jueves, 10 de septiembre de 2015

La conquesta de l'espai (VH)


Vicenç del Hoyo

Al carrer on vaig néixer hi havia unes quantes botigues però totes eren a la banda de mar. El meu barri urbanitza les faldes de la serralada de Collserola. Són uns edificis amb vocació de ser una petita comunitat que els uneix una porció de sòl enjardinat. Cap d’aquests edificis pot contenir una botiga. Són casalots, ínsules que diria en Sancho, de quatre plantes amb quatre portes per replà. Setze famílies agermanades per una escala central. L’arquitecte que va dissenyar la barriada no va pensar que els habitants havien de comprar allò que menjaven, la roba que vestien o reparar les sabates que calçaven. Al voltant d’aquest nucli urbà havien aparegut noves edificacions, aquestes sí amb capacitat per contenir botigues a les plantes baixes.
El meu carrer era un carrer límit i frontera entre aquestes dues zones. A la banda solana, que era on estava casa meva, només hi havia jardins i entrades a les minúscules vivendes. A la part obaga, els edificis eren contigus i sense espai per a la vegetació. Era la vorera que havíem de transitar quan anàvem a comprar. Al xamfrà hi havia la primera botiga. Era un bar i una bodega alhora. Primer s’havia dit Marcel·lí però en algun moment van canviar el rètol, sense canviar d’amos, i en lloc de dir-se bar bodega va passar a dir-se Snack Bar i en lloc de Marcel·lí es va retolar Sputnik. Els clients eren el mateixos de sempre, les bótes de fusta estaven tan negres com anys abans i les ampolles de conyac i vermut conservaven la mateixa pols del primer dia de la fundació del barri i de l’univers. Allà comprava el gel per pessetes i les ampolles que m’havien d’omplir de vi blanc de Tomelloso, que era el que prenia el meu pare. Al costat hi havia la lleteria. Maite es deia la filla de la propietària i en la meva imaginació queda una barreja inseparable de llet, nata, iogurt de vidre retornable i els pits de la noia. Anys més tard van explicar-me que existien uns mamífers anomenats vaques que tenien alguna mena de responsabilitat en aquell negoci. Però mai vaig saber com integrar uns animals tan bruts amb l’univers tan dolç de la lleteria. Una mica més enllà hi havia la botiga de queviures. Lloc on la meva mare ens tenia prohibit anar a comprar. Les úniques ocasions en què ens enviava allà eren els diumenges a hores intempestives a comprar safrà. La resta de coses les havíem d’adquirir a d’altres establiments. I, al final del carrer, hi havia una fleca que també teníem prohibit visitar. Al meu pare, a qui no li agradava gens ni mica el pa que hi feien. deia que era xiclet. Ens enviava a l’altre confí del barri, just on s’acabava per la banda de la muntanya, a comprar el pa amb torna a un forn on sempre hi havia una cua que arribava al carrer i on tenien les barres de pa dretes en una mena de lleixes giratòries que anaven omplint des de l’obrador. I una mica abans d’arribar al forn hi havia la barberia. Lloc d’infaust record perquè mai em va agradar tallar-me els cabells ni aquell ambient tan masculí a les antípodes de la lleteria de la mare de la Maite. Un parell d’entrades més a la vora hi havia dos sabaters, un que arreglava sabates i un altre, que a més a més, feia claus, un que mai tenia cap client i un altre en el qual sempre hi veies gent.
La meva mare no feia servir ni l’un ni l’altre, ja que feia reparar el calçat en una botiga que estava al costat del mercat municipal on anava a comprar cada dissabte.
No sé perquè però jo sempre vaig sentir atracció per la botiga fosca i llòbrega del sabater solitari. Feia el possible per passar pel davant de la porta i mirar a l’interior. Indefugiblement veia al senyor Datiu, que així es com es deia la botiga, Ràpid Datiu, assegut amb el seu vell davantal de cuir amb una sabata del revès a sobre dels genolls, amb una agulla i fil cosint mitja sola. En Datiu era per a mi com el Gepetto però sense cap fill de fusta. Un senyor de cabell blanc, ulleres daurades rodones i maneres dolces. Per a mi era un personatge i una botiga d’una altra època i, potser, d’un altre barri. Els veïns explicaven que era la botiga més antiga. De les altres, sempre hi havia algú que recordava la inauguració, Sputnik a banda. Del Ràpid Datiu tot era antic, inclús el nom.
Un dia no me’n vaig poder estar i hi vaig entrar. Va ser un rampell. Un cop dins me’n vaig adonar que no sabia què dir, què demanar. Ell em va mirar com si fos de la família. A la seva pregunta no se’m va ocórrer cap altra resposta que:
―El meu pare diu si em pot donar uns quants claus?
Ell va escampar un grapat generós de clauets sobre un tros de diari que després va servir per embolicar-los. Me’ls va posar a la ma i em va dir:
―Té. Espero que en tingui prous. Pots venir encara que el teu pare no t’encarregui res.
No sé que vaig notar, però mai més vaig voler tornar a entrar.

3 comentarios:

  1. Un gusto leer al niño que sigue por aqui. Con la emoción de la nostalgia.

    ResponderEliminar
  2. Per fí torna a obrir la botiga dels contes. Feia setmanes que hi passava pel davant i em feia tristor veure la persiana a baix i cap rètol avisant del dia que tornaria a enlairar-se.
    Gràcies per tornar un cop més i fer-ho amb aquesta mirada a un paisatge que molts hem compartit, encara que fos en altres barris. Quan els ulls es passegen sensibles i poc a poc, aconsegueixen que tots trobem un senyor Datiu allargant-nos una paperina de claus.

    ResponderEliminar
  3. Tu relato me ha retornado a la infancia y a las tiendas de mi barrio. Además los recuerdos han llegado acompañados de aromas y luces, como suele suceder cuando se rememoran vivencias del pasado, nunca vienen solas...
    El graner, la tocinería, el carboner, la mercería, la lechería, el barbero, el zapatero ... han retornado y paseado con nitidez ante mí, sin que el paso del tiempo hubiera hecho mella en ninguno de nosotros.
    Yo al contrario de tu protagonista, si que volvería a visitarles a pesar de que descubrieran en mi mirada los sentimientos que me inspiraron.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar