viernes, 20 de marzo de 2015

No, jo sóc l'altra (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Yannick Faure)  

Una de les més estranyes sensacions que puc imaginar és la de saber que ets bessó d’una altra persona. I més que la de saber-ho és conviure amb una rèplica idèntica en tot a tu mateix.
Quan era petit, a l’escola, a la meva classe hi havia unes germanes bessones. Eren calcades l’una a l’altra. Eren idèntiques en tot, excepte que una d’elles, la Sílvia, tenia una minúscula piga a una galta. A mi em fascinava mirar-les i veure si podia trobar diferències. M’hi passava hores i hores. Les bessones tenien molt bon caràcter i es prestaven a que les examinés amb deteniment. Deixaven que observés amb ulls d’entomòleg les mans, les ungles, els dits, els genolls, el coll. A vegades, a classe, assegut a la cadira del darrera, els aixecava la cabellera per veure si el clatell era diferent. Només adoptant la mirada d’odontòleg vaig tenir èxit. Vaig descobrir que les dents no eren ben bé iguals. L’Helena tenia un queixal menys que la Sílvia. Per a mi tenien un atractiu torbador.
―Us enamorareu del mateix noi?
Elles em miraven i amb la boca tancada deixaven escapar un somriure distret.
Com poden ser tan idèntiques, em preguntava. Era com si fossin la mateixa persona però amb dos cossos, dos caps, quatre cames i quatre mans. Però el mateix ésser.
―No, jo sóc l’altra ―era la frase preferida d’elles. La deien sovint, perquè tothom les confonia. Era una temeritat tenir un secret amb una d’elles, perquè el més probable era que es produís una confusió i s’acabés per esguerrar-ho tot al parlar amb l’altra.
Un dia vaig veure que la Sílvia, la de la piga discreta, li deia a l’Helena:
―No, jo sóc l’altra.
Aleshores la Sílvia va riure mostrant la dentadura al complet. L’Helena se la mirava  una mica estorada. Vaig pensar que la Sílvia semblava tenir més sentit de l’humor que l’Helena.
Segur que elles havien de saber en tot moment qui era cadascuna, però aquest sentit de l’humor de la Sílvia em va semblar explosiu i embriagador.
Un altre dia vaig descobrir que eren capaces d’enganyar els professors. L’Helena es pintava una discreta piga i suplantava la Sílvia a l’examen al qual no s’havia presentat el dia abans perquè suposadament estava malalta.
Anys més tard vaig saber que havien tingut un accident terrible en cotxe. Van sortir de la carretera, van donar dues o tres voltes de campana i el cotxe es va incendiar. M’havien dit que una d’elles s’havia mort mentre que l’altra s’havia salvat. Però no van saber aclarir-me quina d’elles. La casualitat va fer que un temps més tard la trobés. La vaig mirar de dalt a baix i li vaig preguntar:
―Ets la Sílvia?
―No, jo sóc l’altra ―em va respondre.
Malgrat que li vaig veure la piga clarament vaig adonar-me que mentia.

1 comentario:

  1. Els contes de bessons són tot un gènere en si mateixos. Hi ha un toc inquietant que creix camuflat sota la innocència de les primeres línies i que fins el final no es destapa. Molt bo.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar