domingo, 31 de mayo de 2015

Bla, bla, bla (MS)


Mónica Sabbatiello
“La historia del silencio es un texto.
La escucha del silencio, un libro”.
(Edmon Jabès)

No me animé a oír y la voz se calló. 

Descubrí un lugar espeso, caminé hacia el puente y llegué a la niebla.
A manotazos rompí la escarcha y no dije nada.
Lo que no dije se hundió.

Frente a frente. De fondo el ulular del viento. El ruido de los muertos en un ovillo azul de lana.

Hay tanto misterio.
La mujer era capaz de oír lo que yo imaginaba.

Cuando descubrí que podía vivir sin feroces murmullos me puse los cascos del silencio.
Y dejé de ser la heroína.

Caminé por un hall abierto por todos lados.
Me crecieron los oídos y las manos.
Los latidos me llenaron la cabeza y escaparon.

Un corazón pequeñito brincó por los mosaicos blancos y negros.
Una niña de apenas cinco años se lo llevó a la boca y lo masticó en silencio.
Su cuerpo se transparentó y se vio su ternura.

No había sonido en ese retumbar.
La niña dijo: el ruido para qué.

jueves, 14 de mayo de 2015

Setembre (VH)


Vicenç del Hoyo

―I de segon què teniu?
―Mira, tenim paella de pollastre i verdures, ...
―Ah, és clar, avui és dijous!
―...també tenim fricandó amb bolets, botifarra amb mongetes, lluç a la romana i...
―No cal que continuïs. Porta’m el fricandó.
És el primer dia de feina després de les vacances. Aquests primers dies fem jornada intensiva. Qualsevol altre migdia hagués anat a casa a dinar, però avui és impossible. La nevera està buida. Sempre he preferit la tranquil·litat de casa al menjar pautat que imposen els menús dels bars. Un primer que s’ha de menjar abans d’un segon i al qual  inevitablement el segueixen les postres. Sempre cal triar. A casa no es tria d’aquesta manera.
―Que voldràs unes patates fregides?
No ho sé. Si me les hagués de fer, segur que no les fregiria, però aquí tot és massa fàcil. Tot depèn d’un sí o d’un no.
―No en teniu al caliu?
Posats que tot depengui de parlar, per què no demanar?
―Ara t’ho miro.
Començar a treballar és engegar la màquina del temps. És com retornar del país dels morts. No recordava que viure fos tan fatigós, que sempre s’hagués d’estar decidint. Fins i tot per menjar cal prendre determinacions. Que lluny queden les migdiades sota una ombrel·la esquivant el sol, deixant-se acariciar per la quietud dels minuts, quan les hores paralitzades s’estiren al teu costat mentre enfonses el cap a la sorra i et rosteixes!
―No, no vull postres.
―Cafè?
Els minuts s’escapen. Els veig córrer per la vorera, carrer enllà.
―Un cafè sol.
―Amb gel?
Amb el gel de l’hivern.
―Sí, gràcies.

jueves, 7 de mayo de 2015

¿A quién quieres matar? (VA)



Vicente Aparicio

Tengo setenta y dos años. Ayer fui al bosque con la intención de suicidarme. Llevaba la pistola de mi difunto marido, cargada. Me puse de rodillas junto a un árbol y apunté el cañón a mi sien. Entonces oí un ruido. Voces, unas voces infantiles que se aproximaban. Guardé la pistola apresuradamente dentro del bolso y saludé con un movimiento de cabeza a un hombre y a dos niños pequeños que caminaban en fila. Me marché.
De regreso a casa, detuve el coche junto al lago. Solíamos ir al lago. Nos sentábamos en un banco y mirábamos el agua. Nunca fuimos muy habladores, Franz y yo, sobre todo yo. No nos divertíamos juntos, esa es la verdad.
Empecé a caminar siguiendo el perímetro del agua. Los días laborables, en esta época del año, no hay mucha gente en el lago. Avanzaba despacio, mirando los abedules. Después de la curva, vi que alguien estaba tendido en el suelo. Me aproximé. Era un hombre de la edad de Franz, quizás algo más joven. Parecía haber perdido el conocimiento. Lo zarandeé y se incorporó.
-No sé qué me ha pasado -dijo tocándose la sien. 
-Está claro. Le ha dado un vahído y se ha caído. Lleva sangre ahí. Venga.
Revolví en el bolso en busca de algo con que limpiarle la herida. Me sobresalté al notar el contacto frío de la pistola. Mojé un pañuelo en el agua. El pañuelo se tiñó de rojo.
-No es usted muy delicada -me dijo.
-No está en condiciones de exigir -respondí.
Se hizo un silencio largo. Por el carril derecho, vimos pasar una bicicleta.
-¿Qué lleva ahí, en el bolso?
-Una pistola -contesté ariscamente. 
Dio una risotada.
Tuve una visión. Estaba sentado en el sofá de mi casa. Yo tenía la cabeza apoyada en su hombro y él miraba hacia arriba, complacido. De vez en cuando, daba una risotada. Después se quedaba dormido y yo me asomaba a la ventana. El limonero había vuelto a florecer. ¡La primavera! Ja. Ahora era yo quien se reía. Él se despertaba y tenía una herida en la frente.
-¿A quién quieres matar? -me preguntó.
-A ti, si no dejas de hacer preguntas.
He devuelto la pistola a su sitio en el cajón. En el hospital dijeron que no era importante. Qué sabrán ellos. Para cenar, podría rebozar unas berenjenas. Salen bastante buenas este año.

viernes, 1 de mayo de 2015

Tot com cal (MG)


Maria Gilera (Foto: Carmen Spitznagel)

El germà gran serà l’hereu, com ha de ser. La noia, massa bonica per quedar-se cuidant la nostra vellesa, ja l’hem casada. I el petit, quina alegria, sense que ni son pare ni jo, que som catòlics però moderns, li haguéssim dit mai res, ens va fer saber l’any passat que volia ser capellà
Que contents haurien estat els padrins si fossin vius: tot com als seus temps, els néts respectant les tradicions. Cap estirabot, cap daltabaix a la familia.
Tot l’any al Seminari. Quan vam anar a buscar-lo per passar l’estiu amb nosaltres, el preceptor ens va dir que mostrava entusiasme, voluntat, intel·ligència.
–És devot, Pare? –vaig preguntar.  
L’home em va mirar emocionat, va semblar-me que fins i tot se li enterbolien els ulls darrera les ulleres. Molt seriós, va comunicar-nos que al setembre l’enviarien a la selva amazónica.
 –Ha manifestat el desig de ser missioner.

Aquelles setmanes a casa va ajudar a les feines del camp com quan feia de pagès. Matinava, suava de sol a sol com si en lloc del fill de l’amo fos l’últim treballador.
Abans de sopar pujava a la’habitació i s’hi estava una bona estona. Meditant i resant.
La darrera semana d’agost va venir la meva germana amb les bessones. Quan van arribar vam celebrar el seu aniversari, catorze anys ja, com passa el temps. L’una és eixerida, xerraire, riallera. L’altra, més tranquil·la, va sempre amb una llibreta a les mans i diu que escriu versos. Totes dues es miraven encuriosides el cosí capellà.
-Encara no ho sóc -els deia ell.
Però com si res. S’entestaven a dir-li mossèn i fins i tot pujaven a pasar el rosari a la seva habitació.
–Encara me les farà unes beates –feia ma germana.

Avui el noi se’n va. Les nenes estan ensopides, sobretot la dels versos. Mentre ell les entreté amb un mapa de l’altra banda del món, de la selva amazónica on serà ben aviat, jo he pujat a fer-li la bossa.
He descobert una fotografia entre les seves samarretes. Estava retallada, en faltava la meitat. Era de l’aniversari de les nenes, però només hi sortia la bessona poeta. Per a tu, Miquel, deia.
He llegit paraules que no acabo de comprendre, però que m’han trasbalsat.

…Torna de la selva humida
de les aigües que no s’acaben,
torna a la humana mida
del meu contorn mig dibuixat

L’he estripat a bocins menuts i els he guardat a butxaca. A la família cap daltabaix, valga’m Déu.