jueves, 26 de marzo de 2015

Comerç solidari (MG)


Maria Guilera

Dissabte a la tarda vaig veure gent a la vorera del carrer Estret, a tocar de la plaça. Vaig apropar-m’hi i, tal i com imaginava, inauguraven un altre negoci al local, vint metres quadrats mal comptats, de l’antiga merceria.
No sé què hi han posat, malgrat fer el tafaner una estona, no vaig veure-hi res que em donés cap pista. Només la gent, drets i amb gots de plàstic a la mà al voltant d’un taulell no massa gran on havien deixat un parell d’ampolles i una safata de dolços.
Vaig treure l’agenda. A la página del dilluns vaig apuntar-hi el carrer i el número. “Visita”, vaig afegir.
Des que he plegat de treballar a la immobiliària –Ja són molts anys, sra. Piques, em va dir l‘amo. Es mereix descansar i gaudir de la vida-, des de llavors, i ja fa deu mesos, no puc resistir la buidor de les botigues. Jo, que n’havia llogat i traspassat tantes, que aconseguia cada any el premi al millor treballador, em desespero mirant la dependència asseguda, sense clientela, amb els ulls fixos a la porta, com qui els clava en un horitzó inabastable, esperant algú que l’obri i els doni una oportunitat, l’esperança de vendre.
En un gest innat, el que sempre m’havia dut a aconseguir locals interessants, anoto les botigues que, després d’una observació profesional, veig en situació desesperada. O les que, tot i acabar d’obrir, ja sé que no tiraran endavant. I uns dies després, hi entro. Remeno el que sigui: joguines, llibres, sabates, llaminadures, bijuteria… Acabo comprant alguna cosa que no em desgavelli el pressupost. Per animar, no per res més. És com una mena de deute moral.
La noia de la merceria va començar amb molta il·lusió. A més dels fils i les agulles, dels botons, les cintes i les puntes va muntar un taller de costura i un altre de labors de llana. M’hi vaig apuntar a tots dos, però érem poca gent i no va tenir més remei que plegar. Quin greu.
A veure què hi hauran posat, ara. Hi vindré dilluns, em farà gràcia ser la primera clienta. Sigui el que sigui que hi venguin, ja trobaré on posar-ho. O potser m’ho hauré de menjar.
Em pensó que això meu és com fer de voluntària per mantenir el comerç de barri. Hi ha d’haver de tot.


S’ha de ser burro per obrir una botiga de filatèlia ara, en un temps en què ningú no escriu cartes. I que t’ho hagi de dir jo, fill meu. Si la teníem al despatx de tota la vida i ningú no se la mirava, la col·lecció. Eren coses del teu avi, que sempre va ser un home estrany. Com t’ho diría, bona persona, però molt “cap endins”, que deia la meva sogra. I tu, perdona que t’ho digui, però sembla com si haguessis anat enrere una generació. Tan modern que era el teu pare, un avançat a l’època. I la teva dona, fixa-t’hi, en la teva dona. Eixerida, xerraire, sociable. No sé pas què et va veure, però hauries d’aprofitar i aprendre’n, de com va ella pel món.
No, no em diguis res. Ja sé que cadascú té la naturalesa que té, però si vull aconsellar-te és perquè no l’erris una altra vegada, és pel teu bé. T’ho hauria de dir d’una altra manera, fill, però ja em coneixes, el que tinc al cor em surt per la boca.
Segells, mare de déu senyor, si ja no saben ni el que són, la gent d’ara.
Com ruïnes, dius? Com els tresors soterrats? Però què t’empatolles! Com bocins d’un temps que no tornarà? Tira home, tira… Ni sé com t’han donat crèdit per obrir una botiga així. Vaja, sí que ho sé, perquè al darrera hi sóc jo, la beneita de ta mare que sempre rondina, però acaba dient amén.
Sí home sí, i és clar que pots agafar la col·lecció de casa. Si no ho fessis l’acabaría portant als Encants. Però no n’hi ha prou, fill. No n’hi ha prou. Que no penses en pagar cada mes el lloguer, en l’assegurança, en els impostos? No en tens ni idea del món en que vius.
Si haguéssis posat una botiga de telèfons, posem per cas, t’hauria anat millor.


Bon dia.
Bon dia, que puc demanar-li una cosa? De tota la vida que m’ha fet il·lusió començar una col·lecció de segells… i com que ara tinc temps, sap?

viernes, 20 de marzo de 2015

No, jo sóc l'altra (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Yannick Faure)  

