Entradas

Mostrando entradas de marzo, 2015

Comerç solidari (MG)

Imagen
Maria Guilera

Dissabte a la tarda vaig veure gent a la vorera del carrer Estret, a tocar de la plaça. Vaig apropar-m’hi i, tal i com imaginava, inauguraven un altre negoci al local, vint metres quadrats mal comptats, de l’antiga merceria. No sé què hi han posat, malgrat fer el tafaner una estona, no vaig veure-hi res que em donés cap pista. Només la gent, drets i amb gots de plàstic a la mà al voltant d’un taulell no massa gran on havien deixat un parell d’ampolles i una safata de dolços. Vaig treure l’agenda. A la página del dilluns vaig apuntar-hi el carrer i el número. “Visita”, vaig afegir. Des que he plegat de treballar a la immobiliària –Ja són molts anys, sra. Piques, em va dir l‘amo. Es mereix descansar i gaudir de la vida-, des de llavors, i ja fa deu mesos, no puc resistir la buidor de les botigues. Jo, que n’havia llogat i traspassat tantes, que aconseguia cada any el premi al millor treballador, em desespero mirant la dependència asseguda, sense clientela, amb els ulls fix…

No, jo sóc l'altra (VH)

Imagen
Vicenç del Hoyo (Foto: Yannick Faure)

Una de les més estranyes sensacions que puc imaginar és la de saber que ets bessó d’una altra persona. I més que la de saber-ho és conviure amb una rèplica idèntica en tot a tu mateix. Quan era petit, a l’escola, a la meva classe hi havia unes germanes bessones. Eren calcades l’una a l’altra. Eren idèntiques en tot, excepte que una d’elles, la Sílvia, tenia una minúscula piga a una galta. A mi em fascinava mirar-les i veure si podia trobar diferències. M’hi passava hores i hores. Les bessones tenien molt bon caràcter i es prestaven a que les examinés amb deteniment. Deixaven que observés amb ulls d’entomòleg les mans, les ungles, els dits, els genolls, el coll. A vegades, a classe, assegut a la cadira del darrera, els aixecava la cabellera per veure si el clatell era diferent. Només adoptant la mirada d’odontòleg vaig tenir èxit. Vaig descobrir que les dents no eren ben bé iguals. L’Helena tenia un queixal menys que la Sílvia. Per a mi tenien un at…

La habitación de la plancha (VA)

Imagen
Vicente Aparicio (Foto: Camino Laguillo) 

Un puto sábado que tengo libre y al final nos hemos levantado más pronto que nunca. Para empezar bien el día, he tenido que llevar a las niñas con el mamón de su padre. Despiértalas, prepara el desayuno, consigue que no tarden tres horas en comérselo, arréglate tú mientras tanto, hazlas que se vistan, discute con ellas por cualquier gilipollez de esas que te has jurado que no volverán a ponerte de los nervios, sal de casa corriendo porque, para variar, ya vas tarde y cáscate tres cuartos de hora de carretera hasta llegar al pueblo de mierda al que el señorito se ha ido a vivir. Divorcio. ¡Ja! Si tuviera tiempo, iría a un abogado a hacer los papeles. Pero desengáñate, guapa, en tu vida no hay tiempo, ni ganas, para las cosas importantes. Trabajo, niñas, trabajo, niñas, trabajo, niñas, niñas, trabajo… Uf. Al fin llegas, aparcas delante de la casita de la pradera, que mira que es fea, y te abre la puerta la furcia esa. En chándal y con tacones. ¿…