jueves, 26 de marzo de 2015

Comerç solidari (MG)


Maria Guilera

Dissabte a la tarda vaig veure gent a la vorera del carrer Estret, a tocar de la plaça. Vaig apropar-m’hi i, tal i com imaginava, inauguraven un altre negoci al local, vint metres quadrats mal comptats, de l’antiga merceria.
No sé què hi han posat, malgrat fer el tafaner una estona, no vaig veure-hi res que em donés cap pista. Només la gent, drets i amb gots de plàstic a la mà al voltant d’un taulell no massa gran on havien deixat un parell d’ampolles i una safata de dolços.
Vaig treure l’agenda. A la página del dilluns vaig apuntar-hi el carrer i el número. “Visita”, vaig afegir.
Des que he plegat de treballar a la immobiliària –Ja són molts anys, sra. Piques, em va dir l‘amo. Es mereix descansar i gaudir de la vida-, des de llavors, i ja fa deu mesos, no puc resistir la buidor de les botigues. Jo, que n’havia llogat i traspassat tantes, que aconseguia cada any el premi al millor treballador, em desespero mirant la dependència asseguda, sense clientela, amb els ulls fixos a la porta, com qui els clava en un horitzó inabastable, esperant algú que l’obri i els doni una oportunitat, l’esperança de vendre.
En un gest innat, el que sempre m’havia dut a aconseguir locals interessants, anoto les botigues que, després d’una observació profesional, veig en situació desesperada. O les que, tot i acabar d’obrir, ja sé que no tiraran endavant. I uns dies després, hi entro. Remeno el que sigui: joguines, llibres, sabates, llaminadures, bijuteria… Acabo comprant alguna cosa que no em desgavelli el pressupost. Per animar, no per res més. És com una mena de deute moral.
La noia de la merceria va començar amb molta il·lusió. A més dels fils i les agulles, dels botons, les cintes i les puntes va muntar un taller de costura i un altre de labors de llana. M’hi vaig apuntar a tots dos, però érem poca gent i no va tenir més remei que plegar. Quin greu.
A veure què hi hauran posat, ara. Hi vindré dilluns, em farà gràcia ser la primera clienta. Sigui el que sigui que hi venguin, ja trobaré on posar-ho. O potser m’ho hauré de menjar.
Em pensó que això meu és com fer de voluntària per mantenir el comerç de barri. Hi ha d’haver de tot.


S’ha de ser burro per obrir una botiga de filatèlia ara, en un temps en què ningú no escriu cartes. I que t’ho hagi de dir jo, fill meu. Si la teníem al despatx de tota la vida i ningú no se la mirava, la col·lecció. Eren coses del teu avi, que sempre va ser un home estrany. Com t’ho diría, bona persona, però molt “cap endins”, que deia la meva sogra. I tu, perdona que t’ho digui, però sembla com si haguessis anat enrere una generació. Tan modern que era el teu pare, un avançat a l’època. I la teva dona, fixa-t’hi, en la teva dona. Eixerida, xerraire, sociable. No sé pas què et va veure, però hauries d’aprofitar i aprendre’n, de com va ella pel món.
No, no em diguis res. Ja sé que cadascú té la naturalesa que té, però si vull aconsellar-te és perquè no l’erris una altra vegada, és pel teu bé. T’ho hauria de dir d’una altra manera, fill, però ja em coneixes, el que tinc al cor em surt per la boca.
Segells, mare de déu senyor, si ja no saben ni el que són, la gent d’ara.
Com ruïnes, dius? Com els tresors soterrats? Però què t’empatolles! Com bocins d’un temps que no tornarà? Tira home, tira… Ni sé com t’han donat crèdit per obrir una botiga així. Vaja, sí que ho sé, perquè al darrera hi sóc jo, la beneita de ta mare que sempre rondina, però acaba dient amén.
Sí home sí, i és clar que pots agafar la col·lecció de casa. Si no ho fessis l’acabaría portant als Encants. Però no n’hi ha prou, fill. No n’hi ha prou. Que no penses en pagar cada mes el lloguer, en l’assegurança, en els impostos? No en tens ni idea del món en que vius.
Si haguéssis posat una botiga de telèfons, posem per cas, t’hauria anat millor.


Bon dia.
Bon dia, que puc demanar-li una cosa? De tota la vida que m’ha fet il·lusió començar una col·lecció de segells… i com que ara tinc temps, sap?

8 comentarios:

  1. Una botiga de segells... molt vintage, realment... però sí, una ruina... per poc pressupost potser segellsonline.com asseguraria almenys no quedar-se amb cap deute si fracassa!

    ResponderEliminar
  2. No puedo pararme a pensar si puede o no sacar el negocio adelante, percibo el delicado sueño del hijo y me quedó ahí. Un cuento evocativo, endiabladamente evocativo,
    MoniKa

    ResponderEliminar
  3. teresa serramià i samsó27 de marzo de 2015, 5:40

    ens fa evidents les contradiccions, turbulències, imponderables, en que ens avoca el ritme vertiginós dels esdeveniments..., tan imprevisibles...
    Un relat amb molta grapa, com sempre.
    La ingenuïtat de la mare pretenent salvar el fill de l'estimball que se li obra als peus....Molt real...suggeridor..Bravo, Mariona..Endavant....

    ResponderEliminar
  4. Divertit final, insospitat. És cert que els temps no van de romanticisme, ni de herois del reaccionarisme, més aviat d’una canvi en les relacions d’interacció social i de producció. M’ha agradat la dualitat d’històries dins d’una mateixa narració: sens dubte empeny la dinàmica del relat i reforça el missatge; gens fàcil de reeixir.

    ResponderEliminar
  5. En un mateix relat has aconseguit que les reaccions d’ambdues dones, sense cap relació entre sí, ens aportin una actuació generosa. Com sempre, en els teus relats profunditzes. Gràcies. Maria. Bones vacances.

    ResponderEliminar

  6. Dos perfils de dona oposats que et permeten aquest final inesperat.

    ResponderEliminar
  7. "hi ha d'haver de tot"
    y los sellos han sido mensajeros alados de tantos sueños...

    Una oda al pequeño comercio, que como siempre haces vivir con intensidad.

    Bravo amiga

    ResponderEliminar
  8. Muy original e interesante. Felicidades, María.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar