jueves, 26 de febrero de 2015

Las de perder (MG)


Maria Guilera (Foto: Roberto Roseano) 

Fa dos mesos que visc al carrer Sepúlveda. Vaig haver de marxar gairebé a cuita corrents quan la Cati m’ho va posar tan difícil. O te’n vas per les bones o anem a las malas, va dir-me.

Arribo després de la feina, el més tard possible, i sento la parella del pis de dalt. Les parets d’aquest pis impersonal estan buides i tinc els mobles justos. Tot ressona.
Ja hi tornen, cada nit igual. Comencen a discutir a la cuina, mentre jo agafo la cervesa de la nevera i m’obro una llauna d’olives. No s’adonen que em tenen tan a prop.
–Eso no es lo que yo he dicho –diu ell amb un to contingut-. ¿Por qué siempre haces un juicio de intenciones?
Me la imagino a ella, repassant-lo de dalt a baix mentre li contesta amb condescendència, fent-se la tonta.
–¿Qué? ¿Juicio de intenciones? ¿Por qué no hablas como la gente normal?
Vol ridiculitzar-lo. La cosa tindria sentit si hi hagués un observador davant del qual posar en evidència l’esnobisme, la buidor de la frase estereotipada, la incorrecció del vocabulari. Però estan sols.
Mentre controlo l’escuma que puja fins a l’extrem del meu got, el sento esbufegar. Obren i tanquen els armaris de la cuina i endrecen, suposo, el que han comprat al supermercat. Ho fan sense cura, a cops.
Ella torna a la càrrega.
–¿Qué entiendes por juicio de intenciones? No, en serio, no me mires así. No sé qué quieres decirme con eso.
Hi ha un silenci carregat de ràbia que travessa les bigues del meu sostre i arriba fins l’aire que respiro. És probable que ell, cap del Departament de Vendes de l’empresa Infomobil S.A., a cinquanta metres de la nostra finca -ho sé perquè el veig sovint quan surt a fer la cigarreta i es queda davant la porta de l’entrada, amb la jaqueta ben cordada, la corbata amb un nus perfecte-, és probable que ell, penso, hagi escoltat l’expressió en alguna reunió tensa, potser en boca de l’espavilat de màrqueting “Eso implica un juicio de intenciones, señor mío. No ponga en mi boca palabras que yo no he pronunciado” i es quedés impressionat per la contundència de la frase.

Ara ell se’n va cap al davant del pis, on hi ha el menjador, probablement amb els plats del sopar a les mans. Jo faig, des de sota, el mateix camí i obro lleugerament la porta del balcó per seguir escoltant. Em fa llàstima, aquest home. Em veig a mi mateix fa anys al costat de la mare dels meus fills, la doctora en medecina, la investigadora reconeguda, admirada i envejada, que va acabar per no dirigir-me la paraula més de l’estrictament imprescindible. Em recordo als sopars amb els seus col·legues, tots parlant amb un idioma postís, només per a iniciats, i jo, la parella inevitable, explicant acudits grollers perquè sabia que la molestaven; només per això, per venjar-me d’aquella insuportable superioritat.

–¿Dónde has guardado la bolsa de la pasta? –diu ella. No l’ha seguit, parla des de la cuina amb la veu una mica massa alta-. No están en la despensa.
–Por favor, ¿dónde quieres que estén? -ell sí que respon cridant i amb un to que anticipa la baralla. –Es pasta fresca. ¿No sabes que la pasta fresca se guarda en la nevera?
Ah, pobre desgraciat. Ja ho sap, ja s’adona que la seva és una venjança ridícula, que només la pot agafar per aquí, per aquests detalls domèstics que ella ni considera. La intel·lectual veïna creu, i jo des del pis de sota ho sé segur, que les coses de casa no están fetes per a ella, que se n’hauria de cuidar algú altre.
El segueixo. Ell torna a la cuina, obre la nevera i l’imagino agafant el paquet de pasta i posant-li davant la cara d’ella, tan a prop que li fa donar un pas enrere. Sento una exclamació ofegada, no és un crit, és d’un ensurt, i un moment després les passes de la dona que es dirigeixen al dormitori. Els talons es claven al parquet. Mai no es treu les sabates i suposo, sé del cert, que si ell li diu que es posi sabatilles ella ni contesta, pensa que a casa seva fa el que vol, que mai no es calçarà res tan antiestètic i que si algú es molesta, que es foti.
Cadascú va cap a una banda. Ell torna al menjador, ella al dormitori. Jo d’un costat a l’altre tot desitjant que el pobre cap del Departament de Vendes resisteixi, que s’assegui al sofà i engegui el televisor. Que pugi el volum, que no la senti plorar. Que deixi refredar els dos plats del sopar damunt la taula i s’obri una bossa de patates fregides. Que es begui la cervesa de l’ampolla, llenci les molles a terra i es quedi embadalit davant un concurs de preguntes i respostes, o d’una carrera de cotxes o d’un partit de bàsquet.
Que s’aguanti, que no es faci enrere, que no entri al dormitori ni li retiri els cabells de la cara, ni li eixugui les llàgrimes. Que no li demani perdó un altre cop, que no l’abraci.

6 comentarios:

  1. Acabo de llegir el teu relat i d'altres dels companys de blog.

    La història que expliques es per desgrâcia tant frequent i colpidora que fa un cert dolor intern, però com sempre estå explicada exquisidament.

    La fotografia que el precedeix té un impacte brutal.

    Adelaida

    ResponderEliminar
  2. Mai ha deixat de sorprendre’m la teva capacitat de construir històries tan quotidianes i reals, que sembla que estiguin succeint aquí al costat mateix. Però en el cas que ara ens ocupa, he de dir-te que t’has superat, a tal punt que, és impossible no prendre partit i et donen ganes d’intervenir en la historia aconsellant al personatge per el que has pres partit!

    ResponderEliminar
  3. Es interesante. Me ha parecido algo diferente a lo que sueles escribir... Pero como siempre, coges al lecor y lo absorbes.
    Rosamari

    ResponderEliminar
  4. Un relato más para tu libro sobre parejas. Reflejas como nadie las relaciones, amores y desamores. Ánimo y a publicarlo

    ResponderEliminar
  5. Mariona, que injusta la valoració que el personatge fa prenent partit pel veí.
    Tal vegada el seu propi fracàs per conviure amb una dona que el supera, faci que un cop més sorgeixi el seu maclisme. Maria

    ResponderEliminar
  6. Bona Historia quotidana , que et fa estar-hi molt preset
    a aquest veí tafaner li diria però no pot lluitar contra l’inevitable...Salutacions

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar