sábado, 20 de junio de 2015

Riu de muntanya (VH)


 Vicenç del Hoyo (Foto: Anita Dominoni)
 
No sé quin impuls em va fer entrar a la botiga d’armes. Cada divendres hi passava pel davant camí de la biblioteca. No tots els divendres visitava la biblioteca, però sempre que anava a tornar un llibre o a buscar lectura era divendres. Com que tenia la tarda lliure aprofitava per passar-hi. La botiga d’armes està al final d’un carrer silenciós que hi ha just a sobre del passeig que du a la biblioteca. Jo sempre prefereixo el silenci al soroll, per això vaig per aquest carrer. És una botiga per a caçadors que té un aparador sense cap atractiu. Un maniquí vestit de camuflatge amb una escopeta penjada a l’espatlla.
―El puc ajudar en alguna cosa?
No sabia per on començar. Difícilment m’entendria.
―Vull saber coses de rius.
Jo pensava que em miraria com si fos un esquimal que pregunta com alimentar un dromedari. Em vaig equivocar.
―Necessites un llibre que expliqui les espècies d’animals que es poden trobar als rius.
Davant la cara de sorprès que jo devia fer em va preguntar:
―Ets pescador, oi?
―Fins a aquest moment no ho he sabut ―vaig respondre amb els ulls posats a la paret on estaven recolzades una dotzena de canyes de pescar de diferents grandàries―. M’agradaria anar a pescar truites però no sé per on començar ―vaig continuar.
El venedor va sortir de darrera del taulell i se’m va posar al costat acompanyant-me cap a la secció de pesca.
―No diguis més, tens ànima de pescador. Es veu d’una hora lluny.
Jo me’l vaig mirar de fit a fit. No sabia si era un venedor estúpid o senzillament estava borratxo.
―Ànima de pescador? Quina olor fa la suposada ànima dels pescadors? O potser és que té espines?
El venedor no em va fer cas. Va agafar una canya del mig, ni curta ni llarga i em va dir:
―Aquest és l’instrument que estàs buscant. Flexible i fort per poder dominar les feréstegues truites dels curts rius de muntanya.
Vaig començar a entendre el que em passava quan vaig escoltar de la boca del venedor de canyes l’expressió “riu de muntanya”. La culpa era de Hemingway. Durant tota la setmana havia estat llegint contes que protagonitzava un jove que retorna de la guerra i se’n va a pescar. Això havia modificat la meva percepció de les coses i m’havia provocat la necessitat urgent d’aïllar-me del món. Escoltar l’expressió “riu de muntanya” m’havia traslladat de paisatge. Vaig comprar la canya que em va oferir l’expert en ànimes. No va entendre que no volgués ni ham ni esquer. Durant setmanes he tingut la canya al costat de la butaca de lectura. A vegades he arribat a llençar el fil i m’agrada sentir l’espetec quan el recullo. Em porta a un altre lloc.

2 comentarios:

  1. Té gràcia, té ànima. I molta canya.

    Sarga Ntana

    ResponderEliminar
  2. Esplèndida la imatge que acompanya el relat. Fa perfecta companyia al seu toc surrealista

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar