jueves, 19 de febrero de 2015

L'abric (VH)


Vicenç del Hoyo (Foto: Vincent Bourilhon)

Obro l’armari. L’hivern ha arribat com sempre, a mitja tarda i sense avisar. Busco l’abric més gruixut que tinc. La bombeta il·lumina deficientment. Té pocs ampers i cada cop que obro l’armari, la porta dóna un cop al llum i el fa gronxar. Al racó més fosc penja un vell anorac de quan pujava muntanyes. No recordo la darrera vegada que el vaig fer servir. Me’l poso. Pel fred no hi ha res com uns mitjons de llana i una bona jaqueta. Sona el telèfon. Dubto. El deixo sonar quatre cops i despenjo.
 ―Vols anar demà al cinema?
Sé que no és una pregunta. Tampoc un imperatiu. És pitjor.
―Quina?
Sé que no és una bona resposta, però em dóna temps.
Em poso una mà a la butxaca de l’anorac. La impaciència fa que parli a peu dret, mirant cap a la porta. El tou dels dits nota unes monedes fredes i un paper doblat en molts plecs.
―Ja saps que amb el cinema japonès no coincidim.
Trec la mà i la obro. Hi ha un paperet vermell plegat, tan gran com una moneda. Per què he dit “coincidir”, penso. En què podria jo coincidir amb algú?
―Ho pensaré. Després et truco. Ara he de sortir.
No reconec el paper vermell. Està desgastat. El desplego. És un petit full de notes quadrat, dels que algunes persones tenen a la vora del telèfon. Hi ha un escrit. Com un llamp es dibuixa el record. Deu fer uns cinc anys. Va ser cap d’any. Havia anat a esquiar amb una colla dels quals només coneixia una parella. Ell era professor, com jo, i no va voler que passés el primer cap d’any sol després de la meva separació. No li vaig arribar a dir que mai m’havia sentit tan sol com aquells dies. No sé quantes parelles i jo. El pitjor va ser la nit de cap d’any i tota la comèdia que hi penja. El cava m’agrada i el raïm el tolero prou bé. Sóc senzill. Però quan faltava una hora per a les dotze campanades una dona ens va repartir uns fulls de colors i ens va dir que escrivíssim tres desitjos, que pleguéssim el paper i que ens els poséssim dins de la sabata. Es compliran, ens va prometre.
―Viure sense desitjar ―diu la primera línia.
Sé que no s’ha acomplert. Sé que la vida ni m’ho ha concedit ni mai m’ho concedirà. Ara, també sé que no valdria la pena viure una vida així.
―Anar un cop per setmana al gimnàs i no sentir-me imbècil ―diu la segona.
És un desig o dos, em pregunto. Déu ser per això que el destí tampoc m’ho ha concedit.
Recordo. No me’l vaig posar a la sabata. Vaig tenir por. No vaig voler trobar-me en la situació de lamentar-me perquè s’haguessin complert els meus desitjos.
Estripo el paper abans de llegir el tercer. Tanco la porta. Surto al carrer.

1 comentario:

  1. La soledad. La lámpara que seguirá balanceándose cada vez que se abra la puerta del armario. La voz que inquieta desde el otro lado del teléfono, la voz de la vida anterior e inevitable.
    No desear, esa imprescindible condición para ser feliz que solo alcanzan los del Tíbet (el Tibet lejano, no el de los cargols a la llauna). El deseo colgado en la cuerda de la incógnita.
    Cuántas conmociones en un texto tan breve.

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar