jueves, 5 de febrero de 2015

Cangrejos (MG)



Maria Guilera (Foto: Christer Strömholm) 
La pesca del cranc de riu va estar prohibida molt de temps, no sé si encara ho està. Fa anys, quan anava a agafar-ne amb els meus cosins, era tota una aventura.
Jo era l’encarregada de vigilar per si venia el guarda. Enfilada dalt un turó i fent visera amb la mà recorria amb la vista cada tram per si descobria aquell home que mai no havia vist, però que duia, segons explicaven, una gorra de plat i una escopeta a l’esquena. Quan em cansava de fer de guaita, mirava els núvols que corrien com mai més els he vist fer-ho. O em treia alguna punxa del peu.
Pero mira que és boba, cómo hace para que se le metan por las zapatillas.
Els cosins, amb els pantalons arremangats dintre l’aigua, xisclaven cada cop que aconseguien un bon grapat de crancs. Jo baixava de tant en tant a comprovar com s’omplia la galleda i es movien les potes d’aquell munt fosc.
El curiós és que, després, gairebé cap de nosaltres no en menjava. Les meves ties els feien a la cassola amb un suc picant i saborós. Aquest sí que m’agradava i em feia un fart de sucar-hi pa.
Este año parece que no son muy gordos.
Pero qué dice, abuela.
Lo que oyes. Los que cogía tu abuelo en gloria esté, eran como puños.

El dia que van atropellar l’Evelio tornàvem del riu amb les galledes plenes. Ell en duia una a cada mà i corria pel mig de la carretera. Nosaltres anàvem pel marge i el vèiem fer el ximple, travessant d’un costat a l’altre i alçant els braços com si fos una balança. La furgoneta va sortir de l’únic revolt que hi havia, just a l’entrada del poble, i tot va anar molt de pressa. Era la dels Hermanos Zacarías que tornaven de vendre formatges a la fira.
Encara puc veure els crancs per terra, com una catifa vermella al voltant del cos de l’Evelio, que es va quedar allà quiet, ajagut amb un somriure burleta, el que feia sempre que n’havia fet alguna de grossa.
No sé què més va passar, no me’n recordo. Potser el meu cap de nena de vuit anys no ho va voler guardar. En canvi, puc sentir la veu de la abuela al cementiri, el dia de l’enterrament.
Ver morir a un hijo, pobre mujer, con lo que le costó tenerle. Que decían todos que si era estéril.
Qué iba a ser ni qué iba a ser, li va dir la meva tia mentre s’eixugava les llàgimes amb les puntes del mocador que duia al cap. Si después del pobrecito vinieron los demás, uno tras otro.
Ay, pero como al difuntito no quiso a ninguno, va contestar la abuela.

L’estiu següent vam tornar al riu i a mi, com sempre, em van fer pujar al turó a vigilar. Els cangrejos gordos tampoc van arribar, tot i que baixava molta aigua i deien que era bon senyal. Ni el guarda, aquell estiu, tampoc no va aparèixer.

11 comentarios:

  1. ... i la vida segueix el seu decurs impertèrrit: les entremaliadures dels nanos; la mala llet de les xafarderes; el “guri” absent, els venedors ambulants que, per sempre, havien begut oli al poble i la nena mirant el cel i treien-se les punxes del peu. Tot una novel•la costumista.

    ResponderEliminar
  2. Muy bueno, María. Muy bueno. Gracias.
    Besos

    ResponderEliminar
  3. Records d'infantesa magistralment narrats que passegen el lector per la seva pròpia realitat! Aquí, tenen forma de cranc, els meus de cargol! Els recollíem després de la pluja i la Sra Lídia els venia a plaça. Quina angúnia em feia (i em fa!) pensar que algú se'ls pugui menjar!! Felicitats, com sempre, pel relat tan ple de vida. MARC

    ResponderEliminar
  4. Mariona, és curiós que quan una persona mort, sempre és la més estimada, la millor. El cert, és que la pèrdua d’un fill ha d`ésser el pitjor. Les xafarderies no manquen mai en els enterraments.
    Felicitats perquè sempre ens expliques una narrativa que evidència un retall de vida qualsevol que ens fa pensar. Gràcies. Maria

    ResponderEliminar
  5. La meva àvia feia un arròs caldós, amb petits trossets de patata i pebrot verd, en un "puchero de barro arrimao a la lumbre". No he tornat a menjar res igual. Jo, com tu, no em menjava els crancs, però aquell sabor no l'he oblidat mai.

    ResponderEliminar
  6. Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

    ResponderEliminar
  7. Tens la qualitat de captar l'atenció en molt poques línies.
    Encantada de llegir-te!
    Rosmari Torrens

    ResponderEliminar
  8. Un texto maravilloso. Emociona y conmueve sin caer en el sentimentalismo. Preciosa la escena de la carretera. Un final extraordinario. Enhorabuena María.

    ResponderEliminar
  9. Me encantó. Me trasladó sin escalas a sensaciones plenas, cuando andaba de niña con un medio mundo a la pesca de los temidos cangrejos, con esas pinzas tremendas, cerca de un muelle en un playa de Mar del Plata. Con el influjo de tu relato recuerdo de manera superlativa el frescor del agua y las algas con sus tonos increibles, esa sorpresa, eso nuevo, cada dia. Amaba esa actividad que la tenia completamente olvidada. Gracias María.

    ResponderEliminar
  10. Que.bonito Maria, esos retratos costumbristas son lo tuyo, sigue sigue...
    Por cierto enhorabuena también por las fotos, siempre tan bien escogidas. Besos

    ResponderEliminar
  11. Compartir las imágenes de una infancia parecida son lo que mantiene conectada a una generación.
    Rosamari

    ResponderEliminar

Escribe aquí tu opinión: tus comentarios y tus críticas nos ayudan a mejorar