Una de les més estranyes sensacions que puc imaginar és la de saber que ets bessó d’una altra persona. I més que la de saber-ho és conviure amb una rèplica idèntica en tot a tu mateix.
Quan era petit, a l’escola, a la meva classe hi havia unes germanes bessones. Eren calcades l’una a l’altra. Eren idèntiques en tot, excepte que una d’elles, la Sílvia, tenia una minúscula piga a una galta. A mi em fascinava mirar-les i veure si podia trobar diferències. M’hi passava hores i hores. Les bessones tenien molt bon caràcter i es prestaven a que les examinés amb deteniment. Deixaven que observés amb ulls d’entomòleg les mans, les ungles, els dits, els genolls, el coll. A vegades, a classe, assegut a la cadira del darrera, els aixecava la cabellera per veure si el clatell era diferent. Només adoptant la mirada d’odontòleg vaig tenir èxit. Vaig descobrir que les dents no eren ben bé iguals. L’Helena tenia un queixal menys que la Sílvia. Per a mi tenien un atractiu torbador.
―Us enamorareu del mateix noi?
Elles em miraven i amb la boca tancada deixaven escapar un somriure distret.
Com poden ser tan idèntiques, em preguntava. Era com si fossin la mateixa persona però amb dos cossos, dos caps, quatre cames i quatre mans. Però el mateix ésser.
―No, jo sóc l’altra ―era la frase preferida d’elles. La deien sovint, perquè tothom les confonia. Era una temeritat tenir un secret amb una d’elles, perquè el més probable era que es produís una confusió i s’acabés per esguerrar-ho tot al parlar amb l’altra.
Un dia vaig veure que la Sílvia, la de la piga discreta, li deia a l’Helena:
―No, jo sóc l’altra.
Aleshores la Sílvia va riure mostrant la dentadura al complet. L’Helena se la mirava  una mica estorada. Vaig pensar que la Sílvia semblava tenir més sentit de l’humor que l’Helena.
Segur que elles havien de saber en tot moment qui era cadascuna, però aquest sentit de l’humor de la Sílvia em va semblar explosiu i embriagador.
Un altre dia vaig descobrir que eren capaces d’enganyar els professors. L’Helena es pintava una discreta piga i suplantava la Sílvia a l’examen al qual no s’havia presentat el dia abans perquè suposadament estava malalta.
Anys més tard vaig saber que havien tingut un accident terrible en cotxe. Van sortir de la carretera, van donar dues o tres voltes de campana i el cotxe es va incendiar. M’havien dit que una d’elles s’havia mort mentre que l’altra s’havia salvat. Però no van saber aclarir-me quina d’elles. La casualitat va fer que un temps més tard la trobés. La vaig mirar de dalt a baix i li vaig preguntar:
―Ets la Sílvia?
―No, jo sóc l’altra ―em va respondre.
Malgrat que li vaig veure la piga clarament vaig adonar-me que mentia.

jueves, 12 de marzo de 2015

La habitación de la plancha (VA)


Vicente Aparicio (Foto: Camino Laguillo) 

Un puto sábado que tengo libre y al final nos hemos levantado más pronto que nunca. Para empezar bien el día, he tenido que llevar a las niñas con el mamón de su padre. Despiértalas, prepara el desayuno, consigue que no tarden tres horas en comérselo, arréglate tú mientras tanto, hazlas que se vistan, discute con ellas por cualquier gilipollez de esas que te has jurado que no volverán a ponerte de los nervios, sal de casa corriendo porque, para variar, ya vas tarde y cáscate tres cuartos de hora de carretera hasta llegar al pueblo de mierda al que el señorito se ha ido a vivir. Divorcio. ¡Ja! Si tuviera tiempo, iría a un abogado a hacer los papeles. Pero desengáñate, guapa, en tu vida no hay tiempo, ni ganas, para las cosas importantes. Trabajo, niñas, trabajo, niñas, trabajo, niñas, niñas, trabajo… Uf. Al fin llegas, aparcas delante de la casita de la pradera, que mira que es fea, y te abre la puerta la furcia esa. En chándal y con tacones. ¿No querías caldo? La casa se traga a las niñas, que están tan cortadas que ni se despiden. Y de su padre, ni rastro. Me dan ganas de gritarle cuatro frescas, subnormal, cobarde, cabronazo, pero no tiene mucho sentido dar alaridos delante de una fachada y ya hemos hecho mucho el ridículo últimamente. Motor en marcha. La primera misión del día, cumplida. Ahora viene lo peor.

Es decir, lo de mi suegra. Pobre mujer, mecagüen la hostia, por qué me meteré yo en estos berenjenales. Por lo menos ahora ya no tengo prisa. Si tardo una hora como si dos. La carretera, dentro de lo que cabe, me relaja, y si voy sola, me gusta pisarle un poquito. La chatarra esta tampoco da para más. La verdad es que me cae bien mi suegra: a diferencia del empanao de su hijo, tiene mal genio, como yo, y eso más me ha servido de desahogo unas cuantas veces. Es muy jodido pelearse con un trozo de corcho. ¿Y ese fitipaldi de ahí quién se ha creído que es, Fernando Alonso? La madre del susodicho ya pasa de los ochenta y hasta hace unos meses estaba más sana que yo, pero desde que se cayó en el súper, dio un bajón de narices y ya no parece la misma. Lo típico, ¿no?

Cuando he llegado, debían de ser las doce. Mejor me ahorro las explicaciones sobre cómo tenía el piso y cómo olía allí dentro. Se le cae a una el alma a los pies. No es que me haya venido de sorpresa, que por algo una hace lo que hace aunque le joda, pero tiene cojones que hasta me han entrado ganas de llorar, que no hay derecho. No ha parecido extrañarle. Nos hemos subido en el coche y venga, otra panzada de kilómetros. Menudo sábado, parezco un puto taxista, con todos los respetos para el gremio, que mi padre fue taxista más de treinta años, que conste. Ha sido raro que estuviera sentada ahí, en mi sofá, viendo un concurso en la tele tan tranquila mientras yo preparaba la comida, con el pelo mojado después de la ducha, que buena falta le hacía, y la bata de mi hija la mayor. Solas ella y yo, cágate, lorito. He hecho macarrones y pollo rebozado, por cierto, que no está una para filigranas, pero me han sabido a gloria. Tendré que hacer algunos cambios en la habitación de la plancha. No habla mucho, mi suegra. Después de comer se ha puesto a ver la telenovela. Mañana, antes de ir a recoger a las niñas, me acercaré otra vez al piso a ver si limpio un poco a fondo, ventilo aquello y cargo en el coche unas cuantas cosas que la mujer va a necesitar. Hoy no, hoy voy a descansar, que estoy un poco blanda, joder. Y es que tengo que acostumbrarme y dejarme de hostias, lo sé, pero no veas cómo echo de menos a las niñas. Soy la más gilipollas en varios cientos de kilómetros a la redonda, pero qué coño le voy a hacer yo, a estas alturas.