viernes, 1 de mayo de 2015

Tot com cal (MG)


Maria Gilera (Foto: Carmen Spitznagel)

El germà gran serà l’hereu, com ha de ser. La noia, massa bonica per quedar-se cuidant la nostra vellesa, ja l’hem casada. I el petit, quina alegria, sense que ni son pare ni jo, que som catòlics però moderns, li haguéssim dit mai res, ens va fer saber l’any passat que volia ser capellà
Que contents haurien estat els padrins si fossin vius: tot com als seus temps, els néts respectant les tradicions. Cap estirabot, cap daltabaix a la familia.
Tot l’any al Seminari. Quan vam anar a buscar-lo per passar l’estiu amb nosaltres, el preceptor ens va dir que mostrava entusiasme, voluntat, intel·ligència.
–És devot, Pare? –vaig preguntar.  
L’home em va mirar emocionat, va semblar-me que fins i tot se li enterbolien els ulls darrera les ulleres. Molt seriós, va comunicar-nos que al setembre l’enviarien a la selva amazónica.
 –Ha manifestat el desig de ser missioner.

Aquelles setmanes a casa va ajudar a les feines del camp com quan feia de pagès. Matinava, suava de sol a sol com si en lloc del fill de l’amo fos l’últim treballador.
Abans de sopar pujava a la’habitació i s’hi estava una bona estona. Meditant i resant.
La darrera semana d’agost va venir la meva germana amb les bessones. Quan van arribar vam celebrar el seu aniversari, catorze anys ja, com passa el temps. L’una és eixerida, xerraire, riallera. L’altra, més tranquil·la, va sempre amb una llibreta a les mans i diu que escriu versos. Totes dues es miraven encuriosides el cosí capellà.
-Encara no ho sóc -els deia ell.
Però com si res. S’entestaven a dir-li mossèn i fins i tot pujaven a pasar el rosari a la seva habitació.
–Encara me les farà unes beates –feia ma germana.

Avui el noi se’n va. Les nenes estan ensopides, sobretot la dels versos. Mentre ell les entreté amb un mapa de l’altra banda del món, de la selva amazónica on serà ben aviat, jo he pujat a fer-li la bossa.
He descobert una fotografia entre les seves samarretes. Estava retallada, en faltava la meitat. Era de l’aniversari de les nenes, però només hi sortia la bessona poeta. Per a tu, Miquel, deia.
He llegit paraules que no acabo de comprendre, però que m’han trasbalsat.

…Torna de la selva humida
de les aigües que no s’acaben,
torna a la humana mida
del meu contorn mig dibuixat

L’he estripat a bocins menuts i els he guardat a butxaca. A la família cap daltabaix, valga’m Déu.

5 comentarios:

  1. Mariona, el més natural entre éssers humans els està privat a aquests homes entregats a Déu. Després passa el que passa. Algun dia (poder abans del Segle XXV) serà diferent. Com sempre toques temes molt actuals. Gràcies.

    ResponderEliminar
  2. Ai! els cosins…
    Però aquest no és el cas; el que em fa reflexionar és l’actitud de la mare que no afronta la situació. Actua amb la prohibició d’un censor, l’ocultació d’un espia, la manca de diàleg d’un repressor. Fuig d’enraonar amb el fill, evitant no li agradi la resposta a la pregunta que no farà. Per evitar un daltabaix, mai sabrà l’abast de la qüestió.

    ResponderEliminar
  3. teresa serramià i samsó3 de mayo de 2015, 5:18

    no afrontar la realitat és la manera més còmoda i covarda d'amagar el cap sota l'ala....
    Intervenir en el destí de les persones és molt greu....Nosaltres no som ningú per escanyar la il·lusió, ni per tallar les ales de cap ocell a l'hora d'emprendre el vol..La tradició pot ser un parany i nosaltres un botxí...
    felicitats pel tema i per la mestria i precisió que evidencia. Endavant...

    ResponderEliminar
  4. lola, sólo lola6 de mayo de 2015, 17:09

    Hay que ser inocente al pensar que por romper en mil pedazos una foto dedicada deja de existir y con ello se solventa un "problema".
    Existen erupciones que tal vez, solo con el tiempo y la distancia podrán ser sofocadas.
    Aunque la verdadera tradición, es que el amor no entiende de normas.
    O no?
    ¡Con que maestría te introduces en la mente sin importar la edad!

    ¡Que sutil y certera eres al describir sentimientos!

    ¡Que bien lo describes todo,(lolita)!

    ResponderEliminar
  5. Muy buen relato, con muchos sentimientos en juego y la mano censora
    que tanta rabia da!
    Desde esa puerta que abres entramos en otro escenario, otras puertas, otras vidas.
    Nunca dejas indiferente

    Nurya

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar