’aigua queien a la vorera.
Es va adreçar a una floristeria i va triar un ram de flors.